Divendres The Weeknd va publicar Starboy, disc què jo considero que tanca definitivament la temporada de llançaments del 2016. De Starboy ja n'hem pogut escoltar quatre cançons completes: el primer senzill que també s'anomena Starboy; False Alarm, I See It Coming i Party Monster. Per aquest disc, el canadenc ha tornat treballat amb Lana del Rey, Cashmere Cat i el productor Max Martin, però també amb molts altres nous col·laboradors: Daft Punk, Kendrick Lamar i Future, entre altres.
Encara que inicialment la meva intenció era analitzar el disc cançó per cançó, però el cert és que de la enorme majoria de les pistes del disc es podria dir el mateix. Però sí que n'hi ha algunes que voldria comentar: Party Monster, que tot i que ja la podiem escoltar des d'una setmana abans del llançament del disc i amb la primera escolta no em va acabar d'agradar, la veritat és que al escoltar-la unes quantes vegades més ja m'ha anat convencent. Rockin' és la cinquena cançó, i jo diria que és la més diferent de la resta del disc. Es tracta d'una cançó uptempo produida per Max Martin molt ballable i amb un resultat més que correcte. El disc conté un interludi cantat practicament en la seva totalitat per Lana del Rey anomenat Stargirl. A mi, com potser ja sabreu m'acostumen a agradar molt les cançons d'aquesta novaiorquesa, però és que aquest interludi ni és bo com a cançó, ni considero que estigui ben produit, ni ve a res. Die For You és una de les molt poques cançons del disc on el ritme no és extremadament marcat. És una cançó R&B més aviat tradicional (Però amb alguns elements electrònics que la fan interessant) comparades amb tota la resta del disc, que toca la vessant d'aquest gènere que s'anomena urban contemporary. En tots la lletra i la producció m'ha recordat una mica a Earned It, una cançó del seu anterior treball discogràfic que a més apareixia a la banda sonora de la pel·lícula 50 Shades Of Grey. I Feel it Coming (Una altra de les que ja havíem sentit) novament compta amb la col·laboració a la producció de Daft Punk és la cançó que tanca el disc. Compta amb una producció amb molt bon gust, ballable però alhora una mica melancòlica, que combinada amb una vocal excel·lent és la millor cançó del disc (I un dels millors no-singles del 2016).
Starboy no és en absolut un mal, disc però té una llarga llista d'obstacles a l'hora d'escoltar-lo, com a mínim sota el meu punt de vista: Les comparacions són odioses, o això s'acostuma a dir, però el cert és que és molt difícil no comparar el nou disc de qualsevol artista amb el seu anterior, i en aquesta ocasió ens trobem a un disc que no és tant que no sigui tan bo com Beauty Behind The Madness, com que havent escoltat el seu anterior projecte i els quatre avançaments que va donar ja està tot dit. Ens explica novament una història, que tot i no ser idèntica és molt similar (La principal diferència és que aquí la enfoca ja com a estrella, no com a noi dels suburbis) i fins al punt que la persona que interpreta la noia de la qual ell s'enamora torna a ser Lana del Rey. Una altra cosa que voldria comentar és que, si bé és cert que és un disc molt llarg amb una duració de més d'una hora/18 cançons) se m'ha fet llarguíssim, i ja se'm va començar a fer pesat des de molt al principi. Evidentment que -posant-me en el lloc dels fans de The Weeknd- a mi m'agradaria que Lady Gaga llancés un disc amb tantes cançons, però jo considero que la llargada d'un disc no excusa la seva monotonia.
En conclusió, Starboy no és un disc dolent del tot però si no us agrada molt l'estil del canadenc no cal ni que us molesteu a escoltar sencer, perquè només escoltant-ne una part ja està tot dit. Això sí: no perdeu la oportunitat d'escoltar I Feel it
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada