Ressenya: Romances de una nota

Aquestes últimes setmanes han arribat a les plataformes digitals molts discos dels què tenia ganes de parlar. I no he tingut temps de comentar-los tots la setmana que sortien, però no volia deixar passar l'oportunitat de fer-ho. Així que avui us proposo repassar Romances de Una Nota vol 2, el tercer treball discogràfic de llarga duració de Randy en solitari. El títol és una referència a l'àlbum debut del duo integrat per ell i el seu col·lega Jowell, anomenat Romances de Una Nota i publicat l'any 2009. La seva continuació inclou un total de 18 cançons, 11 que son noves i les 7 que ja havien format part dels dos EPs que aquest veterà cantant porto-riqueny havia estrenat enguany.

Tot i que normalment la música dels veterans de la música urbana llatinoamericana no m'agrada tant com la dels artistes més joves, el nou disc de Randy no té absolutamet res a envejar als de molts dels referents de la fornada actual d'artistes urbans. Un dels punts forts d'aquest àlbum és, sens dubte, la producció, i el propi Randy apareix com a coproductor als crèdits de totes les cançons del disc.

Com era d'esperar, el gènere que predomina en aquest disc és el reggaeton, però fins i tot dins d'aquest estil s'aconsegueix una versatilitat destacable, alternant instrumentals més potents amb altres de més suaus i combinant-lo amb sons més orgànics i altres de més electrònics. I és clar que el principal punt fort del disc és la versatilitat, Romances de Una Nota vol 2 ofereix una varietat d'estils que us diria que resulta pràcticament impossible de trobar en gaires altres dissos de música urbana.

Un clara mostra d'això és que comença amb una cançó pop sense rastre dels sons urbans (Sola) i acaba amb una balada a piano (Amor a Ciegas), tot i que últimament és bastant habitual que hi hagi alguna cançó d'aquest estil en els discos de música urbana. També hi té molt pes la música electrònica: Remember (en col·laboració amb els Martinez Brothers) i A Solas són dues propostes orientades cap al house clàssic que em va sorprendre molt trobar en un disc així però que no queden gens fora de lloc. També hi ha un parell de cançons que resulten bastant difícil d'encasellar dins de cap estil de música electrònica: Pelo Alborotau compta amb una producció inspirada en el synthpop i Yo No Hago aposta nper un so tribal molt enèrgic. Al llarg del disc també podem trobar unes quantes cançons de trap, algunes de les quals enfocades des d'una vessant més suau i encarada al pop i d'altres amb un so més habitual dins el gènere.

Però la diversitat d'aquest disc no es limita a la producció de les cançons, sinó que també la podem trobar en la interpretació vocal del Randy. I no hi ha gaires artistes urbans que puguin dir que tenenn aquesta versatilitat, ni veterans ni novells. Al llarg del disc van apareixent una xifra considerable d'artistes convidats, com per exemple Rauw Alejandro, Jay Wheleer o Yari M. No trobo que cap de les aparicions sobri, però tampoc trobo que resultin imprescindibles en el desenvolupament de les cançons. És a dir, que trobo que podrien haver funcionat igualment si les hagués interpretat Randy en solitari. Això sí, les aparicions freqüents d'artistes convidats ajuden a evitar que aquest disc es faci monòton.

Hem mencionat diverses cançons del disc com a exemples dels diversos estils que apareixen en aquest disc, però encara no hem mencionat la més destacable del disc. Sense cap mena de dubte és la que més crida l'atenció durant les primeres escoltes i també és la que millor està funcionant a nivell comercial, si fem un cop d'ull a les xifres del disc a Spotify. Parlo de 23, una col·laboració amb el DJ/productor estatunidenc Ape Drums, conegut també per ser un dels integrants de Major Lazer. És un reggaeton amb un so explosiu i potser dir-ne això és quedar-se curt perquè francament em sembla una de les cançons més enganxoses que he sentit en molt de temps. La meva principal crítica, això sí, és que la lletra copia de manera bastant descarada la idea de la del senzill AM de Nio Garcia, d'anar mencionant els números.