Ressenya: El Playlist de Anoche

Tommy Torres estrenava aquesta setmana El Playlist de Anoche, el seu primer àlbum des del 2012 i el seu quart treball discogràfic en total. Però el fet que sigui el primer disc d'aquest músic en pràcticament una dècada no és l'únic que el fa especial: tot i que el seu estil no té res a veure amb la música urbana, Torres ha compost i produït totes les cançons d'El Playlist de Anoche en col·laboració amb Bad Bunny. 

I us seré totalment sincer: fins que fa uns quants dies no es va començar a parlar de la participació de Bad Bunny en aquest projecte, no coneixia a Tommy Torres ni la seva música. Però d'altra banda és clar que això no és un disc conjunt com ho era Oasis, sinó que és el projecte d'un altre artista en què Bad Bunny ha pres un rol totalment secundari. I això pot semblar una cosa evident, però veient com alguns mitjans de comunicació i alguns fans estan tractant aquest disc, no deu de ser-ho tant. Si voleu saber una mica més sobre el procés de creació del disc i com dos artistes a priori tan diferent han decidit fer un projecte conjunt, Billboard els ha entrevistat pel seu número d'aquesta setmana.

La participació a nivell vocal del cantant de Dákiti és més aviat anecdòtica, però curiosament sentim la seva veu abans que la de Torres si comencem a escoltar el disc des del principi. La primera cançó s'anomena Toda La Nocha i comença com un trap (interpretat per Bad Bunny), però sobre el mig minut es converteix en una cançó de pop acústic bastant romàntica. A continuació arriben tres cançons pop-rock: Como Tu Decías, Cactus (que em recorda a les cançons d'El Último Tour Del Mundo on els elements rock i punk prenen protagonisme) i No Lo Quiero Dañar (que incorpora les síncopes del reggaeton durant uns compassos).

A la cinquena pista del disc trobem Marea, una cançó reggae que es desmarca bastant del so de la resta del disc i evita que pugui resultar monòton. Després arriba la meva cançó preferida del disc: No Prometo Nada. Bad Bunny va començar aquesta cançó al 2018 amb la intenció que formés part del seu àlbum debut X100PRE i en va filtrar un fragment en molt baixa qualitat de so fa més d'un any. La versió que Tommy Torres n'ha fet, converteix No Prometoa Nada en una èpica balada rock i si no tinguessim constància de la primera versió d'aquesta cançó es faria difícil de creure que originalment era una cançó de trap. I, independentment del gènere en què ho hagi fet, sens dubte és una cançó que mereixia veure la llum de manera oficial. A continuació tenim Demasiado Amor, una balada a piano correcta però sense gaire a destacar.

La següent cançó és l'altra de les meves preferides: Quisiera Ser Él, que aborda una temàtica que hem pogut veure en massa moltes cançons de Bad Bunny. Sense anar més lluny, el seu últim senzill Yonaguni. I per acabar tenim Inmortal, la única cançó del disc que incorpora sons electrònics. La veritat és que queden molt bé, fan que soni fresca i la fan destacar en el conjunt del disc.

Ja heu vist que el Playlist de anoche és un disc bastant variat: tot i que en conjunt se'l podria encasellar dins el rock llatinoamericà, incorpora influències del reggae, el pop i inclou un parell de balades. Tot i que hi ha un parell de pistes on sí que hi ha alguna pinzellada de sons urbans, en general son estils que s'allunyen molt del que acostuma a fer Bad Bunny. Però malgrat això, es nota la seva mà en la composició de les cançons i fa certa gràcia (en el millor sentit de l'expressió) veure reflectit el seu estil característic de fer lletres i melodies en estils així. Em puc imaginar perfectament a l'autor de Yonaguni cantant diverses de les cançons del disc, però la veritat és que s'ha de reconèixer que la interepretació vocal de Tommy Torres és molt més neta. M'hauria agradat que alguna cançó fos una col·laboració pròpiament dita i que la cantessin tots dos, però d'altra banda em sembla una bona jugada que no hi sigui perquè ja sabem que a nivell mediàtic hauria eclipsat el conjunt del disc. En conjunt no és un estil de música que m'agradi particularment, però la veritat és que és un disc que he pogut gaudir bastant, independentment dels seus crèdits.