Nothing But The Beat celebra el seu desè aniversari

El 29 d'Agost de 2011, David Guetta estrenava el seu cinquè àlbum Nothing But The Beat, considerat unànimement com un dels discos més llegendaris, influents i exitosos de  la música electrònica. I també el punt àlgid del paper que durant molts anys va tenir la música d'aquest DJ francès com a nexe d'unió entre la música electrònica europea i el mainstream nord-americà (i en menor mesura, britànic).

Us convido a celebrar aquesta efemèride repassant l'extensíssima promoció que va rebre aquest disc. I com que hi ha tantes coses a dir d'aquest disc, les meves opinions sobre el disc i com ha envellit les haurem de deixar per un altre dia.

Nothing But The Beat va ser llançat original com un àlbum doble: d'una banda contenia un disc amb 12 cançons (en la seva primera edició) amb un so més suau i orientat a les ràdios. Totes elles en col·laboració amb estrelles del pop i el hip-hop anglòfon com Nicki Minaj, Jessie J, Taio Cruz, Snoop Dogg, Sia o Usher. De l'altra, comptava amb un segon disc enfocat a la música electrònica, amb produccions principalment instrumentals. A aquest segon disc tampoc li faltaven les col·laboracions estrella, ja que comptava amb la participació d'Avicii a Sunshine  i d'Afrojack a Lunar i The Future. Aleshores, dos artistes emergents en el panorama electrònic que ràpidament es convertirien en dues estrelles i que tornarien a col·laborar amb David Guetta en nombroses ocasions en els anys posteriors.

Amb aquest projecte, David Guetta va obtenir dos nominacions als premis Grammy: Nothing But The Beat en la categoria de millor disc dance i Sunshine, la col·laboració amb Avicii, com a millor pista electrònica. Malgrat el seu èxit, cap dels senzills del disc van rebre cap mena de reconeixement per part dels Grammys. Tampoc va rebre el reconeixement que mereixia als VMAs, on només el vídeo de Turn Me On va rebre una nominació dins la categoria de millors efectes visuals. També va haver-se de conformar amb una sola nominació als seus equivalents europeus, els EMAs amb la diferència que en aquesta ocasió Guetta sí que va ser el vencedor de la categoria de millor artista de música electrònica.

David Guetta va reeditar Nothing But The Beat diverses vegades al llarg dels mesos posteriors. La tardor del 2011 publicava Nothing But The Beat: Party Mix, que mantenia intactes el contingut dels dos primers CDs i n'afegia un tercer amb una sel·lecció d'algunes cançons del disc (o remescles) mesclades pel propi DJ Parisenc. El Setembre del 2012, poc més d'un any després del llançament de l'edició original, David Guetta publicava Nothing But The Beat 2.0, una nova edició del disc que, amb només un CD, recollia la majoria de les cançons del primer disc de la original, algunes produccions del segon i incorporava diverses cançons inèdites. Entre aquestes cançons inèdites, hi havia noves col·laboracions amb Akon, Sia, Nicky Romero, NERVO i Alesso. Uns mesos després, al mes de Desembre, David Guetta tancava definitivament aquesta etapa amb Nothing But The Beat, un disc doble que conté totes les cançons de la edició original (a diferència del 2.0) i totes les cançons afegides a la reedició.

Les diverses reedicions no van ser la única manera amb què David Guetta va treure tot el suc que va poder d'aquest projecte: la majoria de les cançons de Nothing But The Beat en les seves diverses formes van ser promocionats com a senzills. I la majoria d'ells (o si més no, la majoria dels que estaven orientats al públic massiu) es van convertir en èxits enormes.

El primer senzill oficial de Nothing But The Beat va ser Where Them Girls At, en col·laboració amb Flo Rida i Nicki Minaj. Es va posar a la venda el 2 de maig del 2011, unes setmanes abans del que estava previst inicialment, ja que per raons que mai s'han acabat d'acalrir públicament, algú va obtenir-ne l'acapella, va produir la seva versió de la cançó i la va publicar a la xarxa. I aquesta versió va horroritzar a Guetta, que no volia que ningú pensés que l'havia fet ell. Tanmateix, la primera cançó de Nothing But The Beat en veure la llum no va ser aquesta sinó Sweat, la seva col·laboració amb Snoop Dogg, que també va aparèixer al disc del raper.

A finals de juny, David Guetta va estrenar Little Bad Girl, amb les veus del cantant britànic Taio Cruz i el raper nord-americà Ludacris. Tant Where Them Girls At com Little Bad Girl van tenir un èxit comercial similar, arribant al top 5 de les llistes tant del Regne Unit, Alemany i França. Uns resultats envejables, però que es queden lluny del que aconseguirien senzills posteriors del projecte.

Abans de l'estrena del disc, David Guetta va estrenar dues cançons com a senzills promocionals: Lunar, amb Afrojack, i Titanium, amb Sia. La segona seria promocionada com a senzill oficial més endavant. El següent senzill oficial va ser Without You, amb Usher, que va convertir-se en el tercer top10 de David Guetta al Hot 100 estatunidenc. També va aconseguir arribar a les deu primeres posicions a diversos països més, entre els quals França, Alemany, Canadà, Brasil, Suècia, Itàlia i el Regne Unit.

El mes de desembre, David Guetta va publicar com a senzill Titanium, que esdevindria la cançó més exitosa del disc. Va ser el cinquè senzill de David Guetta en assolir el número 1 al Regne Unit (i el primer per a Sia); va situar-se dins el top 5 a França, Alemanya, Suècia i Espanya, entre altres; i ha estat certificada amb el disc de platí (o superior) a una dotzena de països. Curiosament, aquesta cançó no va ser publicada com a senzill als Estats Units fins bastant més endavant, al mes d'Abril de l'any següent i en el seu lloc es va enviar Turn Me On a les ràdios del país a mitjans de desembre del 2011. De fet, Turn Me On va igualar Without You al Hot 100, assolint-ne el número 4.

El 14 de Febrer de 2012 va estrenar Wild One Two, que bàsicament és una remescla que David Guetta i Nicky Romero van fer de Wild Ones de Flo Rida i Sia, conservant únicament la veu de la cantant australiana. Va ser el primer cop que David Guetta va utilitzar el pseudònim Jack Back, que més endavant prendria força més protagnoisme, Wild One Two apareixeria posteriorment a Nothing But The Beat 2.0 i Ultimate. La primavera del 2012, I Can Only Imagine va ser promocionat com l'últim senzill de la edició original del disc amb un pas decent per les llistes d'èxits però que es quedava lluny dels bons resultats que havien aconseguit ja tants senzills del disc.

L'agost del 2012, David Guetta tornava a col·laborar amb Sia per presentar She Wolf (Falling To Pieces), que serviria com a senzill de presentació de l'edició 2.0 de l'àlbum. Va aconseguir molt bons resultats a les llistes dels principals mercats europeus, assolint el top5 a països com França o Alemanya. Just One Last Time va seguir amb la promoció de la nova edició del disc, amb uns resultats més modestos a nivell comercial. 

I, per acabar, David Guetta va tancar la era amb la col·laboració amb Ne-Yo i Akon Play Hard. Per no perdre el costum, va tornar a arrassar les llistes d'èxits del continent europeu, arribant al top 10 de les llistes britànica, francesa, espanyola i alemanya, entre molts altres. Amb més de 1000 milions de visualitzacions a Youtube, el de Play Hard és el tercer videoclip més vist de la carrera de David Guetta.