Avui comença el mes de Desembre i per això crec que és el moment ideal per començar a publicar les llistes de final d'any. Voldria començar amb el rànquing dels discos d'aquest 2020 que més m'han agradat.
20. Meghan Trainor - Treat Myself
L'autora d'All About That Bass va començar el 2020 estrenant el seu esperat tercer àlbum d'estudi: Treat Myself, que arribava després de diversos anys d'aplaçaments i l'estrena de l'EP Love Train al 2019. Meghan Trainor ha promocionat el disc amb bastants senzills, però, a diferència del que ha passat amb els seus dos anteriors albums, cap d'ells ha aconseguit convertir-se en un èxit comercial. A l'estiu, la cantant va rellançar el disc amb tres cançons inèdites i algunes versions acústiques, que realment trobo que milloren el conjunt del disc.
Treat Myself és una col·lecció de cançons pop correcta, sense massa pretensions. Tot i que també n'hi ha unes quantes que em deixen indiferent, cançons com Wave, Make You Dance, Underwater o la col·laboració amb Nicki Minaj Nice To Meet You ja fan que aquest disc mereixi una posició en aquesta llista.
19. Taylor Swift - Folkore
El passat mes de Juliol, Taylor Swift va publicar per sorpresa el seu vuitè àlbum: Folkore, un disc on apostava per un so pop acústic minimalista amb algunes influències del country. Molta gent va comparar l'estil de Folklore amb el de Lana del Rey i no és causalitat: Taylor Swift va treballar en aquest disc amb Jack Antonoff, qui també va produir l'útim disc de l'autora de Summertime Sadness. El que sí que ningú podrà recriminar a Swift és que el seu nou disc sigui massa similar al seu anterior projecte, Lover: Folklore no només crea una atmosfera totalment diferent sinó que em sembla un disc bastant millor.
Com acostuma ser habitual en la música de Taylor Swift, les lletres tenen el protagonisme de les cançons i en aquesta ocasió tenen un to més adult i menys juvenil que en els seus altres projectes. En molts moments al llarg del disc tinc la sensació que la melodia de les cançons queda subordinada a la lletra, cosa que no m'agrada però que entenc que forma part de l'estil personal de Swift.
Positions és el sisè treball discogràfic d'Ariana Grande que va sortir a finals d'Octubre. Si bé es cert que la música d'Ariana Grande sempre havia tingut una forta influència del R&B, mai no havia estat el gènere principal de cap disc seu fins aquest, on el pop fa un pas enrere. El que sí que segueix ben present són les influències trap que ja eren presents a Thank U Next i Sweetener. Malgrat això, trobo que Positions no ofereix res nou ni millor que no haguessim pogut veure en els anteriors projectes de la cantant de Dangerous Woman i 7 Rings.
El nou projecte d'Ariana Grande inclou col·laboracions amb The Weeknd i Doja Cat, però curiosament, les tres pistes que més han agradat (o si més no, aquelles que més atenció estan rebent) són totes cançons en solitari: POV, 34+35 i la cançó que també s'anomena Positions, que va servir de senzill de presentació del disc i va assolir el número 1 tant als Estats Units com al Regne Unit.
17. J Balvin - Colores
El passat mes de Març, J Balvin va publicar el seu cinquè àlbum d'estudi: Colores, un disc en què cada cançó porta el nom d'un color. A nivell musical, ofereix el que tothom esperaria d'un disc del cantant colombià: fusió de pop i reggeaton, lletres poc profundes i cançons que t'omplen de ganes de ballar. Tot i que m'hauria agradat que arrisqués una mica més i que la relació entre les cançons i els colors que representen fos menys forçada (en la majoria de casos, els títols semblen posats aleatòriament), sens dubte, Colores és un disc que compleix el seu propòsit.
Malgrat que és un disc bastant curt, J Balvin ha treballat amb molts productors diferents i molt destacables: DJ Snake signa la base d'Amarillo (malgrat que no acaba de tenir el nivell que esperaria d'aquest artista francès), Diplo apareix als crèdits de Rosa i Michael Brun apareix com a productor d'un parell de pistes. J Balvin també torna a col·laborar amb el seu productor habitual Sky Rompiendo, que a més podem sentir cantar per primera vegada a Verde.
El duo de DeeJays/productors Galantis publicaven el seu tercer treball discogràfic anomenat Church el passat mes de Febrer. Aquest àlbum no presenta grans novetats respecte als anteriors discos de Galantis, apostant per un so progressive house melòdic, amb una producció bastant detallada i deixant la veu en segon pla en molts casos.
Tots dos anteriors discos de Galantis van aconseguir tenir un gran èxit mainstream (amb Runaway i No Money, respectivament), cosa que cap dels senzills de Church ha aconseguit. Tot i no ser precisament revolucionari i ser un disc bastant irregular en alguns moments, el tercer àlbum de Galantis és un disc més que sòlid i molt recomanable pels amants de la música electrònica en la seva vessant més melòdica.
15. Bad Bunny - El Último Tour Del Mundo
Fa tot just uns dies Bad Bunny estrenava el seu tercer àlbum en soltari: El Último Tour del Mundo, un disc totalment diferent al seu anterior projecte YHLQMDLG. De fet, de les setze pistes que inclou el disc, tot just tres són cançons de reggaeton, i cap d'aquestes tres es podria dir que excessivament gaire propera a l'estàndard del gènere. Bad Bunny va avançar El Último Tour Del Mundo amb Dákiti, una col·laboració amb Jhay Cortez que molt probablement acabi convertint-se en el senzill més exitós de la seva discografia. De moment ja ha batut uns quants rècords: ha estat la primera cançó en ser la cançó més escoltada a Spotify als Estats Units, ha estat la cançó en castellà en assolir els 200 milions de reproducció més ràpid també en aquesta plataforma i s'ha convertit en el primer número 1 de Bad Bunny a la nova llista mundial de Billboard.
El disc en conjunt també va trencar uns quants rècords a Spotify en el seu primer dia, com per exemple el del disc més escoltat en un sol dia en diversos països com Mèxic o Espanya o el de la cançó en castellà amb més reproduccions en el seu primer dia amb La Noche De Anoche. Encara crec que és massa aviat per jutjar un disc força arriscat, però ara és quan s'està acabant l'any i és ara quan l'he de situar en alguna posició. Tot i que valoro positivament que Bad Bunny hagi experimentat amb altres gèneres musicals, els resultats són molt irregulars, i en bastants casos no em sembla que siguin millor que les cançons de reggaeton comercials del seu anterior projecte com La Difícil.
14. Astrid S - Leave It Beautiful
Després de publicar cinc EPs, Astrid S finalment ha publicat el seu primer disc de llarga duració aquest any. Tot i comptar amb només deu cançons, Leave It Beautiful aconsegueix ser un àlbum prou divers, combinant cançons més optimistes amb altres que tenen un so més obscur d'una banda, i cançons de pop electrònic amb altres amb un so més orgànic de l'altra.
No és un disc especialment innovador, i fàcilment es poden establir paral·lelismes amb la música d'altres artistes, però això no treu que totes les cançons del disc estiguin molt bé. A més, les lletres no estan gens malament (i algunes tracten temes poc freqüents) i la producció (a càrrec de la pròpia Astrid S i del duo suec Jack & Coke) és plena de detalls que la fan interessant.
13. Lucas & Steve - Letters To Remembers
Letters To Remember és el primer àlbum d'estudi del duo neerlandès de DeeJays/productors Lucas & Steve, que arribava després de més e mitja dècada publicant senzills, col·laboracions, remescles i algun EP. Com ja haviem pogut veure en les cançons que ens n'havien avançat, a Letters To Remember predomina un estil progressive house melòdic amb una clara influència de l'estil d'Avicii, tot i que també hi ha espai per algunes pistes més orientades al tropical house.
Com no podia ser d'una altra manera, el punt fort del disc és la producció, però a nivell vocal la majoria de les cançons també estan prou bé. Tot i que entre els vocalistes que col·laboren en el disc no hi cap estrella, hi podem trobar diversos noms coneguts com la canadenca Kiesza o la cantautora noruega Alida. Precisament elles són les que posen veu a de les meves cançons preferides del disc: la èpica Another Life i l'addictiva When You're Alone.
Lucas & Steve es mantenen fidels al seu estil al llarg de tot el disc i arrisquen més aviat poc. M'hauria agradat que fos una mica més divers, però no trobo que aquest disc es faci monòton en absolut així que no ens podem queixar. Segurament el risc més gran de Letters To Remember és el fet que Lucas & Steve hagin decidit publicar un disc de llarga duració, cosa poc freqüent en el seu gènere musical. I aquest risc sí que ha valgut molt la pena, ja que Letters To Remember em sembla un àlbum molt sòlid i el millor disc d'aquest estil que ha sortit enguany amb molta diferència.
12. Bad Bunny - YHLQMDLG 
El passat mes de Febrer, Bad Bunny publicava el seu segon disc en solitari YHLQMDLG, un dels mes exitosos del 2020. De fet, és el disc més escoltat de l'any a Spotify i es va convertir en el disc en castellà en assolir una posició més alta al Billboard 200 (el número 2). Com era d'esperar, YHLQMDLG és una col·lecció de cançons de trap i reggaeton més cohesiva però menys arriscada que el seu àlbum debut del 2018 X100PRE. Tot i que sí que hi ha elements sorprenents i arriscats com la interpolació de la melodia de La Garota d'Ipanema a Si Veo A Tu Mamá, el final rock emo d'Hablamos Mañana o l'ús del vocoder a Soliá, trobo a faltar-ne més.
Precisament ha estat Safaera, una de les pistes més atípiques de YHLQMDLG, la que més ha cridat l'atenció del públic. Ho tenia tot en contra per convertir-se en un èxit: és una combinació de seccions aparentment inconnexes sense una estructura clara i que s'apropa als cinc minuts de duració, però que sense ser publicada com a senzill ni tenir videoclip o lyric video oficial, supera els 700 milions de streams entre YouTube i Spotify.
Com acostuma a passar en la majoria de discos de música urbana, YHLQMDLG és un àlbum molt llarg i això fa que hi hagi un bon gruix de cançons que no aporten gaire al disc. La veritat és que en el seu moment sí que vaig escoltar-lo molt, però també és un estil de música que envelleix ràpid i, sovint, malament. Sigui com sigui, em sembla el millor disc d'aquest estil del 2020 i penso que mereix una bona posició en aquest rànquing.
11. Dua Lipa - Future Nostalgia
Future Nostalgia és el segon àlbum de Dua Lipa amb què aquesta cantant britànica d'origen albanès s'ha consolidat definitivament com un dels noms més rellevants de la música pop del moment. El propòsit d'aquest disc ja és explícit en el títol: agafar el so disco dels anys 70 i 80 i fer-lo sonar actual. I sens dubte Dua Lipa (o més aviat, els seus productors) ho han aconseguit amb molt d'encert, incorporant-hi elements electrònics. Precisament, un dels grans punts forts del disc del disc és la producció, que fa que la interpretació de Dua Lipa llueixi molt més.
En el meu cas, és un disc que em va agradar molt des del primer moment i trobo que aposta per un so que malgrat tenir un punt innovador és totalment accessible per a tohom des de la primera escolta. Però també he de dir que passat el primer moment, és un disc que no he revisitat tant com altres que hi ha en aquesta llista.
Dua Lipa ha promocionat el disc amb els senzills oficials Don't Start Now, Physical, Break My Heart, Hallucinate i Levitating, així com amb un disc de remescles anomenat Club Future Nostalgia que va tenir rebuda freda per part dels fans.
10. The Weeknd - After Hours
Sens dubte, un altre dels discos del 2020 ha estat After Hours, el sisè treball discogràfic de The Weeknd. El canandenc va començar la promoció d'After Hours a finals de l'any passat amb els senzills Heartless i Blinding Lights, dos cançons que exemplifiquen a la perfecció les dues vessants del disc: un so urbà obscur i so Pop-R&B amb una forta influència de la música dels anys 80.
Com acostuma a passar en la seva música, les lletres d'After Hours tracten temes obscurs i ho fan d'una manera crua. A més, les de la majoria de cançons compten amb un component narratiu (i, fins i tot, cinematogràfic) molt destacable. He de reconèixer que After Hours va ser un disc que va costar que m'agradés i que algunes de les cançons no són fàcils de digerir la primera vegada que les escoltes. Però per mi va ser un d'aquells discos que malgrat no acabar-te de convèncer en un primer, et deixa amb ganes de tornar-lo a escoltar i t'acaba agradant.
Malgrat que After Hours és el primer àlbum de The Weeknd que no conté cap col·laboració, ha rellançat diversos senzills del disc amb artistes convidats, com és el cas d'In Your Eyes amb Doja Cat o Heartless amb Lil Uzi Vert. El propi The Weeknd s'ha involucrat en la producció de bona part de les cançons, tot i que també ha treballat amb altres productors de renom amb qui ja havia col·laborat anteriorment com Max Martin o Metro Boomin.
9. Tchami - Year Zero
Després de molts anys d'EPs, senzills i remescles, 2020 finalment ha estat l'any en què Tchami ha publicat un àlbum de llarga duració. El DJ/productor francès publicava el passat mes d'Octubre Year Zero, un disc que conté 16 pistes, entre les quals hi ha els senzills Ghosts, Born Again, Proud, Buenos Aires, Faith i Praise, aquest últim una col·laboració amb el rapper estatunidenc Gunna.
Molts deejays aprofiten el llançament del seu primer àlbum d'estudi per renovar el seu estil i, sovint, apostar per un estil més comercial. No ha estat el cas de Tchami, que aposta per seguir en la línia dels seus anteriors llançaments: un so house elegant i més aviat minimalista que l'ha allunyat de l'èxit massiu que han tingut altres productors però amb què ha aconseguit un gran nombre de seguidors fidels i convertir-se en un dels noms més respectats de l'escena electrònia mundial.
Tot i encasellar-se en un so força específic que fa que Year Zero sigui un projecte totalment cohesiu, el disc encara és prou divers alternant pistes més contundents amb altres de més suaus, algunes amb un to més optimista i d'altres amb un so més obscur o algunes amb veu i altres sense.
8. Katy Perry - Smile 
Segurament a alguns de vosaltres us sorprendra veure Smile en aquesta posició tan alta: el nou disc de Katy no ha tingut una gran rebuda per part de la crítica i ha estat un fracàs estrepitós a nivell comercial quedant-se sense el número 1 a cap país i havent-se de conformar amb el número 5 (i cap senzill exitós) als Estats Units. Però malgrat tot això, Smile em sembla un gran disc, sense massa pretensions, però ple de cançons pop molt encertades i força diverses. I, segurament, el millor treball discogràfic de Katy Perry fins al moment, malgrat que una vegada més no mostra una evolució tan gran com m'agradaria.
Katy Perry va acompanyar l'anunci del seu cinquè àlbum amb el llançament de Daisies, un senzill brutal que combina elements acústics i electrònics i que em sembla una de les millors cançons de la seva carrera. Malauradament, la cançó va tenir una rebuda més aviat freda: no va poder superar el número 40 als Estats Units ni el 37 al Regne Unit, Austràlia o Canadà. Uns mesos més tard, la cantant californiana va estrenar la cançó que també es diu Smile, una cançó disco força addictiva, que ni tan sols va poder entrar al Hot 100 de Billboard. Pocs dies abans de la publicació del disc, Katy Perry va publicar un últim avançament de Smile: What Makes A Woman, una emotiva balada que dedica a la seva filla.
7. Benee - Hey U X
Un dels millors debuts d'aquest 2020 sota el meu punt de vista ha estat el de Benee. Aquesta jove cantant neozelandesa ens presentava el seu primer disc de llarga duració, anomenat Hey U X, el passat mes de Novembre. Com no podia ser d'una altra manera, aquest àlbum inclou Supalonely, el senzill amb què Benee s'ha donat a coneixer internacionalment. En molts discos d'aquest tipus, cap altra de les cançons posteriors aconsegueix superar el gran èxit inicial, però a Hey U X passa tot el contrari: és cert que Supalonely és una bona cançó, però en aquest disc en trobareu d'altres que encara són molt millors.
I el que és més important, i el principal punt fort del disc: Benee aconsegueix crear un molt bon equilibri entre fer un pop accessible i enganxós i tenir un estil molt personal, fresc i original. A més, la producció de la gran majoria de les cançons no només està molt cuidada sinó que també és molt variada. Hey U X conté un gran nombre de col·laboracions molt diverses que van des de Grimes a la rapera estatunidenca Flo Milli passant per la cantant anglesa Lili Allen. I sorprenentment, tot i ser tan heterogènies, totes funcionen molt bé.
6. Vargas & Lagola - Mount Alda i The Butterfly Effect
El duo suec Vargas & Lagola han publicat dos albums aquest 2020: el passat mes de Gener editaven The Butterfly Effect i a finals d'Octubre van presentar Mount Alda. Tots dos projectes tenen un nivell molt semblant i, sota el meu punt de vista, fins i tot comparteixen en la seva majoria els punts forts i febles. Per aquesta raó he decidit situar-los en una mateixa posició.
Comencem parlant de The Butterfly Effect, que és el primer que vam poder escoltar i el que crec que m'agrada més. La veritat és que em va semblar un disc força decebedor en el seu llançament, ja que entre els quatre interludis i els diversos senzills que ja n'havien avançat, el contingut inèdit era escàs. Però això no treu que sigui un disc molt sòlid, ja que al cap i a la fi, les cançons que han sortit anteriorment segueixen formant part del conjunt del disc.
Mount Alda, en canvi, contenia bastant més material inèdit, però amb només vuit cançons és també un disc força curt. De fet, una altra raó per la qual he decidit posar-los junts és perquè per la seva duració podrien ser un únic treball discogràfic. Tot i que The Butterfly Effect ja tenia una forta influència de la música rock, els elements d'aquest gènere encara són més presents a Mount Alda.
Sens dubte el punt fort de tots dos discos és que Vincent Pontare i Salem Al Fakir són grans compositors. Totes les cançons de tots dos discos estan composades, produides i interpretades per ells dos, amb l'excepció de dues pistes de The Butterly Effect: Back To You que compta amb la col·laboració del raper estatunidenc Ghostface Killah i Somebody That Understands Me, on l'artista convidat és el guitarrista suec Ludwig Goransson.
5. Ava Max - Heaven & Hell
L'àlbum debut d'Ava Max és un dels discos que més ganes tenia d'escoltar aquest 2020, i, sens dubte, la cantant de Sweet But Psycho no ha decebut. Com el seu nom indica, totes les cançons de Heaven & Hell (amb una excepció) s'agrupen en dues seccions: la primera correspon al cel i la segona a l'infern. Si bé es cert que hi ha una diferència tant a nivell sonor com temàtic entre les dos parts del disc, m'hauria agradat que el contrast fos més pronunciat. L'excepció que hem mencionat abans és el senzill Torn, peça central de l'àlbum que correspon al purgatori.
Set de les 15 cançons que composen l'àlbum debut d'Ava Max ja havien sortit com a senzill durant els dos anys anteriors: la primera va ser Sweet But Psycho, publicada l'agost del 2018 i que va passar la tardor d'aquell mateix any escalant les llistes d'arreu del món fins arribar al número 1 d'una vintena de països entre els quals hi ha el Regne Unit, Alemanya o Suècia. És cert que bona part de les millors cançons del disc són aquelles que ja feia mesos que haviem pogut escoltar abans del llançament del disc, però entre les pistes inèdites també s'hi pot trobar material tan interessant com Belladonna, Take You To Hell o Tattoo.
Una altrea de les artistes revelació de l'any en la vessant alternativa del pop ha estat, sens dubte, la cantant britànica d'origen japonès Rina Sawayama. Sawayama és el segon disc i primer àlbum de llarga duració d'aquesta artista, que va sortir a la venda al mes d'Abril i que tot i que no hagi tingut un gran impacte comercial, sí que ha tingut molt bones crítiques.
Sens dubte, el millor aspecte del disc sota el meu punt de vista és la seva diversitat. De fet, pràcticament cada cançó del disc és d'un gènere diferent. El so house fred de Comme Des Garçons contrasta totalment amb el pop-rock orgànic de Who's Gonna Save U Now i les influències J-Pop de Paradising, per posar-ne dos exemples. I sobretot, el que és més important, els resultats són excel·lents en tots els gèneres. Aquest divendres, dia 4 de Desembre, Rina Sawayma reeditarà el disc amb remescles i algunes cançons originals inèdites.
3. Grimes - Miss Anthropocene
El passat mes de febrer Grimes va editar un dels albums més especials i interessants del 2020, i òbviament també un dels meus preferits. Miss Anthropocene és el cinquè treball discogràfic d'aquesta artista canadenca que arriba cinc anys després del seu anterior disc Art Angels. A nivell conceptual, el disc es basa en la idea que les divinitats que la humanitat ha venerat des de l'inici dels temps ja han quedat totalment obsoletes, i per això la humanitat necessita nous referents. Cadascuna de les cançons tracta sobre una d'aquestes noves divinitats o dimonis que proposa Grimes, i això fa que al llarg del disc es tracti una gran varietat de temes bastant inusuals que van des dels pensaments suïcides al canvi climàtic, passant per l'apatia política o la intel·ligència artificial.
I el mateix eclecticisme de les lletres es trasllada als diversos gèneres musicals que ens anem trobant al llarg de Miss Anthropocene, sempre emmarcats dins l'estil tan personal de l'artista canadenca, que composa, produeix i interpreta la majoria de cançons sense cap mena de col·laborador. Hi podem trobar influències del Drum & Bass (a 4ÆM), de la música house (a Violence) o del Nu Metal (a We Appreciate Power i My Name Is Dark). I fins i tot hi ha espai per Delete Forever, una emotiva balada country que em sembla una de les millors cançons de l'any.
2. Halsey - Manic
Un dels discos de l'any sota el meu punt de vista ha estat Manic, el tercer àlbum d'estudi de Halsey que es va posar a la venda al mes de Gener. Potser és cert que amb senzills tan espectaculars com Without Me, You Should Be Sad o Graveyard tenia unes expectatives excessivament altes i poc realistes i no va acabar de satisfer en un primer moment, però Manic és un molt bon disc que aconsegueix trobar el delicat equilibri entre els moments pop grandiosos i les cançons introspectives.
Resulta difícil comparar Manic amb els dos anteriors treballs discogràfics de l'artista, ja que tenen propòsits totalment diferent: si a Badlands i Hopeless Fountain Kingdom, Halsey utilitzava diversos personatges per explicar-nos una història fictícia, a Manic, Halsey ens oferix una visió de la seva ment des de dins. Se li podria criticar que és un disc poc cohesiu (tot i que això a mi mai em molesta) i desorganitzat, però precisament aquest és el seu propòsit ja que ens vol transmetre que la seva ment també és un espai desorganitzat.
1. Lady Gaga - Chromatica 
Com probablement ja sabreu, Lady Gaga ha promocionat el disc amb dos senzills oficials: Stupid Love, primer avançament de Chromatica que va sortir a finals de Febrer, i el duet amb Ariana Grande Rain On Me, que ha estat un dels èxits de l'any, ha assolit el número 1 a una dotzena de països, va guanyar el VMA a la cançó de l'any i ha estat nominada per la propera edició dels Grammys. No podem deixar parlar de dues cançons més que podriem dir que han servir de senzills promocionals: D'una banda Sour Candy, la col·laboració amb Blackpink que va estrenar tan sols unes hores abans que el disc es posés a la venda i que ha aconseguit molt bones xifres per no haver estat publicada com a senzill tradicional; i de l'altra 911, que compta amb un videoclip increïble.
Acostumats a que Lady Gaga fos una artista que estigués actuant constament per promocionar els seus discos, el fet que en aquesta ocasió hagi passat tot el contrari ha dividit les opinions entre els fans de l'artista novaiorquesa. Tot i que no negaré que m'hauria agradat tenir més contingut del disc, també respecto totalment la seva decisió i sobretot vull afegir que això no afecta el contingut musical del disc. I pel que fa al contingut del disc, no ha estat decebedor en absolut: crec que bona part del seu públic teniem ganes de veure el seu retorn a la música dance i Gaga ho ha fet de manera brillant.
Albums:
- Aluna - Renaissance
- Ariana Grande - Positions
- Astrid S - Leave It Beautiful
- Ava Max - Heaven & Hell
- Aya Nakamura - Aya
- Bad Bunny - YHLGQMDLG
- Bad Bunny - El Último Tour Del Mundo
- Benee - Hey U X
- Black Eyed Peas - Translation
- Blackpink - The Album
- Cam - The Otherside
- Delaporte - Las Montañas
- Diplo - Snake Oil
- Dua Lipa - Future Nostalgia
- Dua Lipa & The Blessed Madonna - Club Future Nostalgia
- Galantis - Church
- Grimes - Miss Anthropocene
- Halsey - Manic
- Inna - Heartbreaker
- J Balvin - Colores
- Katy Perry - Smile
- Kelsea Ballerini - Kelsea
- Kygo - Golden Hour
- Lady Gaga - Chromatica
- Lucas & Steve - Letters to remember
- Major Lazer - Music is The Weapon
- Maluma - Papi Juancho
- Mariah Angeliq - Normal
- Megan Thee Stallion - SUGA
- Megan Thee Stallion - Good News
- Meghan Trainor - Treat Myself (original + reedició)
- Miley Cyrus - Plastic Hearts
- Niall Horan - Heartbreak Weather
- Ozuna - ENOC
- Rauw Alejandro - Afrodisíaco
- Rina Sawayama - Sawayama
- Tainy - The Kids Who Grew on Reggaeton
- Taylor Swift - Folklore
- Tchami - Year Zero
- The Weeknd - After Hourse
- Vargas & Lagola - The Butterfly Effect
- Vargas & Lagola - Mount Alda
EPs/Mixtapes
- David Guetta & Morten - New Rave
- Lost Frequencies - Cup Of Beats
- Nea - Some Say EP
- Nicky Romero - Redefine EP
- Nicky Romero - Monocule volume 1
- Sandro Cavazza - Weird & Talkative
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada