Ressenya: Blue Banisters

Blue Banisters és el títol del vuitè treball discogràfic de Lana del Rey, que arriba tot just set mesos després del seu últim àlbum Chemtrails Over The Country Club. Inclou un total de 15 pistes, entre les quals hi ha les tres que va estrenar el passat mes de Maig (Text Book, Wildflower Wildfire i Blue Banisters), el senzill Arcadia i l'interludi The Trio, que apareix al videoclip d'Arcadia.La primera cançó del disc és precisament una de les que ja coneixiem: Text Book. La veritat és que quan Lana del Rey va estrenar les tres cançons de cop la primavera passada, em van decebre bastant i no els vaig donar gaires oportunitats. Però ara, que he tornat a escoltar-les, he de dir que Text Book m'ha agradat força. Les altres, ja no tant, però ja les comentarem quan arribi el moment de fer-ho. La meva principal crítica a la cançó ara per ara és que és excessivament lenta, fins i tot en comparació amb l'estil habitual de Lana del Rey, i que és com si li costés d'avançar. La segueix la cançó que dona nom al disc: Blue Banisters, una altra de les que fa temps que coneixem. També m'ha agradat més que en un primer moment dins el context del disc, però tampoc puc dir que m'entusiasmi particularment. Arcadia és el senzill amb què Lana del Rey va acompanyar l'anunci del disc, i la veritat és que ara que ja he pogut escoltar el disc sencer, trobo que és queda lluny de ser una de les més destacables del projecte. Tot seguit tenim l'interludi The Trio, que ja apareixia al final del videoclip d'Arcadia. Aposta per una combinació molt interessants de vent metall que sembla sortit d'un western de mitjans del segle vint amb una percussió trap i un 808s molt potents. M'hauria agradat veure aquesta instrumental desenvolupada com a una cançó sencera i, de fet, em sembla una llastima que un beat tant bo quedi malbaratat en un interludi que no va enlloc.

La cinquena pista del disc és Black Bathing Suit, que ràpidament s'està convertint en una de les preferides dels fans. I de manera merescuda. En part, trobo que té el mateix problema que Text Book: abans de la tornada és com si li costés avançar, tot i que en menor mesura. Bona part de les cançons que composen Blue Banisters són composicions que Lana del Rey tenia des de fa temps, que ja havia enregistrat però que per alguna raó mai no havien vist la llum. La següent cançó, If You Lie Down With Me, n'és un exemple: l'autora d'Ultraviolence la va compondre i enregistrar originalment al 2013. És una balada bastant de l'estil clàssic Lana del Rey, tot i que amb molt més protagonisme del vent metall del que seria habitual. Beautiful, en canvi, aposta per un so més dolç i minimalista, que pot recordar al de Chemtrails Over The Country Club.

Una de les meves preferides del disc és Violets To Roses, una cançó amb un estil que recorda molt al dels seus primers discos Born To Die i, sobretot, Paradise. Tot el contrari passa amb Dealer, una proposta que sona diferent a qualsevol altra cançons de l'extensa discografia de la cantautora estatunidenca. I hi haurà gent a qui li agradi i li sembli una alenada d'aire fresc, i hi haurà gent a qui li provocarà més aviat rebuig. I, la veritat és que entenc totes dues reaccions. Mentre que Miles Kane canta la seva tornada amb una veu suau i avellutada, la interpretació de Lanan del Rey és molt més intensa. Si estem acostumats a que Lana del Rey pràcticament xiuxiuegi en la majoria de les seves cançons, aquí gairebé crida. Tot plegat acompanyat d'una instrumentació molt subtil i elegant, protagonitzada per una línia de baix i una bateria que semblen tretes d'un estàndard de Jazz. Lana del Rey va dir en una entrevista que s'havia plantejat incloure Dealer a Chemtrails Over The Country Club però que, malgrat ser una de les preferides, finalment la va acabar descartant del seu anterior disc. I ara que l'hem pogut sentir, crec que és molt fàcil endevinar per què ho va fer.

Thunder torna a recuperar el so dels seus dos primers discos, però amb un tempo notablement més animat que Violets To Roses. Blue Banisters és un disc que m'agrada més en conjunt del que m'agraden les seves cançons a títol individual, però segurament Thunder és la meva preferida de totes. La tercera de les cançons que Lana Del Rey va estrenar de cop a la primavera i l'últim avançament del disc que encara no ens haviem trobat és Wildflower Wildfire. Aleshores no em va agradar gens i fins i tot admeto que li vaig agafar una mica de mania, però, un cop més, en el context del disc, ja no m'està tant malament. Això sí, em segueix semblant una de les més fluixes i em sembla bastant decebedor que una cançó (la única, de moment) en què Lana del Rey va treballar amb un productor tan reconegut i versàtil com és Mike Dean, no acabi sonant ni diferent a la majoria de la seva música ni millor que la majoia de Chemtrails Over The Country Club. Nectar of The Gods és una altra cançó que Lana del Rey va compondre i enregistrar originalment al 2013, i en aquest cas sí que té un so molt més proper al del disc en què estava treballant aleshores: Ultraviolence, que veuria la llum al maig del 2014. És una cançó amb una instrumentació molt minimalista i una atmosfera més folk.

Entrem a la recta final del disc amb Living Legend, una balada que Lana del Rey interpreta acompanyada del piano i la guitarra. Al pont de la cançó podem sentir la seva veu molt distorsionada, per crear un so que recorda al d'un saxo. Cherry Blossom és una balada a piano que, tot i que podria perfectament aparegut en qualssevol dels dos discos anteriors de l'autora de Born To Die (i hauria estat de les millos cançons de Chemtrails Over The Country Club), un cop més és una composició del 2013. Com deia, no és res nou, però és prou bona per fer que això no molesti. Per acabar tenim Sweet Carolina, una cançó que Lana del Rey ha compost amb la seva germana Chuck i que precisament parla sobre el seu recent embaràs. Segons ha dit Lana del Rey, va ser enregistrada en una sola presa.

He dedir que les meves expectatives per aquest disc eren molt baixes: Chemtrails Over The Country Club va ser un disc que no vaig gaudir gaire i dels 4 senzills que va avançar d'aquest nou disc, cap em va acabar d'entusiasmar gaire. Ja he comentat que potser va ser perquè no tenia una predisposició gaire poitiva envers el nou material de la cantautora aleshores, però el cas és que no els havia escoltat gaire fins que no hem tingut el disc sencer. En tot cas, trobo que Blue Banisters és un disc que es gaudeix sencer, que escoltant-ne les cançons per separat. Tot i que no sigui una de les que més m'han agradat, potser l'única cançó que realment destaca és Dealer, que, per cert, està escalant ràpidament les llistes diàries de Spotify.

Francament, fa uns mesos m'havia arribat a plantejar si podria seguir gaudint dels nous llançaments de Lana del Rey. I Blue Banisters no només és un disc més que correcte, sinó que m'ha convençut que sí, que a la cantautora encara li queda molt material interessant per publicar i a nosaltres encara ens queda molt per gaudir.