Ja he escoltat el nou disc de RedFoo i es pot dir practicament que podria haver fet la crítica del disc sense senitr-lo, perquè a Party Rock Mansion (Excepte alguna excepció) m'he trobat exactament el que esperava: cançons que no tenen més pretensions que ser ballades en alguna que altra festa. Sincerament, d'entre les 13 cançons que formen elprimer treball discogràfic en solitari de RedFoo, només n'hi ha tres o quatre que cregui que valguin la pena.
En part es podria considerar que aquest nou disc segueix molt en la línea de Sorry For Party Rocking, el segon àlbum de LMFAO, la formació de la qual formava part RedFoo. Aquest disc i els seus senzills van tenir un èxit enorme i crec que es podria dir que van ser decisius en el creixement de la popularitat de la música electrònica durant la primera meitat de la dècada on ens trobem, ja que ara sembla que comença a decaure. Però hi ha una problema: ja no és el 2011. Al 2011 no hi havia música dance gaire millor. Ara sí. Tot i que fusiona aquest estil amb subgèneres de la música electrònica que han estat de moda en algun moment els últims anys, com són el Deep/Future House i el Bounce, i que col·labora amb Dimitri Veags & Like Mike, actuals millors DeeJays del món segons el rànquing de DJ Mag, segueix sonant antiquat. I això se li té que sumar que RedFoo no és una persona ni amb un talent per a composar cançons especialment bones, ni amb una bona veu; i en conseqüència en algunes cançons abusa molt de l'autotune o altres correctors vocals. La combinació de les dos coses fa que sigui un disc que en una escala de l'u al deu, no sé si aprovaria.
La sorpresa del disc és Maybe, una cançó downtempo, i sense cap element electrònica. I tot i que el disc sigui molt fluix, Where The Sun Goes, segueix sent una cançó excel·lent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada