Ressenya: 30

30 és l'esperadíssim quart treball discogràfic d'Adele, que arriba després de sis anys sense nova música de la cantant anglesa. Ens el va avançar amb el senzill Easy On Me, que va arribar a les plataformes digitals el mes passat i que ja ha estat número 1 tant al Regne Unit com als Estats Units.

La primera pista del disc és Strangers By Nature, una cançó amb un so particularment suau i dolç que crea una atmosfera bastant cinematogràfica i que parla sobre tancar un capítol de la vida i passar al següent. Tot seguit arriba el senzill que ja coneixem des de fa unes setmanes: Easy On Me, una balada on l'únic que acompanya la veu de l'autora de Rolling in The Deep és el piano. Easy On Me és bàsicament el que ens esperariem d'una cançó d'Adele i fins i tot us diria que és l'única pista de 30 que entra dins aquest estereotip. Tot i que en un primer moment les notes llargues de la tornada em tiraven enrere, amb el temps m'ha acabat agradant bastant. My Little Love és la primera de les diverses cançons de 30 amb una duració superior als 30 minuts, tot i que he de reconèixer que passats els 4 minuts es comença a fer llarga. La lletra de la cançó està adreçada del seu fill Angello i parla sobre fer-li entendre el moment pel qual ella estava passant a nivell sentimental. De fet, incorpora diverses notes de veu on podem sentir tant el monòleg de la pròpia cantant com les seves converses amb el seu fill. A nivell estrictament musical, My Little Love incorpora unes influències del soul i del R&B dels anys 70 que la fan sonar força diferent a qualsevol de les seves altres cançons. També aposta per un so bastant sorprenent la següent cançó del disc, Cry Your Heart Out, una proposta pop uptempo també amb una producció amb bastantes reminiscències de la música dels anys 70.

A la cinquena pista del disc trobem Oh My God, la cançó que Adele i el seu equip han escollit com a segon senzill oficial de 30. La següent cançó del disc és Can I Get It, que compta amb la co-composició i la producció de Max Martin i Shellback i que sens dubte és una de les meves preferides del disc. Adele ja va treballar amb aquests dos productors en un dels senzills de 25, Send My Love To Your New Lover, que tenia un so pop molt més convencional. Can I Get It, en canvi, aposta per un so més proper al pop escandinau, una influència que arriba de la mà dels dos productors (i coautors) suecs. A continuació tenim I Drink Wine, una altra proposta amb una forta inspiracio soul i més de sis minuts de duració, que enllaça amb l'interludi All Night Parking. Que amb 2.40 de duració podria ser considerada una cançó pròpiament dita.

A continuació tenim tres cançons que aposten per tempos molt més lents i he de dir que ja no m'han convençut tant. Primer tenim Woman Like Me, que té una instrumentació tan minimalista que pràcticament és a capella i que se m'ha fet una mica avorrida. Al principi només una guitarra acompanya la veu d'Adele, més endavant s'hi uneix una caixa de ritmes molt subtil que tampoc canvia gaire la cosa. Després arriben To Be Loved i Hold On, dues balades a piano extremadament lentes. I, per tancar el disc, tenim Love is a Game, una cançó que m'ha recordat molt a l'estil del primer àlbum d'Amy Winehouse i que m'ha agradat bastant.

Tot i que 30 no ha comptat amb una recepció  comercial tan increïblement enorme com els anteriors discos d'Adele a nivell comercial, no em sembla que sigui un àlbum més fluix que 25 o 21 en absolut. La cantant britànica es manté fidel a la seva essència, però també incorpora influències de gèneres molt diversos. De fet, molta gent considera que la principal novetat en aquest disc són les influències del Jazz i del Soul, que prenen bona part del protagonisme que fins ara havien acaparat les balades de piano. I només per això, ja em sembla un projecte molt més interessant que els seus predecessors.