Avui fa cinc anys, Lana del Rey publicava Born To Die

Avui fa exactament cinc anys es va posar a la venda l'àlbum debut de Lana del Rey, Born To Die; que ja us avanço que sens dubte es troba al meu top 5 de discos preferits. Tot i que no és un disc que compti amb senzills que fossin números 1 internacionals (Si no comptem el remix de Cedric Gervais de Summertime Sadness), sí que va tenir diversos top 10 a la majoria de països europeus. Però més important que això, és que amb aquest disc Lana del Rey va obrir la porta a una sèrie d'artistes llancen música pop més propera als gèneres alternatius que al bubblegum, i que totes elles fan servir això com a justificar el poc èxit dels seus senzills a nivell comercial.

Born To Die és un disc que tirarà a molts enrere (Per començar, a mi en el moment en que va sortir) pel fet que no compte cap cançó uptempo, però tot i no tocar aquest registre Lana del Rey aconsegueix fer un debut molt variat i alhora cohesiu. A més té l'honor de ser un dels poquíssims discos dels quals m'agraden totes les cançons. Per mi és, només amb la competència de Body Music d'AlunaGeorge, el millor disc de debut dels últims anys.

La producció també és sublim, encara que no sigui electrònica, cosa que es pot dir de molts discos. :La instrumentació està cuidada fins a l'últim detall, i si escolteu aquest disc amb uns bons auriculars, en gaudireu molt. Un altre aspecte que es veu molt mimat, són les intros i les outros, no em direu que el detall de posar sons de focs artificial a la introducció orquestral de National Anthem (Perquè als Estats Units és tradicional tirar focs artificial el 4 de Juliol) n'és un clar exemple. O les de Summertime Sadness.

Però la principal diferència és l'atmosfera melancòlica i més aviat trista que eufòrica, totalment allunyada de la saturació de música dance del mercat dels anys 2010-2012 i que no trobo que cap altre disc hagi aconseguit representar amb més bons resultats.

En conclusió, per mi és un disc excel·lent, d'un nivell altíssim que Lana del Rey no ha aconseguit repetir en els seus següents treballs discogràfics: no a l'EP Paradise, una espècie de continuació de Born To Die; ni molt menys a Ultraviolence o Honeymoon, però que no podeu deixar passar l'oportunitat d'escoltar si encara no ho heu fet.


Realment no podria triar una cançó del disc, perquè realment no n'hi ha cap que jo consideri que sigui molt superior a la resta, així que us deixo el videoclip de la versió original de Summertime Sadness.