Ressenya: Voyage

Fa uns mesos, ABBA va sorprendre el món sencer anunciant el seu retorn amb un nou àlbum amb cançons inèdites, gairebé 40 anys després del seu últim disc. El nou i novè treball discogràfic del llegendari quartet suec s'anomena Voyage i es va posar a la venda divendres 5 de novembre. Conté 10 cançons, entre les quals hi ha els avançaments Don't Shut Me Down, Just a Notion i Still Have Faith in You.

Precisament és I Still Have Faith in You la primera cançó que trobem en aquest disc, una power ballad amb una instrumentació molt elaborada que segueix totalment en la línia de les cançons d'aquest estil que feien fa més de quatre dècades. I tot i que aquesta producció tan completa m'agrada i sens dubte és un dels punts forts d'I Still Have Faith in You (i de la seva discografia, en general), en alguns punts s'empasssa la veu, i això ja no m'agrada tant. A continació tenim When You Danced With Me, que compta amb una forta inspiració del música popular escandinava i les seves melodies simples i efectives que encara tenen una forta influència en la música sueca contemporània. Tot i que en aquesta ocasió l'esperit folk té un pes molt, molt gran; i això em tira bastant enrere.

La tercera pista del disc és una nadala, anomenada Little Things, i a continuació arriba una altra de les que ja coneixíem: Don't Shut Me Down, estrenada alhora que I Still Have Faith in You com a cara B (encara que ara per ara, Don't Shut Me Down és la que acumula més streams de les dues). Tot i que cap de les 10 cançons que formen part Voyage recuperen el so disco potent de bona part dels èxits d'ABBA (cosa bastant comprensible), Don't Shut Me Down és la que s'hi apropa més. I tot seguit tenim Just A Notion, que va ser estrenada com a senzill el mes passat. A diferència de la resta de cançons del disc, que son composicions noves, Just A Notion és una cançó que van compondre i enregistrar inicialment entre els anys 1978 i 1979, mentre preparaven el seu àlbum Voulez-Vous. La versió que apareix a Voyage utilitza les veus enregistrades aleshores, però amb una producció completament nova.

I Can Be That Woman és una balada que, segons diuen Björn Ulaveus i Benny Andersson està inspirada en la música country. Òbviament, no contradirem als seus compositors, però la veritat és que no acabo de trobar aquesta inspiració en la cançó, que d'altra banda és una de les meves preferides de Voyage. A continuació arriba una altra de les que més m'han agradat: Keep an Eye on Dan. És la cançó del disc que té un so més potent i electrònic. Cap al final de la cançó apareix un sample de SOS, que realment es queda en una cosa bastant anecdòtica i no aporta res al conjunt de la cançó i, per tant, més aviat opino que sobra. Segurament ho han fet per poder enllaçar les dues a l'espectacle, però fora de context no m'acaba de fer el pes.

Bumblebee és una cançó que tracta sobre el canvi climàtic i les espècies que hi ha el risc que s'acabin extingint en els propers anys. Un tema interessant sens dubte, però a nivell musical em sembla una de les més fluixes del disc. No doubt about it és una cançó amb influències rock que m'ha recordat una mica a Does Your Mother Know, però sense els sintetitzador i interpretada únicament per Agnetha Fältskog i Anni-Frid Lyngstad. I per acabar tenim Ode To Freedom, una cançó amb un so grandiós i orquestral, que no m'acaba de convèncer.

He de reconèixer que en un primer moment no estava gaire entusiasmat en aquest projecte, però després d'escoltar-lo unes quantes vegades durant el cap de setmana m'ha acabat agradant bastant. Crec que hi ha dues coses en què tots estarem d'acord: d'una banda, que la funció principal del disc és promocionar l'espectacle d'hologrames que faran l'any vinent (del qual no tothom té una opinió positiva). I que encara que no sigui un mal disc, no afegirà cap nova cançó a la llista dels temacles clàssics d'aquesta formació. La gran majoria de cançons del disc estan prou bé, però cap d'elles em sembla a l'alçada de les seves millors cançons. I no passa res: la majoria de cançons dels seus discos d'estudi convencionals tampoc ho estaven.

Una altra cosa que crida molt l'atenció del disc és que no han volgut fer res nou ni apostar per un so més modern que els hagués ajudat a obtenir més èxit comercial enguany, és un disc que segueix totalment en la línia del que feien abans de separar-se i que podria haver esta publicat perfectament al 1983, un parell d'anys després del seu últim disc The Visitors. Això té el seu encant i em sembla admirable, però també té alguns punts que fan que es pugui fer una mica dificil de pair, en detalls com la instrumentació, els arranjaments vocals o a l'estructura, amb cançons que no acaben de trencar fins passats els 2 minuts.

No tenia unes expectatives gaire altes amb aquest disc, però Voyage les ha superat de sobres i m'ha agradat bastant. És un disc innecessari i és un moviment força estrany treure un nou disc després de tant de temps i les desavinences entre els quatre membres? Doncs sí a les dues coses, però, d'altra banda, possiblement siguin els únics d'entre els grans artistes dels anys 70 que encara estan amb les capacitats per compondre, interpretar, produir i llançar nova música.