Crítica: Balance

Divendres passat, Armin Van Buuren va publicar el seu setè àlbum d'estudi anomenat Balance. Es tracta d'un disc doble amb un total de 28 cançons i més d'una hora i mitja de música. Si bé és cert que la majoria de cançons ja havien estat publicades anteriorment entre començaments de 2017 i la setmana passada, el disc segueix oferint una quantitat considerable de material nou.

No comentaré les cançons una per una, en primer lloc perquè no acabariem mai i en segon lloc perquè crec que ja es pot fer un comentari prou interessant del projecte en conjunt.

Armin Van Buuren és, des de ja fa molt de temps, indiscutiblement una llegenda de la música electrònica. Tot i que mai ha acabat de traslladar la seva popularitat al mainstream com sí que han fet altres deejays com David Guetta; sembla que qualsevol persona mínimament interessada en el món dels DeeJays i la música dance ho sap. (No cal dir que aquí la excepció serien els Països Baixos on sí que és una figura molt més coneguda i respectada pel públic general, de la mateixa manera que ho és la música electrònica en general). La qüestió és que no necessita demostrar ja res a ningú: Si voleu prendre com a referència el rànquing del DJ Mag, Van Buuren ha estat entre les quatre primeres posicions en totes quinze edicions de la llista. Ha ocupat la primera posició durant cinc anys, més que cap altre DJ. I en els últims anys ja s'ha estat obrint a explorar altres estils que el trance. I cada vegada que ho feia rebia crítiques dels puristes d'aquest gènere, que no són precisament pocs; acusant-lo de vendre's a un so més pop o més comercial.

I el que jo crec que ens vol dir amb aquest disc, és que a ell ja li és totalment igual rebre crítiques d'aquest tipus (tot i que Armin Van Buuren ha confessat sentir-se vulnerable en presentar Balance en aquest sentit en el seu podcast). En poques paraules: ja ha tingut 20 anys per demostrar la seva habilitat com a productor de música trance, i ara vol mostrar-nos la creació com a músic en un sentit més ampli de la paraula. I per això al llarg de les 28 pistes que ocupen els dos CD de Balance trobem música de pràcticament tots els estils: des de propostes pop dance com I Need You o Sucker For Love fins a pistes electro house amb practicament nul·la riquesa melòdica pero molt enèrgiques i perfectes pels festivals com Blah Blah Blah o Mr Navigator, passant òbviament pel trance, el tropical house, el R&B o el progressive house.

La primera de les cançons del disc que es va llançar va ser I Need You, el mes de Gener del 2017. I des de llavors ja ha estrenat d'una manera o altra una vintena de les cançons del disc. I voldria que dir que entre aquesta enorme quantitat de senzills havia deixat de prestar atenció: algunes cançons les havia escoltat i m'havien agradat, altres les havia escoltat però no m'havien agradat i bastantes altres simplement no les havia escoltat, perquè he d'admetre que no havia estat prestant gaire atenció a Armin Van Buuren últimament. Però he de dir també que moltes d'aquestes cançons que individualment m'havien deixat bastant indiferent en el moment del seu llançament ara, ja sigui perquè coneixem el concepte del disc i la raó darrera dels canvis d'estil aparentment tant aleatoris o simplement perquè funcionen millor dins un disc que com a senzills, m'han agradat. Un parell d'exemples d'això en podrien ser Lonely For You, la col·laboració amb la cantant i compositora estatunidenca Bonnie McKee que podeu escoltar a continuació; o Don't Give Up On Me, on Armin va col·laborar amb el duo Lucas & Steve i el vocalista Josh Cumbee.

I una altra cosa positiva que voldria comentar és que per la majoria d'aquestes cançons més pop/suaus tenen versions "club mix" que ha fet ell mateix on les ha portat al Trance. Therapy, Wild Wild Son o Don't Give Up on Me són algunes de les pistes de l'àlbum que tenen club mix. Per tant, ni tan sols els fans més puristes de Van Buuren podran dir que se senten deixats de banda en aquesta etapa. Lògicament les versions trance no són a l'àlbum.

Tot i que sí que en el seu moment he escoltat sencers els dos anteriors discos d'Armin Van Buuren, mentiria si us dic que els tinc al cap més enllà dels seus senzills. Per tant no puc fer una bona comparació amb els seus últims projectes, però el que sí que he de dir és que no recordo que cap d'ells em deixés tan bocabadat. D'altra banda sí que el puc comparar amb els altres discos d'electrònica que he escoltat entre els que han sortir enguany, i clarament per mi seria el millor juntament amb el de DJ Snake. I sense comparar-lo amb cap altre projecte, trobo que és un disc molt recomanable.