Microdosis és el segon treball discogràfic de Mora, que va arribar divendres per sorpresa a les plataformes digitals. És un disc que ha arribat sense cap senzill que serveixi d'avançament, és a dir totes 15 cançons que el composen són totalment inèdites. Jhay Cortez, Sech, Elena Rose, Zion i Feid apareixen com a artistes convidats.
Bad Trip és el títol de la primera cançó de Microdosis, que és la que el cantant porto-riqueny va avançar a Instagram fa unes setmanes quan va anunciar que el llançament del seu nou àlbum era imminent. És una proposta de pop electrònic, amb una producció bastant elaborada i sense cap rastre dels ritmes urbans. Tot i que Mora tampoc donarà gaire temps per trobar a faltar el reggaeton: 2010 és exactament el tipus de cançons que esperava trobar al nou àlbum de l'autor de Volando, tant pel que fa a la producció, com per la lletra com per la mena d'interpretació vocal. I ja cadascú decidirà si això és un punt positiu o negtiu, però se m'ha fet increïblement addictiva. A continuació arriba Memorias, una col·laboració amb Jhay Cortez que no té res a veure amb les altres dues cançons que han fet junts. És una cançó house en què torna a no haver-hi ni rastre dels ritmes urbans i que em sembla la millor del disc. encara que Jhay Cortez hagi insinuat que va fer la seva part a última hora per substituir un altre col·laborador que finalment ha quedat fora del disc.
Robert De Niro és una cançó de trap que més aviat podriem qualificar com a interludi, perquè tota la segona meitat l'únic que tenim és Kendo Kaponi parlant sobre Mora. Hi trobem una lletra de fronteo i una interpretació gairebé idèntica a la que ja haviem pogut veure a les cançons d'aquest estil que ja vam trobar a Primer Día de Clases, en general em sembla una pista bastant poc interessant. Pecado és un altre reggaeton-pop que, de la mateixa manera que passava amb 2010, es manté dins de l'estil que més esperava trobar en aquest disc. Tornem al trap amb Lindor, una cançó en què reaprofita rimes dels seus col·legues Bad Bunny i Jhay Cortez, cosa que no acabo d'entendre.
Tus Lágrimas és la segona col·laboració de Mora i Sech després del remix de Volando. És un reggaeton bastant genèric que passa sense pena ni glòria en la meva opinió. El disc segueix amb dues cançons amb una atmosfera més relaxada i ritmes dancehall suau: Escalofríos, que acaba amb un sample de Labios Compartidos de Maná, i Playa Privada, una col·laboració amb Elena Rosa. Totes dues m'han agradat bastant. Lejos de Ti comença amb la veu de Mora únicament acompanyada per un sintetitzador bastant ambiental, però la tensió va incrementant fins ue acaba amb una part instrumental rock. M'agrada la idea, però trobo que passa massa de pressa. Tornem al trap i al fronteo amb QSY.
La dotzena cançó del disc es diu Tu Amigo i és un reggaeton bastant convencional en col·laboració amb Zion. Tot seguit tenim un altre reggaeton amb una producció electrònica i una lletra de desamor, Oro Rosado. Mora i Feid van ser dos dels artistes urbans més interessants que es van donar a conèixer internacionalment l'any passat, així que tenia moltes ganes de sentir la seva primera col·laboració La Inocente. És un reggaeton correcte, però que no acaba d'explotar el potencial de tenir-los junts en una cançó cosa que, d'altra banda, és el cas de la majoria de col·laboracions. Per acabar tenim Ojos Colorau, una cançó que comença com una balada, passa per una secció de sintetitzadors i acaba amb un ritme de funk carioca que ocupa gairebé dos terços de la cançó.
Microdosis està lluny de ser un mal disc, però sí que trobo que no està al nivell del seu predecessor. D'altra banda, Primer Día de Clases, l'àlbum amb que Mora va debutar fa poc més d'un any, emb sembla un dels millors discos de música urbana dels últims anys, així que el llistó estava molt alt. Però em sembla que Primer Día de Clases es un disc que supera Microdosis en tots els aspectes: era més divers, tenia més cançons memorables i, en genral, era més encertat a nivell vocal. El tractament de la veu d'alguns moments del nou disc de Mora em recorda al d'algunes cançons de Timelezz de Jhay Cortez, amb molta saturació a la veu i, en general, donant un punt estrident a la seva veu que no crec que li faci cap favor. Però sí que voldria insistir que en cap cas és un disc que caigui per sota del que seria l'estàndard en els discos de música urbana llatinoamericana, sinó que hi està menys per sobre que el seu predecessor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada