Recrítica: Doo Wops & Hooligans

Aquesta setmana compleix una dècada un dels meus àlbums preferits de tots els temps, pel que no podia deixar passar la oportunitat de recuperar-lo i parlar-ne una mica: Bruno Mars debutava fa 10 anys amb Doo Wops & Hooligans, un àlbum que contenia 11 cançons originals que va consolidar ràpidament al cantant hawaiià com una de les estrelles pop del moment.

Bona part de les cançons del disc van rebre promoció d'algun tipus: Just the Way You Are va ser el senzill de presentació de Doo-Wops & Hooligans i va arribar al número 1 d'una desena de països, entre els quals el Regne Unit i els Estats Units (on ha obtingut el certificat de diamant). A més, Just The Way You Are va guanyar el Grammy per a la millor interpretació pop masculina. Uns mesos més tard, Bruno Mars va publicar Grenade com a segon senzill del disc, que va arribar a la primera posició de les llistes d'una dotzena de mercats, entre els quals el Regne Unit, els Estats Units i Alemanya. Al 2011, The Lazy Song es va convertir en una de les cançons de l'estiu a Europa, arribant al número 1 del Regne Unit. Tampoc li va anar gens malamaent als Estats Units, un va assolir la cinquena posició. Probablement una bona part de l'èxit de la cançó es deu al seu icònic videoclip, que amb prop de 2000M de reproduccions és el més vist del canal de Bruno Mars.

A partir d'aquí, la promoció ja va seguir de manera més irregular, amb senzills sense videoclips, videoclips per a cançons sense promoció i diferents cançons enviades a les ràdios de diferents països: Marry You va ser promocionada com a senzill en alguns països i fins i tot va arribar al top 10 d'algunes llistes, com és el cas de les d'Austràlia i Canadà malgrat no tenir videoclip. Talking To The Moon va ser enviada a les ràdios de Brasil, mentre que Count On Me va ser l'últim senzill del disc a Europa. Precisament l'únic país on Count On Me va posicionar-se dins el top 10 va ser a Espanya. A més, Bruno Mars i Damien Marley van filmar un videoclip per a Liquor Store Blues, malgrat que la cançó no va ser promocionada enlloc.

Doo Wops & Hooligans és un disc que aposta per un so intemporal, incoporant influències d'estils musicals del present i del passat. Sota el meu punt de vista, el principal punt fort d'aquest disc (a banda de la gran qualitat de les cançons) és que malgrat ser un àlbum curt, aconsegueix ser molt divers en tots els aspectes: pràcticament es podria dir que cada cançó del disc és d'un gènere diferent i els temes de les lletres de les cançons no només són diversos, sinó que alguns són bastant originals. El que és una llàstima sota el meu punt de vista és que l'altíssim nivell d'aquest primer treball discogràfic no s'hagi mantingut en els futurs projectes de l'autor de Treasure (que tampoc han estat gaire).