Ressenya: Timelezz

Divendres per fi arribava a les plataformes digitals el nou treball discogràfic de Jhay Cortez. anomenat Timelezz i que compta amb un total de 17 cançons. El cantant porto-riqueny va anunciar el títol del seu segon àlbum d'estudi a finals del 2020, quan va estrenar Kobe en LA, el primer avançament de projecte. Al llarg d'aquest any, Jhay Cortez ha presentat també alguns senzills que han acabat formant part del disc, com és el cas de Los Bo, Christian Dior, En Mi Cuarto i Nos Matamos.La primera pista del disc es diu Dilema i és una espècie d'introducció que tot just arriba als dos minuts de duració. No està malament, però tampoc trobo que tingui res que la faci destacar gaire. La primera cançó propiament dita del disc és Tokyo, un reggeaton que com bona part de les cançons del disc compta amb la producció de Tainy i el propi Jhay Cortez. Hi ha diverses cançons del disc on el tractament de la vocal em sembla qüestionable, i l'exemple més flagrant d'això és precisament aquesta. I és una llàstima, perquè si no fos així segurament m'hauria agradat: a nivell de composició no està malament i la producció és bona, però la veu la fa sonar francament desagradable. Tot seguit arriba Esta Dejá, un reggaeton bastant sense massa a destacar, però que tampoc està malament. De les cançons de Timelezz que encara no havien estat estrenades com a senzills, segurament la meva preferida és Ley Seca, en col·laboració amb Anuel AA. De fet, he de reconeixer que m'ha enganxat moltíssim i la he tingut tot el cap de setmana pràcticament el bucle. És, un cop més, un reggaeton mid-tempo, en aquesta ocasió amb una produció més aviat suau que crea una atmosfera bastant particular que complementa perfectament l'esperit eufòric de la cançó.

Com es pot imaginar pel seu títol, Los Rompediskoteca és un reggaeton amb un so molt més contundent del que hem trobat en les primeres pistes de Timelezz. Una mica previsible, però no em desagrada. Després arriba la primera de les cinc cançons de Timelezz que ja coneixem: En Mi Cuarto és la col·laboració amb Skrillex que Jhay Cortez va estrenar a finals de Juliol. En un primer moment em va costar que m'agradés pel tema del tractament de la veu que ja us he comentat abans, però l'he acabat escoltant bastant i m'hi he acabat acostumant. La producció, que signen Skrillex i Tainy, és més aviat subtil i delicada que explosiva i contundent, però precisament això ajuda a crear una atmosfera bastant particular i pràcticament inèdit en la música urbana llatinoamericana. Tornem al reggaeton amb Mi Vicio i Dale Como Es. La primera és una cançó decent que peca de genèrica; mentre que la segona sí que m'ha agradat més. Dale Como Es m'ha recordat bastant a Easy, un dels senzills de l'anterior disc de Jhay Cortez (Famouz, del 2019) i una de les meves cançons preferides de la seva discografia.

La primera cançó de trap de Timelezz és Nos Matamos, un senzill que va avançar fa un parell de setmanes. No és l'estil que m'acostuma a agradar més, però he de dir que aquesta cançó m'ha convençut bastant i la he estat escoltant molt des que va sortir. La següent cançó s'anomena Ropa Interior i compta amb la participació de Kendo Kaponi. Jhay Cortez ja havia coincidit amb ell al remix de La Curiosidad de Jhay Wheeler i tot i que quan va anunciar el tracklist aquesta col·laboració no em va entusiasmar massa, he de dir que m'ha agradat bastant. La següent pista és l'altra col·laboració que conté Timelezz: Los Bandoleros, un trap que inclou a Arcángel com a artista convidat.

A la catorzena pista del disc trobem Me Extraña, un altre reggaeton mid-tempo correcte però sense massa a destacar. No em desagrada, però, un cop més, el tractament de la veu no em convenç en alguns moments de la cançó. Jhay Cortez ja va anunciar fa alguns mesos que inclouria una versió de Dile de Don Omar en el seu nou disc, i m'esperava que seria un simple cover d'aquesta cançó. I amb això ja hauria estat satisfet, perquè la original és tot un clàssic que segueix sonant prou bé avui en dia; però la versió de Dile que ha fet Jhay Cortez és pràcticament una cançó nova que interpola les parts més memorables de la cançó de Don Omar i les porta a un lloc completament. La producció tampoc té res a veure amb la de la versió original de Dile. Juntament amb Ley Seca, Dile (Homenaje) és la meva cançó preferida de les noves.

