Ressenya: Jose

J Balvin estrenava divendres el seu nou disc Jose, que compta amb un total de 24 cançons. Això el converteix en el treball discogràfic més extens de la discografia del colombià, i amb bastanta diferència. De fet, el seu últim disc Colores, que va estrenar el març del 2020 en tenia només 10. Jose inclou noves col·laboracions amb Jhay Cortez, Yandel, Myke Towers i Ozuna, així com les cançons amb Tokischa, Maria Becerra, Dua Lipa, Bad Bunny, Karol G i Nicky Jam que ja ha estrenat en els últims mesos.

La primera pista del disc és F40, un reggaeton completament bàsic i previsible tant a nivell musical de producció com per la lletra de fronteo que interpreto com una mena d'intro. Tot seguit arriba la primera col·laboració del disc: Una Nota, que compta amb la participació de Sech. A banda d'haver coincidit en diversos remix, el colombià i el panameny ja van col·laborar l'any passat en un senzill anomenat La Luz que no ha acabat apareixent a cap dels seus discos respectius. La última frase d'Una Nota és la primera de Te Acuerdas Mi, que vindria a ser una mena d'interludi o outro de la cançó interpretada per Yandel que no compta amb la participació de Balvin. M'ha recordat bastant als interludis del seu disc Vibras i la transició d'una pista a l'altra és un dels millors moments del disc. A la quarta pista de Jose hi trobem In Da Getto, la col·laboració amb Skrillex que J Balvin va presentar a principis d'estiu i que segurament no només és la millor cançó del disc, sinó que també és la millor proposta de J Balvin en molt de temps. In Da Getto és una combinació excel·lent de música urbana llatinoamericana i house, que potser abusa del sample de la cançó de David Morales i peca de repetitiva, però en tot cas una cançó més que sòlida sense cap resta del reggaeton en la producció.

A continuació tenim Billetes de 100, un trap que compta amb la col·laboració de Myke Towers. I el raper porto-riqueny fa exactament el que m'esperava. No és res de l'altre món, però suposa una alenada d'aire fresc després de tant reggaeton genèric. Però ràpidament tornem al reggaeton completament previsible amb La Venganza, que compta amb la participació de Jhay Cortez. Cap mena de sorpresa ni innovació a nivell musical, pel que fa a la producció o en la lletra. Vestido és una cançó més melòdica i amb una producció més suau, encara dins el reggaeton. M'ha recordat bastant a No Es Justo, un dels senzills de Vibras. Sens dubte, una de les pistes més destacables del disc. Després arriba una altra de les cançons que ja havia estrenat: Qué Locura, una cançó amb influències del dancehall i que també segueix amb un so bastant dolç. La veritat és que no li vaig fer gaire cas quan va sortir, però en el context del disc, em sembla un dels seus millors moments.

A continuació arriben una sèrie de cançons de reggaeton, algunes més lentes i d'altres més animades; algunes en solitari i d'altres amb col·laboracions però totes tenen una cosa en comú: m'han deixat totalment indiferent. Bebé Que Bien Te Ves és la nova col·laboració de J Balvin amb el seu compatriota Feid, amb qui ja va col·laborar a Qué Raro i al remix de Porfa. Després arriben Lo Que Dios Quiera, Si Te Atreves, amb Zion i Lennox, Fantasías, Pa' Guayarte amb Ozuna i Ganas de Volver. Sembla que això sigui una manera ràpida de treure'm del davant un terç del disc però la veritat és que no tinc absolutament res a dir que sigui diferent l'una de l'altra.

A continuació tenim Perra, la col·laboració que J Balvin i Tokischa van estrenar el mes passat. Objectivament és una cançó que no té gaire suc, però he de dir que amb les escoltes he acabat trobant el seu encant. I, com a mínim, i a diferència del disc et desperta alguna mena de reacció, perquè si alguna cosa no és Perra és una cançó avorrida. La segueix 7 de Mayo, una altre senzill que Balvin va estrenar a la primavera. És una cançó de trap amb una lletra autobiogràfica, que s'apropa molt més a com ens esperariem que sonaria un disc que porta el nom real de l'artista. Suerte és l'enèsima cançó de reggaeton mid-tempo sense gaire interès del disc. Després arriba Querido Rio, una cançó que J Balvin dedica al seu fill. Torna a tenir el caire més personal que un s'esperaria d'un disc amb aquest títol. A nivell musical tampoc m'agrada particularment, però és una dels escassos moments del disc (sinó l'únic) on l'artista realment transmet alguna cosa als seus oients. L'última cançó nova del disc (que suposaria un bon tancament pel disc) es diu La Familia i és un trap on Balvin agraeix el suport que ha rebut de diverses persones. Em recorda a l'outro de YHLQMDLG de Bad Bunny, que sembla que va començar una nova moda que ja va seguir l'any passat Ozuna amb l'última cançó seu disc ENOC i ara ho fa Balvin.

