Ressenya IIII

Robin Schulz publicava ahir el seu nou àlbum IIII, precisament el quart treball discogràfic de la seva carrera. El nou disc d'aquest DJ/productor alemany conté 17 pistes, entre les quals hi ha els senzills In Your Eyes, Speechless, All We Got, Alane, All This Love i Rather Be Alone.

El disc comença amb una intro instrumental que no està gens malament i compleix perfectament la seva funció de crear una determinada atmosfera abans de la primera cançó pròpiament dita. La meva principal crítica és que trobo que podria haver fet que encaixi amb la segona pista, on hi trobem In Your Eyes. Robin Schulz va estrenar aquesta col·laboració amb la vocalista noruega Alida a principis del 2020. A continuació també arriba un altre senzill que fa temps que coneixem: Speechless, estrenada el mes de Novembre de 2018. Totes dues segueixen sent propostes molt sòlides, però em desperten reaccions contràries. D'una banda, ja m'agrada que un àlbum reculli tot el material presentat anteriorment i no deixi cap cançó òrfena, però de l'altra, incloura una cançó del 2018 en un disc publicat al 2021 em sembla bastant fora de lloc.

A la quarta pista trobem finalment la primera cançó nova: Live and Let Live, la tercera col·laboració de Schulz amb el cantant estatunidenc Sam Martin. Em sembla una molt bona proposta, que combina un drop bastant original amb sons orgànics a la producció. La següent cançó és All We Got, que compta amb la veu de KIDDO, i que és, fins al moment, l'últim senzill del disc. No em desagrada, però el fet que la producció sigui tan plana i tingui tan pocs elements electrònics, sumat a que clarament van voler recrear la fórmula de Dance Monkey de Tones and I, fan que la cançó tampoc no m'acabi de fer el pes. A continuació arriba Alane, que, més que res, és una remescla de la cançó de Wes del mateix nom, estrenada originalment al 1997. Tampoc no puc dir que m'agradi gaire. Tot seguit tenim Better With You, que compta amb la veu de SVRCINA. No està malament, però trobo a faltar un contrast més gran entre les diferents parts.

All This Love és una altra de les cançons que ja coneixem des de fa temps. En concret, aquesta col·laboració amb la vocalista estatunidenca Harloe va estrenar-se la primavera del 2019. M'agradaria que el drop fos més contundent, però, sens dubte, em sembla una de les millors del disc. La següent cançó es diu One More Time i tot fa pensar que serà el proper senzill de Robin Schulz. Compta amb la coproducció del seu compatriota Felix Jaehn i un cop més amb la veu d'Alida, i també em sembla una de les pistes més remarcables d'aquest àlbum. Després tenim Make Me Feel The Night, una cançó que valoro positivament perquè és bastant original a nivell de producció però en un primer moment no ha estat de les meves preferides del disc. It's Only For You és la primera de les dues produccions instrumentals que conté el nou àlbum de Robin Schulz, a banda de la intro i l'outro. Aposta pel so fred que ha dominat les llistes dance europees de la mà d'artistes com Imanbek, Twocolors o Topic. He de dir que em deixa bastant indiferent.

El disc segueix amb Kill The Fire i Dream, dues cançons que, ara per ara, em deixen totalment indiferent. Rather Be Alone és l'últim dels avançaments del disc que faltava per trobar-nos. Malgrat que a nivell comercial no ha tingut la repercussió d'altres senzills com Speechless o Alane, trobo que és  una de les cançons més interessants del disc per la seva fusió de progressive house i funk. A continuació arriba Float, la segona pista instrumental, que m'ha semblat molt millor que l'altra. I l'última cançó del disc es diu Feel Something, que compta amb la veu de l'australiana Saygrace i que probablement sigui la meva cançó preferida del disc. I per tancar IIII tenim una outro, que aposta per un so atmosfèric i que, com que un cop més, no encaixa amb l'anterior cançó, em sembla bastant innecessària tot i que no em desagrada.

El quart treball discogràfic de Robin Schulz em sembla un disc dance correcte, que ha satisfet les meves expectatives. Tal com ja haviem pogut intuir pels senzills que l'alemany havia publicant en els últims dos anys i escaig, en aquest disc deixa enrere definitivament el so deep house orgànic amb què es va donar a conèixer l'any 2014 i aposta per un so orientat a un progressive house melòdic molt suau. Més enllà de si és un estil que m'agrada més o m'agrada menys, trobo que era una evolució necessària, que ha evitat que la música de Schulz es quedi estancada i es torni monòtona, com sí que ha passat amb altres DeeJays/productors de la seva fornada. Com ja he mencionat en diversos punts de la ressenya, m'agadaria que algunes de les cançons tinguessin un so més contundent o un contrast més grans entre les seves diverses parts, però ja fa temps que hem vist que això forma part del seu estil.