A continuació arriba Christian Dior, una senzill que Jhay Cortez va presentar a mitjans de Març en col·laboració, un cop més, amb Tainy. És una pista de reggaeton més que correcta, que, a més, compta amb una producció molt potent i molt més electrònica del que acostuma a ser habitual en la música urbana llatinoamericana. La meva principal crítica de la cançó és per la seva estructura: comença amb la tornada, ve una estrofa i acaba repetint la tornada. I tot i que amb pràcticament dos minuts i mig té una duració decent (perquè l'estrofa és bastant llarga), la seva estructura fa que sembli més mitja cançó que una de sencera. Tot seguit arriba una altra de les cançons que ja fa temps que coneixem: Los Bo, una col·laboració amb Myke Towers que van estrenar el passat mes de Gener. No em desagrada, però la veritat és que una lletra tan agressiva em tira més aviat enrere i la producció tampoc no és de les meves preferides. La combinació de Jhay Cortez i Myke Towers funciona perfectament, cosa que no sorprén si tenim en compte que coincideixen en més de mitja dotzena de cançons.

Kobe en LA, el primer avançament del disc que va arribar a finals del 2020. En aquesta ocasió, no crec que ningú tingui el problema que se li faci curta, perquè finalment la versió de Kobe en LA que apareix al disc és la llarga, que supera els sis minut i mig de duració. Però què voleu que us digui, a mi no me'n sobra res. Tot i que alguns punts de la lletra em tiren una mica enrere (començar la tornada d'una cançó de trap amb una referència religiosa no sé si és la millor opció), Kobe en LA em sembla una de les millors propostes de música urbana que han arribat en l'últim any a nivell musica. És una cançó increïblement enganxosa i addictiva, la producció sona increïble i crea una atmosfera bastant especial. Per acabar, tenim Eternamente, una col·laboració amb Buscabulla que no acabo d'entendre: és una cançó molt atmosfèrica que no em desagrada però on no hi canta Jhay Cortez, i per això dic que el disc podria haver acabat directament a Kobe en LA.

Seria totalment injust dir que Timelezz no és un disc sòlid i molt més que correcte pels estàndards dels treballs discogràfics de la música urbana. Però d'altra banda, potser no m'ha deixat amb unes sensacions tan bones com m'hauria agradat. Timelezz és un d'aquells projectes que arriba molt temps després de ser anunciat i després de molts senzills. Bé, potser cinc no en son tants en el fons, però són cinc cançons molt potents i han estat suficients per fer que Timelezz em deixi el regust amarg que acompanya la sensació que ja haviem sentit les cançons millors i més interessants del disc. 

De totes maneres, aquesta cançons segueixen formant part del conjunt de l'àlbum i contribueixen a fer de Timelezz un dels millor discos del 2021 fins al moment sota el meu punt de vista (en general, no només de música urbana). D'altra banda, si hagués de fer un top 5, hi inclouria 2 de les cançons inèdites (Ley Seca i Dile), una proporció més que saludable que potser fa pensar que aquesta sensació que us he dit no està justificada del tot. En tot cas, precisament l'objectiu d'aquest blog és transmetre les sensacions que m'ha deixat a mi el disc. El que més em va agradar dels senzills de Timelezz és que cap d'elles eren un reggaeton estàndard i, en canvi, la majoria de les cançons que encara no havien sortit ho són.

D'una banda, he de dir que m'esperava un disc molt més valent en aquest aspecte. Però, de l'altra, crec que és una exigència que potser queda una mica fora de lloc, si tenim en compte que els discos de música urbana en els quals les cançons de reggaeton (o trap) estàndard no s'apropen a la meitat del tracklist es poden comptar amb els dits d'una mà i en aquest aspecte Jhay Cortez ja està molt per sobre de la majoria dels seus col·legues. I Timelezz clarament mosta un gran progrés en relació amb el seu àlbum debut Famouz en pràcticament tots aquests aspectes.

La producció de les instrumentals de Timelezz és sublim, pocs discos de música urbana em semblen millors en aquest aspecte. I no només hi ha unes quantes cançons que sonen realment increïble, sinó que també n'hi ha diverses que són bastant originals. Pel que fa a la veu, ja he comentat que el tractament vocal de diverses cançons em sembla que resta més que suma. No entenc gaire per què ha passat això, si ha estat un efecte buscat expressament, però la veritat és que per mi li resta uns quants punts. 

Jhay Cortez em sembla un dels millors artistes de l'escena urbana i un dels que millor és capaç de combinar els hits de reggaeton bàsics, desenfadats i sense cap mena de pretensió com Fiel o 512 amb cançons amb un so més arriscat com Kobe en LA o En Mi Cuarto. Amb Timelezz no fa el pas endavant decidit que m'hauria agradat veure, però sí que ens presenta un disc que no està gens malament.