Ressenya: Un Verano Sin Ti

Divendres finalment arribava a les plataformes digitals Un Verano Sin Ti, el tercer àlbum de Bad Bunny en solitari. Amb un total 23 cançons, 22 de les quals inèdites, és el projecte més extens de la discografia del porto-riqueny.

La cançó que obre el disc es diu Moscow Mule i també ha estat la escollida com a senzill de presentació del projecte. Divendres va sortir acompanyada del seu videoclip i va entrar directament a la primera posició de la llista diària mundial de Spotify amb 11,7 milions de reproduccions. Com ja hem pogut veure a moltes altres cançons de Bad Bunny, Moscow Mule combina el reggaeton melòdic i els sons electrònics. No està malament, però com a senzill principal del disc m'hauria agradat alguna cosa més potent.  Después de la playa comença com una cançó ambiental, però poc després del primer minut es converteix en un mambo. Tot i que Soy Peor va tenir una remescla d'aquest estil que va tenir molta repercussió en el seu dia, és la primera cançó original de Bad Bunny orientada al mambo. Me porto bonito és la primera col·laboració de Bad Bunny i Chencho Corleone, una de les poques cançons de reggaeton convencionals que inclou el disc i m'ha deixat bastant indiferent. Tití me pregunto alterna ritmes hip hop amb un reggaeton que té un grau d'intensitat bastant més gran del que és habitual en aquest gènere. No acostumo a entrar a valorar les lletres i encara menys quan parlem de música urbana, però la d'aquesta cançó m'ha semblat particularment fluixa. Un ratito és un reggaeton suau i melancòlic, que no s'allunya massa de les moltes cançons que Bad Bunny té d'aquest estil. Tampoc trobo que tingui res que la faci destacar, perquè no és millor ni diferent.

Yo no soy celoso és una cançó inspirada en la bossa nova que no està malament (sobretot si la comparem amb la resta de la primera meitat del disc) i que, innegablement, ofereix alguna cosa nova. A continuació arriba Tarot, que compta amb Jhay Cortez com a artista convidat. Ja sabeu que són dos dels artistes urbans que més escolto, però em sembla una cançó totalment oblidable. Sobretot venint després de Dákiti m'espreava alguna cosa més emocionant. Neverita és una cançó amb una interpretació vocal bastant en la línia del que sempre fa Bad Bunny, però amb una producció amb elements house. La corriente, amb Tony Dize, i Efecto són dos reggaetons clàssic sense massa destacable.

A l'onzena pista del disc arriba una de les cançons que més ganes tenia d'escoltar: la primera col·laboració de Bad Bunny i Rauw Alejandro. I, a diferència del que acostuma a passar en aquestes ocasions, no han decebut: Party és, sens dubte, una de les pistes més destacables del disc, amb una producció potent i una tornada amb un sample repetitiu increïblement addictiva. Aguacero té una atmosfera més calmada i una producció que recorda a la d'algunes cançons de l'últim disc de The Weeknd. Enséñame a Bailar aposta per un so molt optimista i incorpora una fora influència del dancehall que la fa destacar. Ojitos Lindos, amb Bomba Estéreo, segurament sigui la meva cançó preferida del disc. És un reggaeton molt suau i amb una atmosfera melancòlica i delicada, molt diferent de les altres cançons que té en aquest estil. Dos Mil 16  parla de les coses que enyora de la seva vida d'abans de ser un artista famós, un tema del que ja havia parlat anteriorment però encara no de manera tan explícita en una cançó. El Apagón és una cancó difícil de valorar: d'una banda té una producció house que m'ha sorprés molt positivament, però el paper que té la veu de Bad Bunny és gairebé anecdòtic i no aporta res a nivell musical. Ara bé, a nivell de missatge, és una de les cançons més importants del disc. Otro Atardecer és una col·laboració amb The Marias amb un ritme dancehall suau i una atmosfera molt relaxada que també m'ha agradat força. Seguim amb Un Coco que per com comença sembla que serà un reggaeton molt enèrgic o un dembow, però que acaba sent un mid-tempo de desamor com tantes altres cançons seves. Andrea és una altra cançó amb contingut social a la lletra, en aquest cas contra la violència masclista.

Me Fui de Vacaciones és la cançó amb influències reggae que Bad Bunny va avançar abans del llançament del disc. La veritat és que ara que la he pogut sentir sencera unes quantes vegades m'ha agradat bastant més del que m'esperava. No és fins la pista 21 que arriba la cançó que dona nom al disc: Un Verano Sin Ti és una cançó melancòlica amb una producció electrònica més aviat minimalista sense gens de percussió. I és curiós perquè acaba de manera tan conclusiva que sembla que hagi de ser la última del disc, però Bad Bunny no devia voler que el seu àlbum acabés de manera tan negativa així a continuació arriba Agosto, una pista dancehall amb una atmosfera molt positiva. La cançó en si passa bastant desapercebuda, però per l'efecte que crea el contrast amb l'anterior val la pena. I per tancar el disc tenim Callaíta, una cançó que Bad Bunny va estrenar a finals de maig del 2019 i que realment és de les meves preferides de la seva discografia, però que sobra dins el disc. És cert que té aquesta atmosfera estiuenca que predomina al disc i que té els sons ambietals de la platja i les gavines que tenen moltes altres cançons d'Un Verano Sin Ti, però el fet que hi hagi 22 cançons noves i una que en un parell de setmanes celebra el seu tercer aniversari em sembla molt desequilibrat.

La veritat és que he procurat no ser gaire contundent en aquesta ressenya perquè si alguna cosa tenen en comú X100PRE, YHLQMDLG i El Último Tour Del Mundo és que els he acabat gaudint molt més a mitjà termini que en un primer moment. Però crec que ja des del primer moment els altres tres albums en solitari de Bad Bunny em van emocionar bastant més. És clar que Un Verano Sin Ti té els seus moments àlgids (només faltaria), però crec que no són tan àlgids com els dels altres. I en un disc tan llarg i amb tanta palla encara queden més diluïts. Normalment jo penso que com més cançons tingui un disc millor, però crec que Un Verano Sin Ti seria una experiència molt més satisfactòria si hguessin podat el tracklist. A més, trobo que el fet que Bad Bunny hagi publicat tantíssima música ha fet que algunes de les fórmules que es repeteixen a la seva música s'hagin exhaurit molt més ràpid.

Malgrat això, segueix estant per sobre dels últims discos de la majoria d'artistes urbans i segurament acabarà el 2022 com un dels millors del gènere. Per si no el voleu escoltar sencer (cosa bastant comprensible) però teniu certa publicitat, les meves preferides són Enséñame a Bailar, Party, Dos Mil 16 i, sobretot, Ojitos Lindos.