Ressenya: Exotica

Divendres finalment va arribar a les plataformes digitals un dels discos que més ganes tenia d'escoltar enguany: parlem d'Exotica, el segon àlbum del DJ/productor alemany Purple Disco Machine. Exotica arriba quatre anys després del seu primer treball discogràfic Soulmatic, però és el primer disc que publica després d'haver-se convertit en un dels noms de referència en l'escena dance europea de la mà de senzills com Hypnotized, Fireworks i Dopamine, tots tres inclosos en aquest nou àlbum.

Can't Get Enough és el nom de la primera pista del disc, que compta amb la veu de la cantant australiana Sahara Beck. Comença amb una atmosfera molt melancòlica, que passat un minut deixem enrere per endinsar-nos en la fusió de disco i música electrònica que ens acompanyarà durant la resta del disc. At the Disko és una proposta més animada i amb un so una mica més potent del que acostuma a ser habitual en la música de Purple Disco Machine. La següent cançó és un dels senzills que ja fa setmanes que coneixem: Fireworks, que compta amb la veu de Moss Kens i la coproducció de The Knocks. Em sembla una gran cançó en tots els aspectes: a nivell de producció, els steeldrums no només la fan destacar sobre la resta de senzills del DJ/productor alemany, sinó que també la fan irresistiblement addictiva. I pel que fa a la veu, la interpetació del cantant em sembla molt encertada també. No només es de les meves preferides del disc, de fet, em sembla una de les millors propostes dance del 2021. La quarta pista del disc es diu Don't Stop, una producció més que sòlida, però que no té res que l'acabi de fer memorable ni que no hàgim vist ja en anteriors propostes de Purple Disco Machine.

El més recent dels diversos avançaments d'Exotica que ja haviem pogut escoltar és Dopamine, que compta amb la veu d'Eyelar i que arriba tot seguit. Una altra de les meves preferides sens dubte, i possiblement la millor del disc pel que fa a la veu. La següent cançó es diu I Remember i és un dels pocs moments on la percussió es pren una pausa, tot i que tornarà abans que acabi la cançó. Una pausa necessària perquè el disc no s'arribi a fer monòton, però tot i que té un quants elements bastants interessants a la producció, en conjunt, aquesta col·laboració amb Elderbrook tampoc m'acaba de convèncer. Opposite of Crazy aposta per un ritme més lent que la majoria del disc i incorpora alguns elements de R&B a la producció. Just a continuació arriba Hypnotized, el primer avançament que Purple Disco Machine va donar d'aquest projecte i el seu senzill més exitós fins al moment. Bé, de fet, jo diria que aquesta col·laboració amb Sophie and The Giants, que va estrenar l'estiu del 2020, és l'únic senzill del músic alemany que es pot dir que ha trancendit al mainstream fins a cert punt. I què en podem dir, de Hypnotised: és una cançó optimista però amb una pinzellada de nostàlgia i un so grandiós que fa que soni totalment al hit que és.

La novena cançó del disc es diu Loneliness i compta amb la veu de Francesca Lombardo. M'ha semblat una cançó excessivament plana, sí que és veritat que acaben entrant-hi més elements cap al final, però això no passa fins passats els quatre minuts. I després de quatre minuts sense anar enlloc, és massa tard per salvar la cançó. Hands To The Sky, que recupera el ritme que més abunda, és una col·laboració amb Fiourious i House Gospel Choir. I tot seguit arriba Money Money.

A continuació tenim els dos avançaments que ens faltaven per trobar-nos: Playbox, una proposta principal instrumental on la veu té un paper anecdòtic però amb una producció amb prou personalitat per destacar força en el conjunt del disc, i Exotica, el senzill que dona nom al disc i que tot i tenir un so més potent que també el fa destacar ja no m'entusiasma tant. I ja per acabar ens trobem Wanna Feel Like a Love, que compta amb la veu d'Ed Mac i que segurament és la pista inèdita del disc que més m'ha agradat.

Purple Disco Machine té un estil de producció molt concret. El seu estil m'agrada molt per senzills i remescles. Però per a un disc de llarga duració, les cançons, massa semblants les unes a les altres pel meu gust, s'acaben fonent en un amalgama homogeni que no acaba d'anar enlloc. En la majoria de vegades crec que passa el contrari, les cançons poden funcionar millor en el conjunt del disc que en solitari. Potser amb les escoltes aniria trobant allò que li donaria una personalitat diferent a cada cançó, però ens ho hauria hagut de posar més fàcil i, francament, he estat escoltat aquest disc al llarg de la setmana per poder-me'n formar una opinió, però no m'han quedat precisament moltíssimes ganes de seguir-lo escoltant sencer.

D'altra banda, les tres millors cançons del disc són els tres senzills que ja fa mesos que coneixem: Hypnotized, Fireworks i Dopamine. Tres cançons genials, per tant no em queixo, però sí que com a mínim m'hauria agradat de la bretxa entre el nivell dels senzills i les cançons inèdites no fos tan gros.