Ressenya: Champagne Problems/DQH2

A principis de gener, Inna va estrenar la primera meitat del seu vuitè àlbum Champagne Problems, que comptava amb 8 cançons inèdites. Divendres, la cantant romanesa va publicar-ne la segona meitat, amb 8 cançons més i, un cop més, deixant fora els senzills que ha presentat en els últims mesos.

Com possiblement ja sabreu, les cançons que podem trobar a Champagne Problems són les que Inna i el seu equip van anar preparar durant la segona temporada de la seva sèrie Dance Queen's House, que van anar publicat el desembre del 2021. Els capítols encara son al seu canal de YouTube amb subtítols al castellà i l'anglès, però ja us aviso que si el que us interessa és veure el procés de creació del disc, no hi trobareu res que us interessi.

A nivell musical i com era d'esperar, el segon volum de Champagne Problems segueix bastant en la línia del que ja vam poder escoltar el passat mes de gener: és una col·lecció de cançons dance bastant superficials i amb una producció orientada al slap house. Però, tot i que segueixen sent cançons que es queden lluny dels punts àlgids de l'extensa discografia de la intèrpret de More Than Friends, Te Vas i Club Rocker, he de dir que les meves primeres impressions han estat bastant millors que les del primer volum. 

És perquè realment són cançons millors? O simplement és perquè coneixent ja la primera meitat del disc les meves expectatives eren baixíssimes, per no dir inexistents? Doncs, jo crec que una per les dues coses: el segon volum de Champagne Problems compta amb produccions més diverses i alguna cançó que té més potencial, en general. Sóc conscient que això és posar les expectatives bastant baixes, però és que, sota el meu punt de vista, la primera part del disc no oferia res que valgués la pena rescatar.

Tot i que sigui evident que hi hagin volgut recrear la fórmula del seu èxit Flashbacks, Karma és una cançó que no està gens malament: la producció té un punt d'originalitat i la tornada, en què Inna va a un registre més agut del que és habitual en les seves cançons, és bastant enganxosa. Don't Let Me Down combina sons electrònics i una guitarra clàssica a la producció, en una manera que recorda al seu àlbum del 2019 Yo, el més interessant de la seva discografia sota el meu punt de vista. Breathless és una cançó amb una producció orientada al house clàssic que recorda a l'estil de Jax Jones. No és res revolucionari, però en el context del disc sona molt bé.