Crítica: The Pinkprint

Després que el seu anterior àlbum, Roman Reloaded, fos críticat per ser més electrònic que Hip-Hop, Nicki Minaj va anunciar que amb The Pinkprint tornaria més al Hip-Hop, però sense deixar de banda el pop.

L'àlbum comença amb All Things Go i , dos cançons on Nicki a més de fer les estrofes s'encarrega de cantar les tornades.
La segona cançó és I lied, on parla que quan no vol admetre que estima algú és perquè no vol que li trenqui el cor.
Després arriba the Crying Game, on col·labora amb Jessie Ware.
La quarta cançó és Get on Your Knees, una cançó que està composada amb Katy Perry, però on finalment hi col·labora Ariana Grande. És una de les cançons més pop de l'àlbum. Després arriba una altra gran col·laboració: Feeling Myself, al costat de Beyoncé, molt decepcionant. M'esperava molt més d'elles dos.
La sisena pista una cançó que ja coneixem: Only, amb Lil' Wayne, Chris Brown i Drake.
La següent cançó és Want Some More, una cançó amb una base trap. Després ve Four Door Adventure, una pista molt underground i amb una base amb percussió tribal.
Les següents pistes són tres col·laboracions: Favourite al costat de Jermih, Buy a Heart amb Meek Mill, i Trini Dem Girls amb Lunchmoney Lewis. En aquesta última Nicki també canta a part de rapejar.
A la pista  hi trobem el segon single de l'àlbum i la cançó més exitosa de Nicki fins ara. Parlo d'Anaconda, que va arribar a ser número  de la llista Billboard.
A la següent cançó, The Night Still Young, Nicki torna a cantar a més de rapejar, i per mi és la millor cançó de l'àlbum ja que és la que millor combina pop i hip-hop.
A la catorzena pista hi tornem a trobar un single, en aquest cas el primer Pills 'n' Potions. De nou, Minaj també canta la tornada. La següent cançó és Bed of Lies, amb la col·laboració de Skylar Grey, on combina balada i rap.
La setzena pista, i última a l'edició estàndard és Grand Piano, que és la primera balada de l'artista.

Sembla que el disc estigui dividit en dos parts. La primera és més hip-hop i la segona més pop. Jo em quedo amb la segona part i amb molta diferència.

First Listen + Crítica: Never Been Better

Des de la setmana passada ja podem escoltar el nou àlbum d'Olly Murs, anomenat Never Been Better, i que ha debutat al número 1 de la llista de discs del Regne Unit (Amb 93.000 còpies venudes), el seu país natal i on té més èxit (Amb diferència). 

Crítica: David Guetta - Listen

Ja he pogut escoltar Listen, el nou àlbum de David Guetta. Tenia el llistó molt alt desde Nothing But The Beat, però Listen no m'ha decepcionat en absolut.

Crítica: Abandon Ship

Ja hem pogut escoltar Abandon Ship el primer àlbum de Knife Party, on els australians ens demostren un altre cop la seva versatilitat a l'hora de produïr, encara que això faci que amb un ventall tan ample de subgèneres dins la música electrònica sigui pràcticament impossible que t'agradin tots els temes del disc.

First Listen: Motion

Motionés el disc que consagra l'èxit de Calvin Harris. En èxit dels singles supera 18 months, però ho fa també en qualitat?

First Listen: 1989

Ja he escoltat 1989, el nou disc de Taylor swift, amb un estil més pop i menys country.
1989 és un gran àlbum, potser no és tan bo com Red, però tampoc és gaire pitjor.

La pregunta que em faig és: Si això fos un àlbum debut estaria millor valorat? O si fos un àlbum d'una cantant que habitualment fes pop més aviat insuls?
Jo crec que la resposta és que sí.

Un dels canvis més substancials, a part del canvi d'estil, és que hi han molts més sintetitzadors (Tampoc us espereu que sigui Electropop, perquè ni de bon troç). Això a priori no és bo, però en aquest cas la producció és bona.

El que sí que trobo a faltar és alguna balada. O alguna pista on només hi haguès la seva veu i la guitarra o el piano.

PD: Us recomano la versiò física del disc ja que té un extra. No us vull avançar res, ja que jo em vaig emportar una  sorpresa.

En la meva opinió és millor que: Jessie J - Sweet Talker, Ariana Grande - My everything, Train - Bulletproof Picasso.
I pitjor que: Taylor Swift - Red, Sia - 1000 forms of Fear

First Listen: Money Sucks Friends Rule

Encara que no m'esperava gran cosa de l'àlbum debut de Dillon Francis, m'ha sorprès molt positivament.
El disc va des de l'electropop fins al Electro, passant pel trap i pel Progressive House.
Això sí, també és molt irregular pel que fa a la qualitat de les cançons.
N'hi ha que són excel·lents i n'hi ha una que senzillament la he trobat insuportable. No diré quina.

En la meva opinió es millor que: Tiësto - A town called Paradise.
Pitjor que: Avicii - True, Afrojack - Forget the world.

First Listen: Sweet Talker

Ja he escoltat el nou àlbum de Jessie J i al veritat és que m'ha agradat bastant.
El disc és bastant variat: Pop ballable (No necessariament Electropop), Balades, una imca de Hip-Hop.
La versió estàndard té 12 cançons i la especial 15
Per acabar dir-vos que Your Loss I'm Found és (En la meva opinió) una còpia de Dope de Lady Gaga.

Escolta el disc a Spotify.