Ressenya: Thrill of the Chase

Kygo estrena aquesta setmana el seu quart àlbum d'estudi Thrill of the Chase. En aquest disc hi podem trobar un total de 14 pistes, la majoria de les quals ja havien estat publicades com a senzill en els últims dos anys i mig.

I és que, efectivament, al nou treball discogràfic del músic noruec només podreu trobar sis produccions inèdites. Però això ni tan sols em sembla l'aspecte menys engrescador de Thrill of the Chase. És un disc en què pràcticament només hi trobem cançons que podríem encasellar en dues categories que ja havíem pogut veure als múltiples avançaments que Kygo havia anat publicant del disc: D'una banda, cançons com "The Way We Were", "Never Really Loved Me" o "Undeniable", que segueixen totalment la fórmula tropical house que ja havíem vist als anteriors projectes de Kygo i que ni ofereixen absolutament res que sigui mínimament nou o sorprenent, ni són prou bones en algun altre aspecte per fer-les memorables tot i no tenir res diferent. I això no vol dir que siguin dolentes, al contrari, diria que la majoria no estan gens malament, però tampoc et donen cap raó per tornar-les a escoltar una segona vegada. Un dels senzills que fa més temps que Kygo va publicar i que apareix en aquest disc n'és l'exemple perfecte: "Love Me Now", una col·laboració amb la cantant alemanya Zoe Wees estrenada el mes d'agost del 2021, és una cançó prou correcta, que no està malament, però és tan redundant que, francament, m'havia oblidat que existia. I l'altre perfil de cançons que trobem en aquest disc, que encara em resulta menys atractiu, són les cançons en què els sons electrònics prenen un paper gairebé inexistent.

Thrill of the Chase inclou col·laboracions amb altres productors, cosa que encara no havia passat en cap altre disc de Kygo. Tenim la participació de Sam Feldt a "How Many Tears" i la de Gryffin a "Woke up in Love", però ni tan sols en les cançons amb co-productors amb tan renom hi trobem res que valgui la pena destacar.

Kygo va donar-se a conèixer dins el panorama EDM al 2014 amb una sèrie de remescles que, tot i no ser llançaments oficials, acumulaven desenes de milions de reproduccions a YouTube i Soundcloud i que el van convertir en el principal pioner del tropical house. Una mica més endavant, quan va començar a publicar cançons originals, l'autor de "Firestone" i "It Ain't Me" es va convertir en un dels productors de música electrònica de més èxit entre el públic mainstream. Però la veritat és que, excepte una sèrie de senzills entre el 2018 i el 2019 que no van culminar en cap àlbum o EP, trobo que poc despres els seus llançaments van començar a anar a pitjor. El seu segon àlbum Kids In Love (2017) no estava malament, però es quedava lluny del nivell del seu àlbum debut Cloud Nine i de l'EP que havia publicat entre mig, anomenat Stargazing. El seu tercer àlbum, Golden Hour, tampoc em va acabar d'engrescar, però incloïa diverses produccions molt destacables. Thrill Of The Chase, en canvi, em sembla el seu disc més fluix i el primer que definitivament ja passa sense pena ni glòria.