Com ja és tradició, acomiadem el 2022 repassant el més destacable que ens ha deixat a nivell musical, començant pels àlbums que més ens han acompanyat.
La veritat és que no pensava mai que escriuria la frase que esteu a punt de llegir, però el nou disc dels Chainsmokers ha estat un dels que més he escoltat enguany. Després de dos anys sense publicar nova música, el passat mes de gener el duo nord-americà va estrenar el primer avançament del seu quart àlbum d'estudi: "High". Era una cançó que ja anticipava el canvi de direcció músical en aquest nou disc, amb molta menys presència de la música electrònica i molt més enfocada al fons. Malgrat que "High" va rebre força promoció, es va quedar molt lluny de l'èxit comercial que havien aconseguit els senzills dels anteriors projectes dels Chainsmokers. La resta de senzills encara van tenir menys repercussió i el pas de So Far So Good per les llistes d'àlbums va ser ràpid i molt discret: no va passar del 56 a la llista d'àlbums setmanal del Regne Unit i als Estats Units es va quedar al 107. I ni tan sols va entrar a les llistes de mercats tan importants com Alemanya, França, els Països Baixos o Austràlia.
So Far So Good és un disc que a nivell de producció no està gens malament i fins i tot hi ha un parell de cançons ("Riptide" i "The Fall") que destaquen molt en aquest aspecte. The Chainsmokers no són particularment bons a nivell de composició i encara menys vocalment, però les cançons d'aquest disc desprenen una calidesa que m'han atrapat molt més que altres discos objectivament més bons. Té unes quantes cançons totalment oblidables, però també en té bastantes que m'han acompanyat molt al llarg de tot l'any i això em sembla prou mèrit per incloure So Far So Good al meu rànquing.
El passat mes d'abril Camila Cabello publicava el seu tercer treball discogràfic el solitari, Familia, que havia presentat amb els senzills "Don't Go Yet" i "Bam Bam". Tot i que els seus dos primers discos ja comptaven amb algunes cançons amb influències llatinoamericanes, Camila Cabello va anunciar que en aquest disc les seves arrels cubanes tindrien un paper molt més destacable. I bé, no va dir cap mentida però Familia em deixa amb la sensació que cau en un punt mig entre el pop anglòfon més convencional i la música llatinoamericana que no acaba de satisfer ni per una banda ni per l'altra. Potser Familia és un projecte plantejat com un disc de transició i el proper disc de Camila Cabello (que ja ha començat a enregistrar) estarà totalment orientat als ritmes cubans, cosa que m'agradaria molt.
Malgrat que Familia es queda lluny de ser l'àlbum més fluix de Camila Cabello, sí que ha estat el que ha tingut menys repercussió. No va aconseguir el número 1 a la llista setmanal de cap país, es va quedar a la desena posició als Estats Units, a la quarta a Espanya, a la novena al Regne Unit, a la 27 a Alemanya i a la 43 a França. No obstant això "Bam Bam", la col·laboració amb Ed Sheeran que fusiona pop i salsa amb molt bon gust, ha aconseguit molt bones posicions a les llistes de gairebé tots els mercats europeu i és una de les cançons pop més escoltades de l'any a Spotify.
Segurament l'artista que ha tingut un creixement més gran i més ràpid dins el panorama de la música urbana aquest 2022 ha estat Feid. No només per les col·laboracions amb Mora, Ozuna i Polimá Westcoast amb què ha ocupat les primeres posicions de les llistes d'èxits, també per la seva música en solitari. El colombià ja va començar a tenir una repercussió més que destacable a nivell internacional l'any passat amb el seu anterior disc Inter Shibuya, però, des d'aleshores, la popularitat de la seva música no ha deixat de créixer. El públic tenia unes expectatives bastant altes per aquest nou projecte i, tot i que van haver de publicar aquest disc de pressa i corrents a mitjans de setembre després que es filtrés, Feid no va decebre.
Un cop més, la majoria de cançons del disc estan enfocades al reggaeton mid-tempo amb lletres melancòliques, però amb un cert grau de diversitat que no trobàvem al seu anterior disc i que fa que l'experiència d'escoltar aquest disc en ordre i sencer es faci molt més amena. Tot i que trobem alguna producció una mica més elaborada, la majoria de cançons del disc segueixen apostant per pistes simples i repetitives que cedeixen gran part del protagonisme a la veu, molt diferents de les produccions electròniques i sofisticades que veiem en la majoria de discos de música urbana recents.
2022 ha estat un any totalment impredictible, però si hi ha una cosa que estic convençut que gairebé ningú esperava veure enguany era Meghan Trainor aconseguint un altre èxit mundial. Després de 5 anys en què els senzills de la cantant i compositora estatunidenca no havien aconseguit connectar amb el públic general, "Made You Look" s'ha convertit en una de les cançons pop més escoltades de la tardor a les plataformes digitals. Ja és el senzill de Meghan Trainor que més bé ha funcionat a les llistes del Regne Unit des dels del seu àlbum debut del 2015 i la que més bons resultats ha aconseguit al Hot100 dels Estats units des del seu èxit "No" la primavera del 2016.
"Made You Look" és una de les cançons que formen part del seu quart àlbum d'estudi, anomenat Takin' It Back, publicat a finals d'octubre. Tot i que aquesta és una cançó que sembla sortida directament del 2015 i és clar que el factor nostàlgia ha ajudat a que funcioni tant bé, el nou treball discogràfic de Meghan Trainor té molt més a oferir. A la majoria de cançons, l'autora d'"All About That Bass" i "No" revisita els estils que ja havíem pogut veure en els seus anteriors projectes, però amb un enfocament més adult. Per tant, a part de les influències Doo-Wop a cançons com "Made You Look" o "Don't I Make it Look Easy", hi trobem disco, balades i pop inspirat en els 2000.
Encara que sembli difícil recordar-ho ara per ara, l'últim disc de The Weeknd va sortir aquest any. Per ser exactes, el novè treball discogràfic del canadenc, va ser el primer gran llançament musical d'aquest 2022, ja que va arribar a les plataformes digitals el dia 7 de gener. Després d'arrasar les llistes d'èxits d'arreu del món amb el seu anterior disc After Hours i els seus senzills, i d'una actuació a la Superbowl, la veritat és que aquest disc va passar bastant desapercebut (pels seus estàndards, és clar) a nivell comercial. Ni tan sols va poder aconseguir la primera posició de la llista setmanal dels albums més exitosos als Estats Units.
Malgrat tot i això i el fet que trobo que es queda lluny de ser un dels millors discos de The Weeknd, Dawn FM és un àlbum més que correcte i amb un bon grapat de cançons que val la pena escoltar com "Sacrifice", "How Do I Make You Love Me", "Out of Time" i "Less Than Zero". Però també en té bastantes que són menys destacables i un concepte que queda una mica forçat, que et fan plantejar si no hauria valgut més la pena publicar un EP com My Dear Melancholy o esperar una mica més per treure el disc.
El passsat mes de març, Anna Andreu publicava el seu segon treball discogràfic, La Mida. Emmarcat en un so pop-rock suau, és un disc curt i concís, amb un so molt cohesiu i la duració justa perquè no es pugui fer monòton en cap cas. I és que tot i que el nou disc de la cantautora només compta amb vuit cançons i 21 minuts i mig de duració, ja en té prou per contenir diverses de les millors cançons en llengua catalana que hem pogut escoltar aquest 2022.
La cantautora santquirzenca només va avançar una de les cançons abans de la publicació del projecte: "La Certesa", estrenada tot just una setmana abans del llançament del disc i que representa una mostra perfecta del que es pot trobar a La Mida.
9. Steve Lacy - Bad Habits
Tot i que Steve Lacy va publicar el seu primer disc en solitari fa gairebé cinc anys, no ha estat fins aquest 2022 que ha aconseguit el seu primer èxit mainstream amb "Bad Habit". Aquesta cançó, inclosa en el seu tercer disc Gemini Rights, va convertir-se primer en el seu primer èxit al Hot100 de Billboard i, més endavant, en el seu primer número 1 a la llista oficial estatunidenca. "Bad Habit" també s'ha aconseguit posicionar dins el top10 de les llistes oficials del Regne Unit, Canadà i Austràlia, i va assolir la vuitena posició de la llista mundial de Billboard a finals d'octubre. Però el nou disc de Steve Lacey té molt més a oferir que un èxit viral.
Gemini Rights aposta per un so R&B eclèctic que recupera els sons més clàssics d'aquest gènere però donant-los un enfocament modern. A més, la producció està molt cuidada i en el cas de diverses de les cançons del disc, el primer que crida molt l'atenció és com de bé sonen. Steve Lacy interpreta la majoria de cançons del disc en solitari, l'única artista convidada que apareix al disc és Fousheé, que no només canta a "Sunshine" sinó que també apareix als crèdits com a co-autora de cançons com "Mercury" o "Bad Habit". Em sorprendria moltíssim que no guanyés cap Grammy el proper mes de febrer.
A principis de 2020, 070 Shake va publicar el seu primer àlbum Modus Vivendi, un projecte que no només va tenir molt bona rebuda sinó que li va obrir les portes a treballar amb alguns dels noms més destacables de la índústria musical. Aquesta primavera, després d'haver estat involucrada en els últims discos de Kanye West, Swedish House Mafia i Beyoncé, 070 Shake publicava el seu esperat segon disc: You Can't Kill Me. Aquest nou disc venia precedit pels senzills "Skin and Bones", "Web" i "Body" amb Christine And The Queens, que, de fet, és la única artista convidada en tot el disc.
You Can't Kill Me és un projecte totalment diferent del seu predecessor: si Modus Vivendi oferia una gran diversitat de sons i estils musicals, aquest nou disc aposta per un so molt més cohesiu. Això fa que sigui un disc sense candidats a convertir-se en èxits mainstream (com sí que teníem al seu anterior disc) però que ofereix una experiència més intensa quan s'escolta complet. Tenim produccions bastant contundents però simples i una atmosfera obscura bastant interessant, però el punt fort de You Can't Kill Me torna a ser la veu de 070 Shake, per la combinació del seu timbre, la interpretació i el tractament de la veu, que li dona un so únic i reconeixible.
Com cada any que la cantant i compositora sueca ha tret disc, Tove Lo ha publicat un dels millors discos de pop del 2022. Tot i que és el primer disc que Tove Lo publica de manera independentment a través del seu segell Pretty Suede, els fans de l'autora de "Habits" i "Cool Girl" no podran dir que hem rebut menys contingut d'aquest disc que dels que comptaven amb el suport d'Universal Music Group. A banda dels videoclips pròpiament dits pels senzills oficials del disc, Tove Lo va publicar Dirt Femme complet a YouTube en format àlbum visual, amb alguna mena de vídeo totalment nou per a cadascuna de les 12 cançons que formen part del disc.
Dirt Femme és un disc enfocat principalment al synth-pop com ja vam poder veure als senzills "No One Dies From Love" i "Grapefruit". Però també hi ha espai per cançons amb un so orgànic com és el cas de "Cute & Cruel" i "I'm to Blame" i per altres amb una producció electrònica més potent com el senzill "2 Die 4" o "Call On Me", una de les dues propostes produïdes per SG Lewis que conté Dirt Femme.
5 & 6 - Mora - Microdosis i Paraíso
Els discos que més m'ha costat decidir on col·locar en aquest rànquing són els dos àlbums que Mora ha publicat aquest 2022. Tinc clar que són discos molt diferents, però no sabria quin posar per sobre de l'altre: Microdosis té més punts àlgids però inclou tanta palla que costa escoltar-lo d'una tirada i no avançar-ne cap pista, mentre que Paraíso ofereix una experiència d'escolta molt més interessant en conjunt, però no té tantes cançons destacables a títol individual. Si en lloc de treure'n dos Mora s'hagués centrat en publicar un únic àlbum amb el millor de les dues bandes, estaria sens dubte dins el top3. Però no ha estat així: són dos projectes individuals i els hem de valorar com a tals.
El passat mes d'abril Mora publicava, pràcticament per sorpresa, el seu segon àlbum d'estudi Microdosis: si bé es cert que el porto-riqueny no va amagar en cap moment que estava treballant en un disc que volia publicar a la primavera, el va anunciar oficialment tot just uns dies abans del seu llançament sense haver-ne avançat cap senzill. Microdosis és un disc tan divers com el seu predecessor i torna a combinar sensibilitats pop i ritmes urbans. A més, hi veiem una creixent influència dela música electrònica a cançons com "Memorias" i "Bad Trip". En general no m'agrada fer cap crítica a un disc dient que hi sobren cançons, però realment penso que Microdosis hauria funcionat molt millor com a EP perquè tot i que té cançons prou sòlides que m'han acompanyat molt al llarg de l'any a nivell individual ("Playa Privada", "2010", "Escalofríos", "Memorias",...) queden molt diluides en el conjunt del disc.
4. Elsa Y Elmar - Ya No Somos Los Mismos
El passat mes d'abril, la cantautora colombiana Elsa Carvajal (més coneguda pel seu nom artístic Elsa y Elmar) publicava el seu tercer àlbum. Ya No Somos Los Mismos va ser un dels nominats a Àlbum de l'any a l'edició d'aquest 2022 dels Latin Grammy. Malauradament, no va ser guardonat en cap de les categories a què optava, però això no vol dir que no sigui un dels discos del 2022 que no us podeu perdre.
El treball discogràfic més recent d'Elsa y Elmar és un disc totalment eclèctic en què no podem dir que hi hagi cap gènere musical predominant: hi podem trobar balades, cançó d'autor, pop-rock, bachata, synth-pop i, fins i tot, alguna producció electrònica bastant contundent. Però, malgrat aquesta heterogeneïtat de sons que fa que sigui el projecte més ambiciós de la seva discografia, Elsa y Elmar manté un grau més que correcte de cohesió i aconsegueix resultats molt bons en tots els estils. Tot i que no el protagonitza ella mateixa, la cantautora va acompanyar el llançament del disc d'un vídeo de 40 minuts en què van apareixent les diverses cançons del projecte.
Després de gairebé una dècada publicant senzills solts i EPs, Martin Garrix finalment publicava el seu primer àlbum pròpiament la primavera passada. Bona part de les pistes d'aquest projecte són produccions electro house instrumentals o en què la veu té un paper secundari, més aviat orientades als festivals però d'un nivell més que suficient per justificar escoltar-les també des de casa. Naturalment, però, també n'hi ha algunes que són cançons pròpiament dites i que s'encasellen en un so progressive house en la línia de la majoria del que el DJ/productor neerlandès ha publicat en els últims anys.
Es podria criticar que Sentio és més un disc de col·laboracions que un àlbum d'estudi convencional: de les 11 cançons que formen part del projecte, només n'hi ha una que no tingui un altre DJ/productor com a artista convidat. Hi trobem co-produccions amb artistes amb què Martin Garrix ja havia treballat anterioriment com Matisse & Sadko, DubVision o Julian Jordan, però també algunes de noves, com la flamant primera producció conjunta de Garrix i Zedd. Però la veritat és que tenint de compte com de bo el resultat final i que tot el disc té el segell personal de l'autor d'"Animals" i "Gold Skies", no em sembla cap problmema. Més encara quan directament diria que, dels diversos àlbums d'aquest estil que hem rebut enguany, el de Martin Garrix és l'únic que val la pena escoltar.
Molta gent pensava que el punt àlgid de la carrera de Bad Bunny seria el 2020 amb la publicació de YHLQMDLG i El Último Tour del Mundo (reconec que jo també). Però el passat mes de maig el porto-riqueny va demostrar que s'equivocaven amb l'estrena del seu quart àlbum d'estudi. Dir que Un Verano Sin Ti ha estat el disc amb més repercussió de la carrera de Bad Bunny, tot i que és evidentment cert, seria quedar-se molt curt: en només set mesos ja s'ha convertit en un dels 10 discos més escoltats en la història de Spotify i sembla impossible que a mitjà termini no es converteixi en el projecte més escoltat en aquesta la plataforma. També s'ha convertit en el primer disc no anglòfon nominat al Grammy per l'àlbum de l'any (i, francament, espero que el guanyi). I és totalment merescut, tenint en compte que és el disc més ambiciós de la seva carrera en tots els aspectes: per la diversitat d'estils que hi podem trobar, pel fet que va suposar l'estrena de 22 cançons inèdites de cop i per la gira d'estadis amb què l'ha presentat arreu del continent americà.
Trobar-nos amb discos que superin la vintena de cançons és un fet relativament habitual en la música urbana (tant anglòfona com hispana), però Bad Bunny ha aconseguit una cosa que semblava impossible en aquest tipus de llançaments: fer que totes les cançons tinguin la seva propia identitat i que el disc no s'acabi fent un amalgama de cançons similars. Això no vol dir que totes, m'agradin, però també he de dir que, per ser un disc tan llarg, me n'agraden una gran, gran majoria. A banda dels hits de reggaeton com "Me porto Bonito", "Efecto" o "Tarot" i les cançons de desamor marca de la casa com la que dona nom al disc, hi trobem una gran varietat d'estils que no havíem trobat en els anteriors discos de Bad Bunny com dembow a "Titi Me Preguntó", dancehall a "Agosto" i "Enséñame a Bailar", bossa-nova a "Yo no Soy Celoso" o merengue a "Después de la Playa". També tenim una cançó que sona treta directament dels seus primers llançaments i anomenada precisament "Dos Mil 16" i fins i tot hi ha espai per les reivindicacions socials a "El Apagón" o "Andrea".
No era gaire difícil endevinar qui ocuparia la primera posició d'aquesta llista i és que crec que cap any havíem tingut un candidat tan clar a àlbum de l'any i amb tanta diferència de la resta de llançaments de l'any com aquest 2022. Motomami és l'àlbum publicat enguany més ben valorat per la crítica arreu del món, segons les dades que recull Metacrític i també és un dels més escoltats a les plataformes digitals. Tot i que els tres anys i escaig que van passar entre el llançament d'El Mal Querer la tardor del 2018 i l'estrena de Motomami aquesta primavera es van fer molt llargs pels fans de l'artista catalana, crec que ningú posa en dubta que l'espera hagi valgut la pena.
En moltes entrevistes, Rosalia diu que va tardar tant temps en acabar aquest disc perquè és molt perfeccionista i això es nota en com de ben cuidats estan tots els detalls del disc: pocs discos (pero no dir cap) es mereixen una puntució de 10/10 més que Motomami. I no parlo dels que han sortit aquest any, parlo en general. És un disc increïblement eclèctic en què les diverses cançons construeixen un univers sonor molt delicat que fa que, malgrat la enorme diversitat d'estils que hi trobem, tingui sentit en conjunt. I aquest equilibri tan fràgil s'aconsegueix contraposant cançons totalment desenfadades com "Chicken Teriyaki" o "Bizcochito" a altres tan intenses i serioses com "Como un G" o "G3N15", produccions tan potents com "Saoko" amb la interpretació pràcticament a capella de "Sakura" i propostes tan arriscades com "Cuuute" amb hits de ràdio com "La Fama" o "Candy". I és que com la mateixa Rosalia diu a la primera cançó del disc, ella es transforma, es contradiu i és totes les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada