Ressenya: Sentio

Tot i que ja fa gairebé una dècada que Martin Garrix és un dels DeeJays i productors de música electrònica més populars i respectats arreu del món, no ha estat fins aquesta setmana que el neerlandès ha publicat el seu primer treball discogràfic de llarga duració. Garrix havia tret diversos EPs, nombrorsos senzills i col·laboracions i fins i tot un àlbum conjunt amb Maejor sota el nom d'Area21, però encara no havia publicat un àlbum pròpiament dit fins ara. Sentio conté un total de 11 pistes, la gran majoria de les quals ja ha anat avançant al llarg de l'últim mes.

A la primera pista de Sentio trobem el primer senzill que Martin Garrix va avançar del projecte: Follow, en col·laboració amb Zedd. De fet, l'ordre en què les cançons apareixen al tracklist del disc és el mateix en què van ser estrenades. Follow és una proposta electro house molt encertada, en què realment Garrix i Zedd aconsegueixen combinar les seves millors facetes. És una de les poques cançons del disc amb lletra, tot i que no apareix fins després del primer drop i tampoc podem dir que tingui un pes particularment important. Follow no només em sembla una de les pistes més destacables de Sentio, sinó que també diria que és un dels millors llançaments de música electrònica enguany. A continuació arriba Limitless, la col·laboració amb Mesto que Martin Garrix va publicar a principis de mes com a segon avançament del projecte. És una altra producció electro house explosiva amb un drop estrident que m'encanta. És la meva preferida del disc i, un cop més, un dels llançaments de música electrònica de l'any més destacables en la meva opinió. 

A continuació arribem dues propostes que combinen elements electro i future house. D'una banda tenim Reboot, que compta amb la coproducció de Vlaurr i, de l'altra, tenim Quantum, amb Brooks. Reboot no està gens malament, però Quantum m'agrada una mica més, sobretot per la manera que té de que es vagin afegint elements abans del drop. Good Morning és l'enèssima col·laboració de Martin Garrix i Matisse & Sadko que, per sort, no aposta pelso diferent al progressive house a què ens tenen acostumats, sinó per un electro house més obscur i contundent. Una de les poques cançons pròpiament dites del disc és Starlight (Keep Me Afloat), amb la coproducció de DubVision i la veu de Shaun Farrugia. Objectivament no està malament, però és justament el que no vull que Martin Garrix faci ja més vegades: una cançó progressive house estereotípica, amb una vocal que preten ser emotiva i amb un drop melòdic però prou contudent per als festivals.

Martin Garrix i Julian Jordan es retroben a Funk, una de les produccions més contundents i explosives del disc. I també una de les meves preferides. El drop només està composat pels greus i la percussió, però sona sorprenentment ple, i la secció de cordes que hi ha entre els dos drops creen un contrast que fan que encara soni més potent. Tornem al progressive house amb Find You, en col·laboració amb Justin Mylo i la veu de Dewain White. Un cop més, objectivament no té res dolent, però és un estil que Martin Garrix ha fet tantes vegades que ara mateix no em genera cap mena d'interès.

Arribem finalment a les tres pistes que no haviem pogut escoltar fins l'estrena del disc. Aurora és una col·laboració amb Blinders que sona totalment diferent de l'altra producció conjunta que Martin Garrix té amb ell. A les primeres escoltes em va despertar reaccions contradictòries: d'una banda sona molt bé però em sembla massa repetitiva. I la veritat és que, tret de la secció orquestral que hi ha entre els dos drops (que tampoc m'emociona especialment), Aurora és molt previsible a nivell musical. Però també és una pista progressive house enorme, amb prous punts positius per compensar-ho. Oxygen és una altra col·laboració amb DubVision, que en aquest cas compta amb la veu del cantautor australià Jordan Grace. És una proposta progressive house correcta, però que no té res que la faci destacar ni que no hàgim vist ja en moltes altres produccions de Martin Garrix.  Per acabar tenim If We'll Ever Be Remember, una altra col·laboració amb Shaun Farrugia i la única producció de Garrix en solitari en tot el disc. Un cop més, el tipus de cançó progressive house que ja no em desperta cap interès.

Crec que és clar que Sentio no és un d'aquells discos que han estat concebuts per escoltar sencers i en ordre, però no obstant això trobo que treure'l ha estat un molt bon moviment. Simplement perquè recull una sèrie de produccions que representen un moment determinat de la seva carrera i talla el caos que són les discografies de la majoria de DeeJays/productors de música electrònica que treuen gairebé tota la seva música individualment. També per això crec que ha estat una bona idea anar estrenant bona part de les cançons de manera individual i al llarg d'un mes i deixar que cadascuna tingui el seu moment perquè, com he dit, no es pot dir que llueixin més dins el context del disc.

Tot i que hi ha alguna cançó amb un estil que està totalment cremat, en general, trobo que podem veure a Martin Garrix a un nivell que feia molt temps que no veiem. I fent el que millor sap fer: produccions electròniques contundents, sense preocupar-se de si poden sonar a les ràdios o si el fet que siguin d'aquest estil els limita molt el rendiment comercial. Francament, el disc d'Area21 que Garrix i Maejor van publicar l'any passat no em va agradar, però sembla que el fet que l'autor d'Animals, Wizard i Gold Skies hagi estat apartat del house una temporada ha fet que torni hi torni amb unes idees més fresques.