Ressenya: Dirt Femme

Divendres finalment vam poder descobrir un dels discos que més ganes tenia d'escoltar del 2022: Dirt Femme de Tove Lo. És el cinquè àlbum de la cantant i compositora sueca que arriba poc més de tres anys després del seu anterior treball discogràfic Sunshine kitty. És el primer llançament del segell que la mateixa Tove Lo va fundar fa uns mesos, Pretty Suede, i compta amb un total de 12 cançons.No One Dies From Love és la cançó encarregada d'obrir el disc. Tove Lo va estrenar aquest senzill el passat mes de maig i, si bé no va ser la primera cançó de Dirt Femme que va publicar, queda bastant clar que va ser concebuda com el senzill més potent per a presentar-lo. És una proposta synth-pop amb una lletra de desamor dramàtica i una tornada explosiva que, francament, em sembla una de les millors cançons pop del 2022. Jo l'he estat escoltant molt freqüentment des que va sortir ja fa gairebé mig any i la veritat és que encara no em cansa. Seguim amb Suburbia, una altra cançó que podriem encasellar dins el synth-pop però amb un so menys modern i més aviat inspirat en la música dels anys 80, en la línia del que hem vist fer altres artistes com The Weeknd. Sota el meu punt de vista, és una cançó que passa bastant desapercebuda i no crida gens l'atenció dins el conjunt del disc.

A la tercera pista trobem 2 Die 4, el senzil que Tove Lo va estrenar aquest estiu i que interpola la cèlebre melodia de Popcorn de Kingsley. La meva opinió sobre aquesta cançó ha anat canviant bastant amb el pas del temps: quan Tove Lo en va publicar el primer avançament a TikTok, no em va cridar gens l'atenció. Em temia que seria una cançó com "Beg For You" de Charli XCX i Rina Sawayama que porten la interpolació un pas més enllà i l'únic que canvien és la lletra d'una cançó ja existent. Després, quan finalment la vam poder sentir sencera, "2 Die 4" em va sorprendre positivament: les estrofes m'agraden molt i la producció crea una atmosfera interessant. En aquests, tot i que no diria que aquesta cançó em desagrada i l'he escoltat bastant, sí que trobo que la part instrumental resulta totalment anticlimatica i que, independentment de la interpolació, si l'haguessin portat per un altre camí m'hauria agradat molt més. De fet, diria que una remescla que simplement canviés la part instrumental per un drop electrònic pròpiament dit ja la milloraria molt. De moment, "2 Die 4" compta amb una única remescla oficial, signada ni més ni menys que per Jax Jones, que també deixa bastant a desitjar.

True Romance és una altra de les cançons que Tove Lo va avançar fa uns mesos com a senzill promocional. És una proposta gairebé oposada al pop electrònic que predomina a la discografia de l'artista sueca: aquesta cançó compta amb una producció minimalista i ambiental que cedeix absolutament tot el protagonisme a la veu. He de dir que amb les escoltes li he anat trobant la seva gràcia, però segueixo pensant que sona una mica buida i que no acaba de cridar l'atenció de l'oient. A continuació tenim Grapefruit, la cançó que Tove Lo ha escollit com a nou senzill per seguir amb la promoció de Dirt Femme. Trobo que és una tria encertada, ja que encapsula bé l'essència synth-pop de la majoria del disc i, de les diverses cançons d'aquest estil que encara no havíem sentit, és clarament de les millors. A la sisena pista de Dirt Femme ens trobem la primera de les diverses col·laboracions del disc. A Cute & Cruel Tove Lo uneix forces amb el trio suec First Aid Kit en una proposta inspirada en el folk que acostumen a fer les artistes convidades. Ens permet sentir Tove Lo en un registre totalment nou per ella i amb un resultat més que satisfactori.

Tornem als sons electrònics amb Call On Me, una de les dues produccions de SG Lewis que podem trobar en aquest disc (i que també apareixerà al nou projecte del DJ/productor britànic, que arribarà a principis de 2023). El protagonista absolut de "Call On Me" és la línia de sintetitzador grandiosa que es va repetint al llarg de la cançó. Li dona un toc molt interessant que recorda als millors èxits dance de la dècada dels 2000, però que s'acaba fent molt repetitiva. Attention Whore és una altra cançó dance, inspirada més aviat en el house dels anys 90. Tenia el potencial per ser una de les millors del disc, però la participació de nord-americà Channel Trees li resta punts. A continuació tenim l'altra col·laboració amb SG Lewis, una proposta de pop electrònic amb influències de la música disco anomenada Pineapple Slice.

I'm To Blame no només és una altra de les cançons en què Tove Lo deixa de banda les produccions electrònica per aposta per un so orgànic, sinó el moment del disc en què ho fa amb més encert. I segurament també la millor cançó amb aquest enfocament que ha fet fins ara ja que, a diferència de cançons com "Vibes", "I'm To Blame" comença i acaba com una balada, sense tenir una transició a la producció electrònica en cap moment. Kick In The Head és una altra proposta inspirada en la música disco, tot i que en aquest cas aposta per un so molt més orgànic. Per acabar tenim How Long, la cançó inclosa a Dirt Femme que fa més temps que vam poder escoltar per primer pop. Concretament, desde finals de gener, quan va aparèixer a la banda sonora d'Euphoria. 

Dirt Femme és un àlbum pop més que correcte en conjunt, amb una personalitat que el diferencia de la resta de discos de Tove Lo. Ara bé. els dos primers senzills del projecte em van crear unes expectatives molt altes que no s'han acabat de satisfer. A més. crec que haver deixat tant temps entre l'anunci del disc i el seu llançament fa que estiguem menys receptius. Més encara si tenim en compte que les dues propostes més potents que s'hi inclouen em semblen els dos primers senzills, publicats respectivament a finals de gener (How Long) i principis de maig (No one Dies From Love). Em semblen dues de les millors cançons de l'any, però ja han perdut l'espurna de novetat amb què podrien portar el pes de l'experiència del disc i fer-la més amena. 

Crec que en aquest disc, Tove Lo ha volgut aposta per un so molt més cohesiu (deixant de banda el parell de cançons amb un enfocament més orgànic, que suposen una pausa totalment necessària) però això també fa que hi hagi diverses cançons amb un so massa semblant que facin que en algun moment el disc es pugui fer feixuc. Tove Lo ha publicat projectes de caire molt divers i crec que es faria difícil fer-ne un rànquing, però sí que puc dir que segurament acabaré escoltant aquest disc menys vegades que el seu predecessor Sunshine Kitty amb el pas del temps.