Per fi ja tenim a les nostres mans el setè treball discogràfic de Lana del Rey, anomenat Chemtrails Over The Country Club. La cantautora va anunciar el títol del disc el passat mes de Maig i inicialment estava previst que sortís al Setembre, però diversos problemes logístics van fer que acabés aplaçar-ne el llançament. Lana del Rey ha avançat dos senzills del disc, d'una banda Let Me Love You Like A Woman, que va sortir a l'Octubre, i la cançó que també es diu Chemtrails Over The Country Club, estrenada a principis del 2021.
White Dress és el nom de la cançó amb què comença el disc i en la qual podem sentir a Lana del Rey cantar treient molt aire i amb un to molt eteri, que no puc dir que no em sembli excessiu en alguns punts. Això sumat a alguns moments on sembla que hagi de cantar corrents per encabir més síl·labes en una frase de les que hi cabrien (down at the Men in Bussiness conference), fan que el nou àlbum de la cantautora estatunidenca no comenci amb tan bon peu com podria fer-ho. Això no vol dir que no m'agradi gens, sinó més aviat que trobo que és una llàstima perquè si no fos per aquests dos punts que he comentat, em podria haver agradat molt. És la pista més llarga de Chemtrails Over The Country Club, i l'outro és precisament la part que més m'agrada de la cançó. Divendres, Lana del Rey va compartir el videoclip oficial de White Dress, filmat a finals de 2020.
A continuació arriba Chemtrails Over The Country Club, la cançó que Lana del Rey va estrenar com a segon avançament del disc el passat mes de Gener. Sincerament, em sembla una de les millors cançons que han sortit en el que portem de 2021 i una excel·lent elecció com a senzill de presentació del disc. La tercera pista és Tulsa Jesus Freak, una cançó que es desmarca força de l'estil habitual de l'artista i de la resta del disc, apostant per un tempo més animat i jugant amb l'autotune. Una de les frases que més es repeteix al llarg de la cançó és white hot forever (que es podria traduir com cap de calor permanent), i aquesta frase era el títol que inicialment Lana del Rey va anunciar per aquest disc. Una altra frase de la lletra que voldria comentar és no more candle in the wind, una frase que es pot interpretar com que ja no és una persona tan fràgil i inestable com era abans. I deu ser una idea que la cantant vol remarcar molt, ja que utilitza torna a utilitzar la mateixa metàfora en una altra cançó del disc, Yosemite.
Dark But Just A Game és el nom de la sisena cançó del disc i la primera de la cara B del vinil. És una de les meves cançons preferides de COTCC, i té diversos elements que la fan destacar, com poden ser l'ús d'una percussió més marcada, la part instrumental entre la tornada i la segona estrofa o el canvi de tonalitat. A continuació tenim Not All Who Wander Are Lost, el títol de la qual és una referència a la novel·la de JRR Tolkien El senyor dels anells. Tot i que la música de Lana del Rey és plena de picades d'ullet a la literatura anglosaxona del segle XX, acostumen a ser a obres d'un estil molt diferent. Segurament sigui la cançó del disc més simple i repetitiva a nivell de lletra, però això no és necessàriament una cosa negativa. A més, a nivell d'instrumentació, és una de les més elaborades, i això ho compensa de sobres.
La vuitena pista del disc és la que més ganes tenia de sentir: Yosemite, una cançó de la qual Lana del Rey va parlar per primer cop l'any 2017 però que no hem pogut sentir fins ara. De fet, Yosemite anava a formar part de Lust For Life, però finalment va decidir descartar-la perquè considerava que no encaixava en el disc. Per aquesta raó, no resulta cap sorpresa que sigui la única cançó de COTCC en què ha treballat amb Rick Nowels, que ha co-composat i co-produit la cançó al costat de Lana del Rey. Aquest músic estatunidenc ha estat involucrat en diverses cançons de Born To Die i Paradise (entre les quals hi ha Summertime Sadness) i en la totalitat de Lust For Life. Malgrat tot això, Yosemite encaixa perfectament a COTCC i és la meva cançó preferida del disc. A continuació arriba la primera de les dues col·laboracions del disc: Breaking Up Slowly, un duet amb Nikki Lane que totes dues ja havien estrenat en directe i que és una altra de les meves preferides de COTCC. Les dos veus encaixen perfectament i la incorporació d'alguns elements country fan que soni fresca en el context del disc.
A Dance Till We Die, Lana del Rey menciona i homenatja diverses de les cantautores del segle XX que l'han inspirat, com és del cas de Joan Baez, Joni Mitchell o Courtney Love. Resulta una cançó força previsible i sense massa elements que la facin destacar de la resta del disc fins arribar al pont, en el qual la podem sentir cantar d'una manera diferent. La última cançó del disc és For Free, un cover de la cançó de Joni Mitchell del mateix nom, publicada original l'any 1970 com a part del seu tercer àlbum Ladies of The Canyon. Amb aquesta versió, que compta amb la participació de Weyes Blood i Zella Day, Lana del Rey segueix amb la tradició d'incloure un cover a cada disc, com va començar a fer a Paradise amb Blue Velvet. No és una de les meves pistes preferides de COTCC, però em resulta molt satisfactori que l'àlbum acabi amb una cançó amb una atmosfera tan pacífica.
Sincerament, se'm fa difícil fer una valoració general del disc en poques paraules. D'una banda tinc moltes coses a dir d'aquest disc, i algunes opinions contradictòries, però de l'altra, m'ha deixat més indiferent del que m'hauria agradat. Comencem pel més evident: Chemtrails Over The Country Club és un bon àlbum, té una bona xifra de cançons que estan molt bé i a mi m'ha agradat bastant. No és un nou punt àlgid de la seva discografia, però tampoc em sembla un dels seus projectes més fluixos.
Tothom coneix Lana del Rey pel seu estil tan particular i tan diferent del que estava de moda quan va debutar, que va iniciar una tendència que encara segueixen alguns dels artistes més exitosos dels últims anys. No obstant això, fins ara tots els seus discos tenien el seu so particular i diferent de la resta. Però en el cas de COTCC ja no estic tan segur que es pugui dir això, i m'ha deixat el regust agredolç que cadascuna de les cançons podrien haver estat en algun dels seus anteriors projecte i que no tenen un so que les lligui entre elles i les separi dels seus anteriors discos. Això no és necessàriament una cosa dolenta ni impedeix gaudir de les cançons noves, però crec que tampoc és en cap cas una cosa positiva.
Com probablement ja sabreu, Lana del Rey ha coproduit i co-composat la gran majoria de cançons del disc amb Jack Antonoff, amb qui ja va fer la gran majoria de cançons del seu anterior àlbum del 2018 Norman Fucking Rockwell. Quan va estrenar Let Me Love You Like A Woman, em feia por que COTCC fos massa semblant al seu anterior projecte, i finalment no ha estat així. Però crec que amb dos discos consecutius amb el mateix productor ja n'hi ha de sobres, i espero que treballi amb músics nous en seu proper projecte. Cada cop trobo més necessari que Lana del Rey aposti per un so totalment diferent en el seu proper projecte, però alhora ho veig cada cop menys probable.
En conclusió, Chemtrails Over The Country Club és un molt bon disc que segueix toalment en la línia dels anteriors projectes de Lana del Rey. Si com jo us agrada prou la seva música per no semblar-vos una cosa dolenta que pugui caure en ser més del mateix, COTCC us agradarà. Però si ja esteu cansats d'aquest estil o no us ha agradat mai, no us sorprendrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada