El primer gran llançament del 2022 ha estat Dawn FM, el cinquè àlbum de The Weeknd. O si preferiu tenir en compte EPs i mixtapes, el seu novè treball discogràfic. A nivell conceptual és una mena de continució del seu anterior disc After Hours, estrenat el març del 2020. Però també ho serà a nivell musical fins a cert punt: Take My Breath, l'únic senzill que l'artista canadenc n'ha avançat, ja n'és una mostra: compta amb la producció dels suecs Max Martin i Oscar Holter, amb qui The Weeknd va treballar en els senzills In Your Eyes, Save Your Tears i Blinding Lights.
El primer que crida l'atenció en aquest disc, i que ja es pot veure des del primer moment, és que Dawn FM està estructurat com si fos una emissora de ràdio. Cosa que, d'altra banda, tenint en compte el títol del disc, ja podiem sospitar. Al llarg del disc tenim diversos moments en què l'actor canandenc Jim Carrey fa de narrador, i, fins i tot tenim un jingle com el de les emissores de ràdio musicals al final de la primera pista, que precisament és la que s'anomena Dawn FM. També tenim diverses transicions en què una cançó es fon amb la següent encaixant perfectament, com és el cas del pas de How Do I Make You Love Me? a Take My Breath.
La primera cançó pròpiament dita del disc és Gasoline, que, com bona part del disc, compta amb la producció d'OPN. La interpretació vocal a les estrofes és completament diferent del que és habitual en les cançons de The Weeknd, i he de dir que no m'ha agradat gens com sona. A la tornada ja el podem sentir dins el registre a què ens té acostumats, però tampoc m'acaba d'entusiasmar. A continuació tenim How Do I Make You Love Me?, que compta amb la producció d'Oscar Holter, Max Martin, Swedish House Mafia i OPN. Vaja, tots els productors recurrents del disc hi han treballat. La següent és Take My Breath, que, com ja he dit, era l'única cançó que haviem pogut escoltar anteriorment. Curiosament, ja exemplifica els punts forts i febles del disc, però d'això ja en parlarem al final de la ressenya. La versió que apareix al disc és l'extended mix que The Weeknd va publicar poc després de la versió original. S'inspira en el funk dels anys 80 i segueix molt en la línia de Blinding Lights i In Your Eyes, però amb menys carisma: es nota que la fórmula ja comença a estar desgastada.
A la cinquena pista de Dawn FM trobem Sacrifice, que tot fa pensar que serà el segon senzill oficial del disc i que va entrar directament al número 1 de la llista de les cançons més escoltades arreu del món diàriament a Spotify. Sacrifice també compta amb la producció de Swedish House Mafia i en aquest cas la presència del trio suec es nota molt més que a How Do I Make You Love Me. La producció té un tarannà obscur i repetitiu que recorda a moltes de les seves produccions, i l'arpegi de baix que es va repetint al llarg de la cançó sembla que vulgui ser l'equivalent retro dels sintetitzadors gruixuts i contundents propis de la música de Swedish House Mafia. Sens dubte, una de les millors cançons del disc, però trobo que es queda bastant per sota de Moth To A Flame, la col·laboració dels suecs i el candenc per al disc de Swedish House Mafia. Tot seguit tenim A Tale By Quincy, un interludi en què no tenim a Jim Carrey, però també hi ha un altre narrador de luxe: Quincy Jones, el llegendari productor de, entre molts altres discos, Thriller de Michael Jackson. En certa manera recorda al que Daft Punk van fer amb Giorgio Moroder al seu àlbum del 2013 Random Access Memories. I precisament la següent pista del disc, Out of Time, també em recorda molt als senzills del duo francès que tenien un tempo més relaxat.
Dawn FM inclou les aparicions de dos artistes convidats. El primer és Tyler The Creator, que participa a Here We Go... Again. És una balada (cosa bastant sorprenent si tenim en compte que hi col·labora un raper), un cop més, amb un so molt inspirat en el R&B dels anys 80. Una de les pistes més fluixes del disc, sota el meu punt de vista. Best Friends, en canvi, aposta per un so urbà que recorda a les produccions de DJ Mustard que dominaven les llistes nord-americanes al voltant del 2015. No és un so que em desagradi, tot el contrari, però, francament, avui en dia i en el context d'aquest disc, queda una mica fora de lloc. Més enllà de la producció, tampoc no té res que m'entusiasmi gaire. Tornem a la barreja de sons electrònics i reminiscències dels anys vuitanta amb Is There Someone Else. En aquest cas, a banda d'Oscar Holter, Max Martin i OPN, també tenim TBHits involucrat en la producció, el productor amb qui Ariana Grande ha fet els seus útlims discos. Starry Eyes és una altra proposta mid-tempo amb una instrumentació ambiental molt simple (massa, pel meu gust).
Don't Break My Heart segueix apostant per la fusió de sintetitzadors dels anys 80 i ritmes contemporanis, però enfocant-ho d'una manera una mica diferent, amb una caixa de ritmes amb un so exageradament artificial, un eco i un sintetitzador estrident que apareix a les tornades. Un altre dels productors estrella que The Weeknd ha pogut incloure en aquest projecte és Calvin Harris. L'estil del 2020, el canandenc va ser l'artista convidat en un senzill del DJ/productor escocès que es deia Over Now i que, sorprenentment, va passar bastant desapercebuda. I la sorpresa és perquè venia de dos noms tan exitosos, no perquè la cançó en si mereixés gaire més. En tot cas, I Heard You're Married (que és així com és diu la cançó de Dawn FM en què ha participat Calvin Harris) em sembla bastant millor que Over Now, fins i tot a nivell de producció. Recorda bastant al Funk Wav Bounces de Calvin Harris, però encara m'ha recordat més a Purple Disco Machine. I Heard You're Married també compta amb la participació de Lil Wayne, que apareix a la segona meitat de la cançó.
The Weeknd ha deixat el millor de Dawn FM per al final del disc: l'última cançó pròpiament dita del disc és Less Than Zero, una proposta synthpop amb un so grandiós i molt dels anys 80. En aquesta ocasió, sense combinar-lo amb sonositats contemporànies. Per aquesta descripció, es podria pensar que s'assemblarà a Blinding Lights, però no és el cas: malgrat que totes dues encaixen dins la mateixa descripció, sonen bastant diferents. Less Than Zero compta amb una guitarra i no abusa de la reverberació de la percussió, cosa que li dona un so més orgànic. En general, he de dir que Less Than Zero m'agrada molt més que Blinding Lights, que, d'altra banda i malgrat que ja sigui un dels senzills més exitosos de tots els temps, mai m'ha acabat de convèncer del tot.
Malgrat que, com ja hem vist, conté cançons d'estils bastant diferents i produïdes per noms tant diversos com destacats, la gran majoria tenen una cosa en comú: es recolzen molt en la producció. Bastant més que en qualsevol altre projecte de The Weeknd, diria jo. El cas és que això no em sembla una cosa dolenta en si: tenim diversos discos relativament recents com Future Nostalgia de Dua Lipa o Chromatica de Lady Gaga on passa el mateix. I, òbviament, també tenim tots els albums que tenen a un DJ/productor com a protagonista. La diferència, és que en el cas de Dawn FM, no trobo que la producció de la majoria de cançons sigui prou rica, interessant o, en general, bona per acaparar el protagonisme que se li dona. Moltes de les instrumentals comencem molt potents, però es mantenen molt planes i repetitives tota l'estona. I això sumat al protagonisme que trobo que se'ls dona, fa que moltes cançons m'hagin deixat amb la sensació que no van enlloc. Com ja hem vist, Dawn FM compta amb dos artistes convidats de bastant renom, però cap de les dues aparicions m'ha agradat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada