Ressenya: Las Montañas

Divendres es va posar a la venda Las Montañas, el segon àlbum d'estudi del duo madrileny Delaporte. Inclou un total de 13 cançons, entre les quals hi ha totes les cançons que Delaporte ha publicat aquest 2020 i, a més, un gran nombre de col·laboracions. Això m'ha sorprès bastant perquè ni el seu primer àlbum ni cap dels seus dos EPs en tenien cap.

Sens dubte, Las Montañas és un disc totalment diferent a Como Anoche, el primer àlbum de Delaporte que va sortir a principis del 2019. Potser, fins i tot, massa diferent, ja que em costa reconeixer-hi els elements que em van agradar del seu anterior projecte.

La principal diferència (a nivell objectiu si més no) és que Como Anoche era un disc amb su molt específic i cohesiu mentre que Las Montañas és un disc molt més heterogeni. Això ja ho havíem pogut veure als senzills que han anat presentant en els últims mesos com per exemple No, De Donde Vienes, Clap Clap o No Dirás. No sé si qualificar-ho d'una causa o una conseqüència d'aquesta heterogeneïtat, però el fet és que el disc inclou un gran nombre de col·laboracions amb artistes molt diversos i resultats també molt diferents. Des del raper alacantí Arkano a Rica Rica (una cançó que no està malament a nivell de producció però amb una lletra que arriba a fer una mica de vergonya) fins al grup indie  Ginebras a Bang Bang o la cantant mexicana Ximena Sariñana, a qui ja vam poder escoltar al senzill No Dirás (sens dubte, una de les millors cançons del disc).

Em xoca també el contrast entre algunes cançons pop amb un so molt comercial (com el senzill Clap Clap) i altres cançons amb sons més experimentals i agressius, que s'arriben a fer difícils d'escoltar (com em passa amb La Bestia). Al llarg del disc també ens trobem cançons amb tocs urbans (Rica Rica), sons àcids (Boom) i diverses cançons amb una instrumentació molt minimalista on la veu es queda tot el protagonisme. Un petit detall que m'ha agradat i m'ha semblat molt són els paral·lelismes melòdics entre la primera cançó del disc (El Refugio) i la última (Las Montañas).

El fet que Las Montañas sigui un disc tan heterogeni amb contrastos no és una cosa negativa necessàriament, tot i que l'absoluta falta de cohesió probablement hagi contribuit a que aquest disc no m'hagi acabat d'agradar del tot. Sota el meu punt de vista, és clar, acaba sent un d'aquells discos en què vas passant les cançons i no estan malament, però esperes dos o tres pistes que realment el facin memorable. I aquestes dos o tres pistes no arriben mai. Això no vol dir que no hi hagi bones cançons en aquest disc, perquè sí que n'hi ha (la majoria de les quals ja havien sortir com a senzills), però sí que no són gaires. Per tant, voldria acabar la ressenya del disc parlant una mica més de les cançons més remarcables de Las Montañas en la meva opinió.

No Dirás em sembla una cançó pop molt encertada, la producció està bé i la lletra també m'agrada bastant. A més, el duet amb Ximena Sariñana trobo que funciona molt bé. Universo segurament sigui la meva preferida del disc, i probablement la única de les cançons noves que m'ha encantat. Em sembla una cançó preciosa, totalment allunyada del món de la música i fins i tot alguns tocs jazz.