Ed Sheeran va llançar ahir el seu disc de col·laboracions, en què ha treballat amb una gran varietat d'estrelles del món de la música de tots els estils: Ja coneixíem les col·laboracions amb Bruno Mars i Chris Stapleton, Khalid, Yebba, Chance The Rapper i Yebba; però encara faltava descobrir les cançons que el cantant anglès havia fet amb Skrillex, Paulo Londro, Cardi B o Camila Cabello, entre d'altres.
El disc comença amb Beautiful People, el duet amb Khalid que es va llançar com a senzill fa un parell de setmanes. Una cançó bàsica i genèrica, tant pel que fa a la lletra com a la música. No trobo que sigui res més que tolerable. La segona pista és South Of The Border, que Sheeran canta amb Camila Cabello i Cardi B (possiblement la col·laboració més aleatòria que mai hagi vist). Una altra cançó que no és gaire més que tolerable, a que han volgut donar un regust llatinoamericà, amb una flauta de pan protagonitzant la base, cosa bastant original, que resultaria molt bona idea si no fos per que tenim el mateix loop de quatre compassos repetint-se durant els practicament tres minuts i mig que dura la cançó. A continuació ens trobem amb un altre dels senzills que ja havíem pogut escoltar des del mes passat: Cross Me, que compta amb la participació de Chance The Rapper i PnB Rock). Es tracta d'una altra cançó on Sheeran incorpora influències del Hip-Hop al seu estil habitual de pop de cantautor. No és l'estil que més m'agrada que faci i m'agradaria més com una cançó del cantant anglès en solitari, però és probablement la única cançó interessant del disc a nivell de so i una de les poques que puc dir que m'agraden.
El disc comença amb Beautiful People, el duet amb Khalid que es va llançar com a senzill fa un parell de setmanes. Una cançó bàsica i genèrica, tant pel que fa a la lletra com a la música. No trobo que sigui res més que tolerable. La segona pista és South Of The Border, que Sheeran canta amb Camila Cabello i Cardi B (possiblement la col·laboració més aleatòria que mai hagi vist). Una altra cançó que no és gaire més que tolerable, a que han volgut donar un regust llatinoamericà, amb una flauta de pan protagonitzant la base, cosa bastant original, que resultaria molt bona idea si no fos per que tenim el mateix loop de quatre compassos repetint-se durant els practicament tres minuts i mig que dura la cançó. A continuació ens trobem amb un altre dels senzills que ja havíem pogut escoltar des del mes passat: Cross Me, que compta amb la participació de Chance The Rapper i PnB Rock). Es tracta d'una altra cançó on Sheeran incorpora influències del Hip-Hop al seu estil habitual de pop de cantautor. No és l'estil que més m'agrada que faci i m'agradaria més com una cançó del cantant anglès en solitari, però és probablement la única cançó interessant del disc a nivell de so i una de les poques que puc dir que m'agraden.
La quarta cançó d'aquest disc s'anomena Take Me Back To London i compta amb la col·laboració del raper britànic Stormzy. Es tracta una altra vegada d'una cançó en un estil que no és el que em resultaria més atractiu, però s'ha de reconeixer que aquí la col·laboració sí que aporta alguna cosa. A continuació arriba la meva cançó preferida del disc: Best Part Of Me, un duet amb Yebba, que és la típica balada on Ed Sheeran, acompanyat d'una instrumentació molt minimalista, canta sobre que es considera pitjor en tots els aspectes que la seva parella. La col·laboració no aporta gaire (bàsicament, és Perfect 2) i tampoc és un estil novedós per ell, però és una molt bona cançó. La següent cançó és la que ha servit com a senzill de presentació d'aquest projecte: I Don't Care, que és un duet amb Justin Bieber. És una cançó extremadament bàsica i plana, que em va decebre bastant, ja que penso que el canadenc i l'anglès podrien haver presentat una cançó pop estiuenca molt potent. Però no va ser el cas. També he de dir que la versió acústica oficial que Sheeran va publicar més tard m'agrada bastant més que la versió original, no perquè no hi participi Bieber (tot i que sentir a la estrella canadenca cantar sobre que no és prou guai per encaixar no deixa de semblar mig irònic), sinó perquè la cançó queda més coherent i simplement sona millor.
A continuació venen tres col·laboracions amb artistes Hip-Hop. La primera i la més interessant, sobretot per la seva producció, és Antisocial amb Travis Scott. Ens permet veure a Sheeran en un registre completament allunyat dels estils que canta habitualment en una bona cançó. Que es complissin aquestes dos coses imagino que hauria de ser l'objectiu del disc, i ja veieu que només es compleix en una cançó. Després tenim Remember The Name (amb Eminem i 50 Cent) i Feels (amb J Hus i Young Thug), que no m'han agradat. Després tenim Put It All On Me, amb Ella Mai, on torna a passar el mateix que en la col·laboració amb Khalid: per fer una cançó prou bàsica per a què hi pugui participar qualsevol artista, potser més valdria que la cantés ell sol.
Nothing On You, amb Paulo Londra i Dave, és una altra cançó que no aporta res nou i que tampoc té cap tipus de ganxo. I Don't Want Your Money, el duet amb H.E.R és una de les poques pistes on la col·laboració aporta alguna cosa. No està malament, però tampoc diria que m'agrada. Després tenim 1000 Nights, amb els rapers A Boogie With A Hoodie i Meek Mill, que no està malament però tampoc resulta memorable; i Way To Break A Heart, que és la única pista del disc que Ed Sheeran canta sol, però que compta amb la producció de Skrillex. No em desagrada, però m'esperava un so molt més potent i electrònic. M'agrada molt més la col·laboració de Sheeran i Garrix que mai va acabar sortint oficialment. I per acabar tenim un altre dels senzills del disc: Blow, amb Bruno Mars i Chris Stapleton. Semblava difícil que una col·laboració entre els autors de Perfect i Just The Way You Are no fos una gran cançó. Però no ho és.
Com ja veieu, el disc no m'ha impressionat gens i tinc els meus dubtes de si tornaré a escoltar-ne més d'un parell de cançons. Trobo que la majoria de cançons són molt poc interessants i la majoria de col·laboradors no aporten res de bo. Les millors cançons del disc tot just arriben a ser correctes, i no trobem grans cançons com sí que trobàvem al seu anterior disc en solitari Divide, llançat al 2017 i que tenia grans cançons com Perfect, Shape Of You, Happier, New Man, Galway Girl o fins i tot Barcelona. De totes maneres també s'ha de reconeixer una cosa: en cap moment ha promocionat Ed Sheeran el disc com el seu quart àlbum d'estudi. Sempre s'ha definit com un projecte secundari que ha fet perquè li venia de gust col·laborar amb alguns dels seus col·legues de la indústria. Tocarà a esperar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada