Si quan vaig publicar l'anterior rànquing, el del mes de desembre, us vaig dir que em va costar molt menys del que m'esperava, ara em toca dir que el primer mes del 2022 no ens ha deixat tantes novetats destacables com m'hauria agradat. En tot cas, aquestes son les meves 10 preferides.
Després que la seva anterior col·laboració (Hypnotized) es convertís en l'èxit més grans de les carreres de tots dos artistes, no ens estranya que Purple Disco Machine i Sophie & The Giants tornin a unir forces en un nou senzill. In The Dark segueix apostant per la barreja de música de sons electrònics i música disco que caracteritza la música d'aquest DJ/productor alemany. I és un estil que no em desagrada, tot el contrari, però la fórmula ja comença a estar desgastada. L'apartat vocal tampoc no és al nivell del de Hypnotised, i, francament, In The Dark, em sembla, en conjunt, un llançament justet.
Beg For You és la primera col·laboració entre Charli XCX i Rina Sawayama, que, com ja sabreu, son dues de les artistes més ben valorades de la vessant més alternativa del pop. I precisament per aquesta raó m'esperava que una cançó signada per totes dues oferira alguna cosa més interessant. Beg For You sampleja Cry For You de September, fins al punt que gairebé n'és un cover. I malgrat tot, al resultat final li falta la contundència i l'energia que sí que té l'èxit de September i que precisament seria el que hauria estat més interessant d'agafar-ne prestat.
Fa uns dies, finalment vam poder escoltar la versió definitiva de Shinigami Eyes, una cançó de què Grimes va avançar-ne diversos fragments l'estiu passat. El problema (tot i que això és una cosa totalment subjectiva) és que, en sentir´la sencera, hem vist que no ens quedava res per descobrir d'aquest senzill de Grimes. La producció aposta per un so electrònic amb un punt hipnòtic i la interpretació vocal està enganxada a la base d'una manera que em recorda a Violence. Shinigami Eyes no és una mala cançó, però sí que és bastant plana i repetitiva.
Boys Don't Cry és el títol del nou èxit d'Anitta, que arribava a les plataformes digitals fa tot just tres dies. En aquesta ocasió, la cantant brasilera presenta un senzill synthpop bastant diferent als estils que ens té acostumats i que m'ha agradat molt. És cert que fa bastant temps que Anitta està intentant conquerir els mercats anglòfons, però cap de les cançons que ha tret en aquesta direcció sona a èxit tant com aquest.
La nova producció de Tujamo s'allunya de l'electro house i aposta per un estil més suau i melòdic, que jo definiria com una versió extremadament simplificada del d'Avicii. I crec que tots estarem d'acord que molt pocs DJ/productors surten ben parats de les comparacions amb el suec per no dir cap, però el cas és que Down m'ha agradat molt. Una llàstima que no inclogui al cantant com a artista convidat, perquè bona part de com de bé sona la cançó és mèrit seu.
5. Lana del Rey - Watercolor Eyes
Fa un parell de setmanes, Lana del Rey va estrenar aquesta cançó, que forma part de la banda sonora d'Euphoria. És una balada amb una interpretació vocal molt suau i una instrumentació protagonitzada pel piano. No està malament, però no aporta res que no hàgim sentit ja en moltes cançons, i Lana del Rey té propostes molt millors d'aquest estil. Però, d'altra banda, a mesura que l'he anat escoltant, he anat trobant el seu encant.
Després d'haver posat veu a produccions d'Alan Walker i The Him, Sorana estrenava aquest mes el seu primer senzill com a artista principal. I ho feia acompanyada de David Guetta, amb qui ja havia treballat anteriorment com a compositora. Redrum és un senzill dance-pop amb una producció que recorda molt a la de Dangerous de David Guetta. Potser s'hi assembla massa, però com que és un so que ja m'encantaria veure el francès recuperar, farem els ulls grossos. Per comparar-la amb alguna artista que ja conegueu una mica millor, Redrum és una cançó que podria haver fet Ava Max. Haurem d'estar atents als propers llançaments d'aquesta cantant romanesa.
També des de la banda sonora d'Euphoria ens arriba el nou senzill de Tove Lo, How Long. És la primera cançó de l'artista sueca com a artista principal des del 2020. Aposta per un so electrònic que recorda al dels seus discos Lady Wood i Blue Lips, publicats el 2016 i el 2017 respectivament. És cert que no té el nivell dels seus millors senzills i que les ganes que tinc de poder escoltar un nou disc de Tove Lo no em deixen ser tan imparcial, però, de moment, la estic gauding molt.
Dues dècades després de Mi Reflejo, Christina Aguilera estrenava aquest mes l'EP La Fuerza, el seu segon disc en castellà. De fet, La Fuerza és el primer d'una sèrie d'EPs en castellà que arribaran al llarg de l'any. El senzill amb què l'està presentant és Santo, una col·laboració amb Ozuna que m'ha sorprés molt gratament. El porto-riqueny està més encertat del que és habitual, la tornada és molt efectiva, la producció electrònica és més que sòlida i la interpretació vocal de la cantant de Dirrty també em sembla prou encertada. És cert que sona més a èxit del 2017 que del 2022, però en tot cas, Santo sona a èxit i espero que en sigui un.
A la primera posició he decidit col·locar-hi les dues versions de Sacrifice de The Weeknd i la Swedish House Mafia, senzillament perquè, d'una banda, la original i el remix no són tan diferents com m'hauria agradat i, de l'altra, hi ha elements que m'agradan més d'una versió i altres que de l'altra. Sigui com sigui, és clar que Sacrifice és una de les poques cançins memorables que podem trobar en el nou disc de The Weeknd, anomenat Dawn FM i estrenat el passat 7 de Gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada