Crítica: Reedició de Nakamura

Una altra novetat de la setmana passada que no podia deixar passar sense comentar és la edició especial del segon àlbum d'estudi d'Aya Nakamura, que es va publicar la tardor passada i que ha estat un èxit increïble sobretot a França, on ha obtingut el disc de diamant per tres dels seus senzills. Aquesta nova edició afegeix quatre cançons adicionals a les 13 de la edició original del disc, entre les quals hi ha el senzill soldat que ja va presentar el mes passat.

Només tenim quatre cançons a comentar, per tant no m'entretindre massa: en primer lloc tenim Soldat, una cançó midtempo que va servir com a senzill de presentació de la reedició. Una cançó que no està malament del tot, però en un registre en que Nakamura no destaca en absolut i que em va deixar (i em segueix deixant) bastant indiferent. Les tres cançons sí que tenen ja el so urbà de la majoria de les seves cançons. A continuació tenim Idiot: una cançó amb una forta influència dels ritmes africans que vocalment no és res destacable ni diferent que la majoria de la seva música, però el beat és increïble. Després tenim 40% i Claque, dos cançons que em semblaen més interessant a nivell vocal però amb una producció que, tot i que està molt bé, ja no és res tan especial.

Suposo que ja sabem tots que rellançar un disc un any més tard i amb tant poc material nou té més a veure amb el màrqueting que amb la música en si. I també són 4 cançons que no fan nosa i que ajuden a que l'àlbum quedi més complet. Ara bé, cap d'elles s'apropa al nivell de les cançons més destacables de la versió original del disc com Copines, Pompom o Pookie.