Crítica: Human

Divendres Steve Angello va publicar el seu segon àlbum en solitari, Human, que conté un total de 21 pistes, entre les quals els senzills Dopamine, Breaking Kind i Nothing Scares Me Anymore.

Precisament el problema, sota el meu punt de vista, és que si bé és cert que hi ha cançons que són brillants, la majoria de les pistes del disc no poden ser bones cançons bàsicament perquè o en són, de cançons. Són pistes instrumentals, com si es tractés de la banda sonora d'una pel·lícula. No us diré que no siguin interessants, però no és el que jo buscava. I això en un primer moment és una cosa que em tira molt enrere, però que no us diré que amb el temps no m'acabi agradant, perquè ja us disc que em resulta si més no, ja molt interessant des de la primera escolta.

Pel que fa amb les poques cançons, he de dir que m'ha passat una cosa que no m'agrada gens que passi: adonar-me que les meves tress cançons preferides són les dos que ja coneixia perquè havien estat estrenades com a senzills. Després tenim Flashing Lights i For You, en les que clarament la vocal se subordina a la producció, però també amb resultats molt interessants. Això sí, també us he de dir que no m'ha agradat Rejoice, la cançó que obre el disc.

Valorant Human com un EP amb 7 cançons, seria una valoració molt positiva. Steve Angello aconsegueix un so distintiu i únic, fusionant una instrumentació rica i orgànica amb elements electrònics molt interessants.