Crítica: Kygo - Cloud Nine

Divendres finalment es va llançar l'esperadíssim àlbum debut de Kygo, anomenat Cloud Nine, que va precedit per un gran nkmbre de senzills com Firestone, Stole The Show o Raging.

La primera pista del disc és la intro. No està malament ni és res espectacular: Compleix la seva funció com a introducció. A la segona pista hi trobem una cançó que ja coneixem de sobres: Stole The Show, que no considero que sigui una de les millors produccions del noruec, i que no és que no m'agradi sinó des de fa molt ja la tinc completament avorrida (Si no m'equivoco, va ser llançada la primavera de l'any passat).

A continuació arriba Fiction, una cançó inèdita. La vocal, que és de Tom Odell, no m'ha agradat gens i la base durant les estrofes és justeta, però el build-up i el drop són excel·lents, encara que siguin més del mateix. A continuació venen dues cançons que ja han estat publicades com senzills anteriorment: Raging i Firestone. La primera, a hores d'ara m'agrada bastant però no la trobo res espectacular. La segona, en el seu moment (Va ser publicada al desembre del 2014 com a primer senzill del disc) em va encantar, però ara mateix no tinc gens de ganes de tornar-la a sentir.

La sisena pista és Happy Birthday, on hi col·labora John Legend. Tot i que amb aquest títol sembli extrany, és una molt bona cançó. Però una vegada més no aporta res nou, així que si no us agrada cap de les altres cançons del noruec no hi cap motiu pel que aquesta hauria de fer-ho. A continuació ve I'm in Love, una altra cançó que ja haviem pogut escoltar anteriorment. La cançó no és bona, però la intro és particularment terrible. Una altra de les cançons noves és Oasis, una cançó que tot i que encara no havia estat publicada de manera oficial ja fa bastant temps que Kygo punxa a les seves actuacions. És una molt bona cançó, tant en la part vocal (Que canta Foxes, però que ha composat Sia) com en la producció. A més, al ser una mica més ràpida que les altres cançons del disc trenca la monotonia.

El disc segueix amb més nou material: Not Alone, amb RHODES, i Serious amb Matt Corby. La primera segueix la estructura habitual de les seves cançons, mentres que la segona no, tot i ser igualment ballable.

A Serious la segueixen tres dels senzills del disc: Stay,  Nothing Left i Fragile. Tot i que la segona d'aquestes no té res a veure amb l'estil de les altres de Kygo, s'ha convertit en una de les meves preferides. A la catorzena pista hi trobem Carry Me, una cançó que realment és una joia des del principi al final. És evident que Kygo es va inspirar en Broken Arrows (Durant les estrofes) molt descaradament i en Heaven (Al drop) més subtilment d'Avicii. No podem deixar passar la vocal de Julia Michaels, també de 10.

La cançó que tanca el disc és For What It's Worth, amb la col·laboració del duo Angus & Julia Stone, que també és una gran cançó.

És innegable que aquest disc conté cançons realment excel·lents, però també és innegable que aquest disc arriba tard i malament: Inicialment estava previst per al 2015 i ha acabat sortint a mitjans de l'any següent. A més, no entenc per què no hi ha Here For You, l'únic dels senzills del disc que ha quedat descartat. Les cançons inèdites són excel·lents, però això no treu que no sigui gens atractiu comprar un disc on ja coneixes la meitat de les cançons i alguna d'aquestes ja la tens toalment cremada. Tot el disc té un estil molt tancat, que a mi no se'm fa pesat en absolut, però que entenc que es pot fer pesat per a altra gent.
Però tot i així, Cloud Nine és un bon disc que us recomano molt si us han agradat els senzills de Kygo. Si no us han agradat, no us obligaré a res, però de cap de les maneres podeu deixar passar Carry Me.