Crítica: 24K Magic

Després d'anys d'espera, divendres per fi es va posar a la venda el tercer treball discogràfic de Bruno Mars: 24K Magic. Tot i que anteriorment, el hawaiià ho havia confirmat, finalment no hi ha cap pista produïda per Mark Ronson, i el disc està produït en la seva totalitat per Shampoo Press & Curls, el nou nom dels Smeezingtons (Mars, Philip Lawrence i Ari Levine).
El disc l'obre el primer senzill, que també s'anomena 24K Magic i que podem escoltar des de fa més d'un mes. A 24K Magic la seguiran unes cançons molt en l'estil d'aquesta: la primera és Chunky, que ja vam poder escoltar en directe a SNL. No és cap meravella, però tampoc està malament. Perm, que és la tercera pista, la he trobat especialment dolenta i sense cap dubte és la pitjor cançó de la seva discografia, batint a Money Make Her Smile. La quarta cançó del disc i la última d'aquesta primera secció és That's What I Like: una cançó correcta, que com a mínim surt una mica de la monotonia (Sense deixar-la, no ens enganyarem) afegint-hi unes estrofes una mica hip-hop. El problema d'aquestes quatre cançons, no és només que siguin del mateix gènere, sinó que s'hi haa fet servir els mateixos sintetitzadors, cosa que potser no seria greu en un disc de 17 cançons, però que jo considero un punt en contra molt greu en un de només 9 pistes.

El disc segueix amb l'altra cançó que ja coneixíem: Versace On The Floor, la única cançó realment a l'alçada de les de les millors cançons de Bruno Mars. És sens dubte el punt àlgid del disc, la única cançó que jo considero realment bona. Tot i que té alguns punts molt bons, especialment l'harmonia, la lletra és bastant dolenta. Però personalment trobo que és la cosa menys important en una cançó. La sisena pista és Straight Up & Down, que no està malament però no deixa de ser una decepció si la comparem amb les millors cançons seves.

El disc segueix amb Calling All My Lovelies, una altra cançó mediocre que conté, de manera totalment aleatòria, una trucada a l'actiu Halle Berry. La producció d'aquesta cançó, que és R&B amb pinzellades electròniques m'ha semblat una versió una mica més retro del so de l'àlbum Body Music d'AlunaGeorge. A continuació ens trobem amb una cançó força interessant: Finesse, per mi la segona millor cançó de 24K Magic, però a anys llum de Versace On The Floor. El disc acaba amb Too Good To Say Goodbye, una cançó que no està malament, però que no aporta res.

24K Magic ha estat per mi una decpció enorme. Quan vaig coneixer Bruno Mars amb el seu àlbum debut i immediatament es va convertir en un dels meus artistes preferits. Quan va publicar el seu segon disc dos anys després, Unorthodox Jukebox em va agradar però també em va deixar amb la sensació que esperava més i que potser era més un pas endarrera que un pas endavant. I si el seu anterior disc era un pas enrere, 24K en són quatre. Al contrari que en els seus dos anteriors treballs discogràfics (Encara que al primer amb més bon gust que al segon) ens trobem amb un disc monòton, poc interessant i sense rastre del noi que vam coneixer al 2010/2011.

No és un mal disc, però treure un disc tan curt, tan monòton i tant fluix en comparació amb els altres després de tant temps. Per acabar, m'agradaria comentar la portada, que em costa imaginar pitjor: el tipus de lletra, el color de les lletres, la corona i les espigues, el fet que els elements anteriors siguin de color daurat, la banda aquesta que sembla simular ser de Marbre no col·laboren gens amb la foto, que ja deixa bastant que desitjar. Mira! igual que el disc.