Ressenya: Parc

Divendres passat Ferran Palau va estrenar el seu cinquè treball discogràfic anomenat Parc. El nou disc del músic català inclou nou pistes, entre les quals hi ha els senzills Reflexe i la cançó que porta el mateix títol que el disc.

Precisament el disc comença amb Reflexe, el senzill que Palau ens va avançar a finals de l'any passat. Com bona part de Parc, Reflexe és una cançó de pop minimalista amb una producció molt rica i cuidada. El disc segueix amb Lluny, una cançó també en la mateixa línia, però amb un tempo més ràpid i un to més optimista. A continuació tenim Perdó, que torna a tenir una atmosfera més melancòlica i és una de les meves cançons preferides del disc. La quarta cançó de Parc es diu Amor, i és la més diferent a nivell musical del projecte. Sobretot per la distorsió de la veu, però també per la producció, que aposta per un so més pop i l'ús de la caixa de ritmes. A més, Amor és l'única cançó del disc que supera els tres minuts de duració. 

Més enllà és el nom de la següent cançó, amb un marcat caràcter fred i melancòlic que també la fan diferent a la majoria del disc. La producció és delicada però sublim, i en conjunt em sembla una de les cançons més interessants del disc.  Perfecte és la proposta més enganxosa del disc, en bona part per la melodia de sintentitzador (amb un timbre que em fa dubtar sino és realment la seva veu distorsionada) que es va repetint al llarg cançó. A continuació arriba Aranyes, una altra pista mid-tempo la producció de la qual la protagonitza un sintetitzador que em recorda a les balades R&B. Però la cançó que s'apropa més a ser una balada (sense acabar de ser-ho del tot) és Blau. Parc s'acaba amb la cançó que porta el mateix títol que el disc, i que Ferran Palau va avançar fa unes setmanes. I la veritat és que cap de les dues cançons que va estrenar com a senzills són de les meves preferides. O dit d'una altra manera, em van agradar, però Parc conté cançons que m'han agradat força més.

Parc em sembla un disc molt recomoabale i segueix en la línia dels anteriors projectes de Ferran Palau: pop minimalista (però tot i així molt divers a nivell sonor) i amb una producció excel·lent, cosa molt difícil de trobar en la música en català. A nivell estrictament musical és un disc molt cohesiu, i trobo que el fet que hi hagi una cançó radicalment diferent al mig (Amor) fa que quedi perfectament equilibrat sense caure en ser monòton en absolut. La meva principal crítica negativa al disc és la seva duració: amb nou pistes i 26 minuts de duració, Parc resulta extremadament curt i  depèn de com definim el terme, ni tan sols el podem considerar un àlbum. Però també s'ha de dir que totes les cançons són molt bones.