Per tancar el disc, arriben un sèrie de senzills que J Balvin ha anat estrenant al llarg de l'any i que ja fa bastant temps que coneixem. Els que finalment no apareixen en aquest disc són Tu Veneno i Ma G, possiblement perquè totes dues són en solitari. No m'apassionava cap d'aquests senzills, però potser a no venia de d'un parell de pistes en un àlbum que ja és ridículament llarg. Qué Más Pues, la col·laboració de J Balvin amb la cantant argentia María Becerra s'ha convertit en un del èxits hispans de l'any i és, sens dubte, la cançó del disc que millor ha funcionat, i amb bastanta diferència. No m'ha entusiasmat particularment mai, però en comparació amb la resta de l'àlbum, potser sí que és una de les millors cançons que conté. Otro Fili, amb Jay Wheeler, és un reggaeton bastant estàndard que va arribar a les plataformes a mitjans de juny. No va anar enlloc a comercial ni és una cançó gaire destacable a nivell musical. Otra Noche Sin Ti és un mid-tempo amb influències del dancehall que compta amb la participació de Khalid i que trobo una de les propostes més sòlides de tot el disc.

La penúltima cançó del disc és el remix de Poblado, que segueixo pensant que no hauria de ser en aquest disc. La versió original, interpretada per Crissin, Totoy el Frío i Nathan & Shander es va convertir un gran èxit a Colòmbia i J Balvin, Karol G i Nicky Jam van sumar-se al remix de la cançó, que l'ha ajudat a obtenir bons resultats internacionalment. És una cançó de reggaeton correcta que no em desagrada i he acabat escoltant bastant en els últims mesos, però que tampoc es pot dir que tingui res que la faci destacar especialment. Tot el contrari passa amb la cançó que tanca el disc: Un Día, amb Dua Lipa, Bad Bunny i Tainy. J Balvin va estrenar aquesta cançó l'estiu passat i malgrat ser-ne l'artista principal, Dua Lipa va afegir-la a la reedició de Future Nostalgia que va presentar a principis d'any. És cert que és una cançó que ja té bastant temps, però segueix sent una proposta més que sòlida. El pont de Bad Bunny clarament no és el millor moment de la seva carrera, però la part on ell i Dua Lipa canten alhora a l'inici de l'última tornada m'encanta. Llàstima que no ho facin durant més estona.

Que no us enganyi el nom del disc: Jose no és un disc més personal ni introspectiu que els anteriors projectes de J Balvin. És cert que hi ha un parell (2/24) cançons que so són, però ni son prous per compensar la resta ni em smeblen particularment bones a nivell musical. Colores ja em va deixar bastant indiferent, i aquest disc, malgrat tenir més del doble de cançons que el seu predecessor tampoc no té gaires més cançons interessants. I no cal ni dir que el disc com a conjunt es fa molt pesat i difícil d'escoltar sencer d'una tacada (per no dir que és impossible). Ja no és que sigui un disc que no destaca si es compara amb projectes d'altres figures destacades de la música urbana llatinoamericana, José és un disc que no ofereix absolutament res nou ni millor del que ja haviem vist en els projectes anteriors del colombià. La producció de la enorme majoria de cançons és completament avorrida, la temàtica de les lletres és extremadament repetitiva i ni tan sols cap de les col·laboracions que contenen les cançons que no havien estat estrenades com a senzills anteriorment és inèdita.

És clar que hi ha algunes excepcions, però 3 o 4 cançons (la meitat de les quals ja havien sortit fa mesos) no salvaran un disc on n'hi ha un total de 24 la majoria de les quals no sonen gens inspirades. Durant diversos anys J Balvin no només va ser l'artista més reconeixible de la música llatinoamericana, sinó que va ser l'únic artista hispà que aconseguia tanta repercussió als Estats Units i a determinats mercats europeus, on cançons com Mi Gente o Equis van convertir-se en èxits enormes. I trobo que això feia que el públic (començant per mi mateix) tingués una visió més positiva de J Balvin, ja que per dir-ho d'alguna manera era l'ambaixador del gènere. Era totalment admirable que hagués aconseguit convertir cançons de reggaeton en castellà en fenòmens globals i ser l'únic artista hispà que podia fer cançons amb Major Lazer o David Guetta. Però ara mateix artistes com Bad Bunny, Rauw Alejandro o Karol G ofereixen propostes molt més interessants a nivell musicals i que també aconsegueixen despertar l'interès del públic general més enllà dels oients habituals de la música urbana. 

Una de les claus de l'èxit de J Balvin fora dels territoris de parla hispana va ser sens dubte les excel·lents produccions que tenien els senus senzills, que a més tenien molt protagonisme. Però la veritat és que fins i tot aquest aspecte, trobo que ja no està tan cuidat. Colores ja era un pas enrere en comparació amb els seus dos anteriors projectes, però el nivell de Jose encara és més baix.