Dua Lipa publica avui Future Nostalgia: The Moonlight edition, una nova versió del seu segon discogràfic que afegeix les seves últimes col·laboracions i quatre cançons inèdites al tracklist de la versió original, fins arribar a un total de 19 pistes. De fet, és la tercera reedició que Dua Lipa publica de Future Nostalgia (després de l'edició 2CD amb Club Future Nostalgia i el remix de Levitating amb DaBaby i la reedició francòfona amb Fever i el mateix remix de Levitating).
De les onze cançons que formen part de la versió inicial de Future Nostalgia ja en vam parlar en el seu moment, i, malgrat que la meva opinió lògicament ha canviat fins a cert punt amb el pas del temps, no m'entretindré en tornar a fer-ho. Per tant, comencem directament a la pista número 12, on podem trobar-hi Fever. Aquesta col·laboració amb la cantant belga Angèle va sortir a finals d'Octubre i s'ha convertit en el primer senzill de Dua Lipa en assolir la primera posició de la llista oficial francesa. Torna a comptar amb la producció d'Ian Kirkpactrick, responsable de les de New Rules i Don't Start Now, entre altres. Fever aposta per un so dance/pop que sembla més del 2010 que del 2020, però alhora sona molt fresca, i, en general em sembla una de les millors cançons de la discografia de Dua Lipa. No acostumo a ser gaire partidari de les col·laboracions bilíngües, però he de dir que en aquest cas el duet funciona increïblement bé. I, de fet, la meva part preferida de la cançó i la que trobo que la porta al següent nivell és el pont en francès, interpretat per Angèle.
La següent pista és We're Good, la cançó que Dua Lipa ha escollit com a nou senzill del disc. Es tracta d'una cançó de pop-trap que em recorda bastant a les cançons d'Ariana Grande en aquest registre. No em desagraa,però més enllà del fet que em sembla poc memorable, no té absolutament res a veure amb la resta de Future Nostalgia i sona totalment fora de lloc. El duet de Miley Cyrus i Dua Lipa, anomenat Prisoner, és una altra de les cançons de la reedició que ja coneixem des de fa temps. De fet, ja forma part de l'últim disc de Miley Cyrus anomenat Plastic Hearts, i tornar-lo a inloure en un altre projecte no m'acaba de semblar bé. Sobretot, perquè això afectarà negativament a Plastic Hearts a les llistes d'èxits: els streams d'una cançó només compten pel disc que hagi mogut més unitats aquella setmana, pel que d'ara endavant, comptarà per Future Nostalgia segurament. Deixant de banda aquesta qüestió, Prisoner tampoc no és una cançó que m'apassioni gaire. La següent cançó és If It Ain't Me, una cançó que tenia moltes ganes de sentir en la seva versió oficial, ja que es va filtrarmés d'un any. Inicialment anava ser un duet amb Normani (i de fet, crec que encara podem sentir algunes segons veus enregistrades per ella), però finalment Dua Lipa ha decidit publicar-ne una versió en solitari. Es tracta d'una cançó amb un so dance i disco que sí que segueix totalment amb l'essència de Future Nostalgia, i que em sembla una de les millors del disc. A continuació arriba That Kind Of Woman, de la qual ja en vam poder sentir un remix a Club Future Nostalgia, però encara no coneixíem la versió original. És una proposta synthpop sòlida però que un cop més no encaixa amb el so del disc. La última cançó inèdita és Not My Problem, que compta amb la participació del raper estatunidenc JID. La producció és força original, però en conjunt em deixa bastant indiferent, i la part de JID em sembla una mica desastrosa.
La penúltima pista del disc l'ocupa el remix de Levitating amb DaBaby, que manté intacta la producció de la versió original. Una remescla feta clarament amb un propòsit comercial, que no aporta res nou que valgui la pena en comparació amb la versió en solitari. Per acabar, tenim Un Día, una col·laboració amb J Balvin i Bad Bunny, que va sortir el passat mes de Juliol i compta amb la producció de Tainy. No sona tan apoteòsica com hauria pogut sonar una col·laboració d'aquests tres artistes, però és una proposta de reggaeton-pop suau més que correcta. De la mateixa manera que passava amb Prisoner, Dua Lipa tampoc apareix com a artista principal d'aquesta cançó (en aquest cas és J Balvin).
Aquesta nova versió del disc (que espero que ja sigui l'última, sincerament, perquè com ja he dit abans, ja és la quarta) recull totes les col·laboracions que Dua Lipa ha anat publicant en els últims mesos en un mateix disc i hi afegeix un parell de pistes inèdites, dos coses que segur que agradarà als seus fans (o si més no, a aquells que no haguessin comprat el disc fins ara). Un aspecte que certament problemàtic, però alhora em sembla molt significatiu, és la inclusió de dues cançons on ella ni tan sols és l'artista principal. Ja va fer això amb la reedició del seu primer àlbum, anomenat homònimament Dua Lipa, afegint One Kiss, No Lie, Electricity i Scared To Be Lonely, cançons on ella és l'artista convidada. Però gràcies a afegir-les, la reedició de l'àlbum Dua Lipa es va convertir en el disc d'una artista femenina més escoltat a Spotify de tots els temps. Per tant, crec que ja veieu la finalitat del Moonlight Edition. Però el més graciós de tot és que no li feia falta: sense la necessitat d'afegir-hi cap cançó extra, Future Nostalgia ja va ser el disc d'una artista femenina més escoltat del 2020 (i el cinquè en total). Potser hauria valgut més la pena que en lloc d'allargar la promoció de Future Nostalgia d'aquesta manera, hagués començat a treballar en el seu tercer disc per presentar-nos-el a finals d'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada