Divendres dia 30 es va posar a la venda el cinquè àlbum d'estudi de Calvin Harris Funk Wav Bounces Vol 1, del que ja en coneixíem 4 de les 10 cançons que conté: Slide, Heatstroke, Rollin' i Feels.
Aquest disc suposa un canvi d'estil radical, deixant de banda la música dance de 18 Months i Motion i aposant pel Funk.
El disc l'obre la primera cançó que Calvin Harris va llançar amb el so tan marcat de Funk Wav Bounces : Slide, en col·laboració amb Frank Ocean i el trio Migos. Al principi aquesta cançó, què combina Funk i Hip-hop no em va agradar gens, però d'anar-la sentint m'ha acabat agradant bastant. O com a mínim la part de Frank Ocean.... A continuació arriba Cash Out, on hi participen les veus de Schoolboy Q, PartyNextDoor i D.R.A.M.; i que presenta un estil força similar al de Slide, però menys melòdic i amb una producció que trobo menys interessant.
La tercera cançó és també una de les que ja coneixíem: Heathstroke, amb Pharrell Williams, Ariana Grande i Young Thug. És també una cançó que segueix en la línia que us he comentat abans, però sense sonar a que és més del mateix. Heathstroke no està malament, però he de dir que quan Calvin Harris la va estrenar em vaig decepcionar molt més perquè al veure que col·laborava amb Ariana Grande m'esperava una cosa diferent, més afí als meus gustos (i com que va ser el segon avançament del nou disc tenia la esperança que el so de Slide fos una cosa aïllada i no la estètica sonora d'un nou disc).
La quarta pista l'ocupa el tercer senzill del disc Rollin', amb Khalid i el raper Future.
Una mica de la mateixa manera que a Slide -tot i que trobo que Rollin' és una cançó més fluixa: les parts de Khalid les trobo correctes però les de Future se'm fan difícils. A continuació arriba Prayers Up, la única pista del disc on Calvin Harris col·labora amb un altre DJ, concretament amb A-trak, mentres que la veu és de Travis Scott. És una cançó que està bé, però que en aquestes alçades del disc no aporta massa.
La cançó que fa sis és Holiday, on hi col·laboren Snoop Dogg, John Legend i TakeOff (un dels membres de Migos). Suposo que no és una mala cançó, però no té cap interès per mi. Tot el contrari passa amb la següent cançó, que incomprensiblement no ha estat llançada com a senzill (encara que ja està bé trobar-se una sorpresa tan agradable en el disc). Parlo de Skrt on Me, on hi col·labora Nicki Minaj, una cançó molt estiuenca amb sons tropicals que -tot i que és evident que si una cançó la canta Nicki Minaj ja me la miro amb millors ulls- seria el punt àlgid del disc la cantés qui la cantés. Combina les dos facetes de Nicki Minaj com a cantant (tot i que amb molta edició vocal per crear un efecte que suposo que hauria de resultar interessant però no trobo que aporti res) i rapera.
La vuitena cançó de Funk Wav Bounces és l'actual del disc senzill Feels, en col·laboració amb Katy Perry, Pharrell i Big Sean; el videoclip de la qual va sortir la setmana passada. És una de les millors cançons del disc, i realment les quatre últimes cançons del disc és on la cosa es posa interessant. La penúltima cançó del disc és Faking It, on adapta molt bé el so del disc a una cançó downtempo i on hi col·laboren Kehlani i Lil Yachty. Per últim tenim Hard To Love, amb Jessie Reyez, també una cançó amb un tempo més relaxat i amb la que Calvin Harris segueix amb la tradició de tancar els discos amb una gran cançó (Thinking About You a 18 Months i Dollar Signs a Motion).
Funk Wav Bounces és un disc correcte, que toca un estil que no és el que a mi m'agrada però que poc a poc m'ha anat convencent una mica més i que jutjant-lo com un disc que no fos de Calvin Harris em deixa una impressió neutra, però tirant cap a positiva. Sí que és cert que hi ha un equilibri que està molt bé entre mantenir un so coherent en totes les cançons i no caure en la monotonia, cosa que d'altra banda seria un error molt greu en un disc de només 10 pistes.
Si us sóc sincer jo preferiria que Calvin Harria hagués apostat per fer més del mateix i tornar amb un altre disc ple de música dance, però per altra banda trobo que s'ha d'aplaudir que hagi apostat per fer una altra cosa que està clar que no triomfarà tant com ho hagués fet si la "mini era" de TYWYCF i My Way hagués desembocat en un disc ple de cançons d'aquest estil Deep House/pop (Però que per mi molt probablement m'hauria encantat).
En conclusió, és un disc molt arriscat i això sempre està bé; però entre el Calvin Harris d'abans i el d'ara em quedo amb el d'abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada