Comencem parlant d'una novetat que, sincerament, pensava que ja no veuria mai la llum de manera oficial: Bliss, del DJ/productor noruec Years. Un artista que, per cert, ni està actiu a les xarxes socials ni publica música des del 2019 (si més no, amb aquest pseudònim). El cas és que Bliss es va convertir en una de les pistes fixes dels sets d'Axwell & Ingrosso a partir del 2015. Fins i tot es va parlar molt de la possibilitat que fos una col·laboració amb el mateix Axwell, però ja fa temps que es va confirmar que era una producció de Years en solitari. Des d'aleshores molts bans de la música electrònica han estat demanant el llançament oficial de Bliss que la veritat és que no sabem per què pot haver tardat tant. Podria ser perquè han intentar treure-la amb algun vocalista. És cert que algunes produccions de música electrònica tarden uns mesos en sortir per aquesta raó, però mai 7 anys.
En tot cas, Bliss és una producció progressive house instrumental, que sona totalment de l'època en què es va fer. No és tan que soni passada de moda en el sentit pejoratiu, però segueix sent una producció d'un nivell destacable, sinó que per l'estil que té es fàcil endevinar que és una pista que fa anys que es va fer i que s'ha passat uns quants anys en limbo. Al 2015 segurament m'hauria al·lucinat, però al 2022 em sembla que no està malament i que és més interessant tota la història que l'envolta que Bliss en si.
No deixem de parlar d'aquest estil de progressive house melòdic, perquè després de molt temps sense fer-ho, Alesso torna al so que el va convertir en una de les estrelles del món de l'EDM fa una dècada amb el seu nou senzill. Es diu Only You i és una col·laboració amb el trio britànic Sentinel que Alesso ja havia estat avançant en els sets de les últimes setmanes i que sona molt bé.
Avui també arribava a les plataformes digitals l'esperada col·laboració entre Martin Garrix i Zedd, dos dels màxims exponents de la música electrònica de la dècada passada que malgrat haver tingut molt bona relació públicament encara no havien fet música junts fins recentment. La seva primera producció conjunta es diu Follow Me i també suposa, en certa manera, un retorn al so amb què es van donar a conèixer i que havien deixat de banda en els últims anys per fer coses menys interessants. D'una banda, tenim les melodies de sintetitzador que recorden immediatament al Martin Garrix de 2014 a 2016 (la seva millor etapa, sota el meu punt de vista) però el drop té la contundència de les produccions del primer disc de Zedd.
Armin Van Buuren i R3hab estrenen el club mix de la seva recent col·laboració Love We Lost. Aquesta nova versió de la cançó no s'allunya gaire del so de la original, però els petits canvis que intrdueixen fan que m'agradi més.
Lose My Mind és la nova producció de Nicky Romero, que aposta per un so bass obscur. Els breaks segueixen en la línia del seu anterior llançament, donant protagonisme als acords de piano, però el drop és totalment diferent, en un estil que em resulta molt menys atractiu.
Marc Benjamin publica avui el seu nou senzill Whistle, que podriem dir que és una barreja de l'estil d'Avicii a les estrofes i la tornada i el de Lost Frequencies al drop. Ja fa mesos que us dic que aquest productor neerlandès s'ha convertit en un dels que treu música amb molta freqüència i poques vegades decep, i Whistle torna a ser una producció més que sòlida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada