Iggy Azalea estrenava divendres el seu tercer àlbum d'estudi: The End of an Era, anomenat així perquè de moment serà el seu últim projecte musical. Si més no, l'últim abans de prendre's una pausa bastant extensa del món de la música. The End of an Era conté 14 pistes, entre les quals hi ha els senzills I am The Stripclub, Brazil i Sex On The Beach, però Iggy Azalea ja ha anunciat que una mica més endavant n'arribarà una edició deluxe amb alguna cançó més.El que més crida l'atenció només començar a escoltar el disc és que The End of an Era recupera els sons electrònics i agressius en la producció que ja vam poder sentir en la música de la rapera autraliana fa uns anys. Sobretot en els senzills que va estrenar entre el 2016 i el 2017, que en principi eren avançaments del seu segon àlbum Digital Distortion, un disc que finalment no va veure mai la llum. Per posar un exemple, els sintetitzadors greus i els sons agressius d'Emo Club Anthem em recorden molt a la producció del seu senzill del 2017 Mo' Bounce. I més enllà de les cançons que havien de formar part de Digital Distortions en algunes cançons ens trobem alguns elements que ens poden recordar a la seva música posterior: XXXTRA em recorda bastant a Kream, el senzill de presentació del seu EP del 2018 Survive The Summer. En tot cas, un estil que com que des de fa uns anys ha deixat una mica apartat no esfa repetitiu en absolut. Tot el contrari, m'alegro molt de veure que els recupera, tot i que en alguns moments de certes bases, aquests sons electrònics poden fregar el fer-se desagradables.
Al final del disc tenim 4 cançons amb so molt més suau i, fins i tot, orgànic en alguns moments: Peach Body, Sex on The Beach (que va sortir la setmana passada com a senzill promocional), Good Times With Bad People i Day 3 In Miami. Tot i que moltes de les cançons del dic compten amb ritmes trap (en la majoria de casos, combinats amb sons electrònics), també hi ha cançons amb influències d'estils com el Drum n Bass (STFU), el house (I am The Stripclub) o la música urbana llatinoamericana (Good Times with Bad People).
Pel que fa a la interpretació d'Iggy Azalea, The End of an Era tampoc no incorpora cap novetat pel que fa a l'estil de rap ni al contingut de les lletres. Però ja només el fet que la producció està molt més cuidada i és molt més diversa fa que no se'm faci gens monòton, a diferència del seu anterior àlbum In My Defense, publicat al 2019. Sigui com sigui, és un disc que té la clara intenció de tancar una etapa (la pròpia artista ho ha dit explicitament, per si el títol no ho deixés prou clar), per tant no crec que fos el moment de provar coses noves ni de fer experiments.
Com possiblement ja sabreu, el passat mes d'Abril Iggy Azalea va estrenar un senzill en col·laboració amb Tyga, que s'anomenava Sip It. Finalment, aquesta cançó ha acabat quedant fora del disc, cosa que no acabo d'entendre sobretot si tenim en compte que l'altra cançó que va estrenar alhora com a cara B, Brazil, sí que apareix a The End of An Era. I jutjant per les xifres de streaming, tampoc sembla que hagi agradat més al públic. Haurem de veure si Sip It serà una de les cançons extra de l'edició deluxe que Iggy Azalea té previst publicar en el futur.
La meva valoració de The End of an Era és bastant positiva, trobo que ens permet tornar a veure Iggy Azalea en la seva millor forma, cosa que no vam poder veure ni al seu segon àlbum In My Defense ni al l'EP posterior Wicked Lips. També m'agrada molt el fet que, fins a cert punt, aquest disc faci el que ella volia fer amb Digital Distortion, però que per motius externs a la seva música finalment no va poder publicar. Dels seus tres àlbums de llarga duració, potser aquest és el que m'ha agradat més, malgrat que segueixo pensant que Iggy Azalea és una d'aquelles moltes artistes que no ha aconseguit plasmar del tot el seu potencial en un disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada