Crítica: Carte Blanche

Divendres es va estrenar el segon àlbum d'estudi de DJ Snake, que s'anomena Carte Blanche i arriba tres anys després del seu primer treball discogràfic Encore. Aquest projecte inclou bastantes cançons que el francès ja havia publicat anteriorment com a senzills ( tot i que admeto que algunes d'elles no les havia sentit mai), entre les quals dos èxits enormes com són Loco Contigo i Taki Taki.
Si m'ha agradat poc o molt ja ho veurem al final de la ressenya, però el que sí que està claríssim és que és un disc prou interessant, com per comentar-lo cançó per cançó.

Butterfly Effect és la encarregada d'obrir el disc. Es tracta d'una pista instrumental que aconsegueix crear-te expectació de què està per venir. Per tant és funcional, però no és una pista que em cridi l'atenció prou com per voler-la escoltar individualment. A continuació ens trobem amb dos pistes bastant similars: Quiet Storm, que compta amb la col·laboració de Zomboy i When The Lights Go Down, una producció en solitari que Snake porta punxant des del 2018. Tot i que la primera té un enfocament més contundent i la segona més melòdic, ambdues són pistes que combinen el so dubstep que tant popular va fer-se al 2012 amb house. No és tant que no m'hagin agradat com el fet que és un estil que no em resulta gens atractiu.

Però a més de pistes instrumentals, Carte Blanche també havia de contenir alguna pista més suau, més orientada al pop-dance; en la línia de Let Me Love You, la seva col·laboració amb Justin Bieber del seu anterior disc que va arrassar les llistes d'arreu del món. I la primera cançó d'aquest perfil que ens trobem al disc és Recognise, que compta amb la veu del duo canadenc Majid Jordan. Tot i comptar amb una producció més subtil que la enorme majoria del disc i un drop molt suau, es nota que és una cançó produida amb molt d'encert. La veu em  deixa bastant indiferent, però la meva valoració del conjunt de la cançó és clarament positiva. La quarta pista del disc l'ocupa la col·laboració amb ZHU: No More. En primer lloc, he de dir que no m'esperava que una cançó d'aquests dos productors sonés així, però ems embla una pista molt sòlida, amb una vocal simple però efectiva i un drop genial.  El disc segueix amb una altra col·laboració amb diversos productors: Made In France, on Snake col·labora amb els seus compatriotes Tchami, Malaa i Mercer. Dit ràpidament, no m'ha agradat: el break no té cap gràcia i el drop no està malament, però tampoc està prou bé com per carregar amb tot el pes de la pista. D'altra banda, s'ha de dir que la producció és plena de petits detalls d'aquelles que sempre és un plaer anant descobrint.

Tot i que Enzo no té res a veure amb cap dels estils de música que escolto més habitualment, ja que és una pista trap bastant estàndard, aquesta cançó que compta amb les veus de Sheck Wes, 21 Savage, Offset i Gucci Mane m'encanta. La producció és molt encertada, tot i que bastant subtil i repetitiva, i els rapers fan molt bona feina omplint-la. Potser estaria millor si tingués un drop o algun moment on la producció prengués més protagonisme, però un dels punts forts del disc i una nova mostra de la versatilitat del productor parisenc. Després tenim Smile, amb Bryson Tiller, una combinació de pop, R&B i trap electrònic que m'ha semblat bastant mediocre, sobretot per la veu.

DJ Snake també ha decidit incloure al disc Try Me, el senzill debut d'un misteriós productor anomenat Plastic Toy del que no se'n sap res, a banda de la seva nacionalitat francesa i que compta amb el suport de Snake, amb qui ha fet aquesta cançó. És una pista house molt bona, on la vocal fa el paper d'un sintetitzador més i que a nivell sònic és increïble, sobretot en el drop. A continuació tenim Loco Contigo, l'actual senzill del DJ francès, acompanyat de J Balvin i Tyga que és un dels hits del moment. Les estrofes del colombià i el rap de Tyga em semblen correctes, la producció està molt bé; però la tornada no té cap gràcia i, per mi enfonsa bastant el total de la cançó. I el mateix torna a passar amb Taki Taki, un èxit mundial conegut de sobres per tots: trobo que la producció és molt bona i molt original, i la cançó en conjunt m'agrada, però segurament lluiria més si els col·laboradors no fossin Ozuna, Cardi B i Seleba Gomez. Fuego segueix en la línia dels dos hits, tant per la combinació de reggaeton i música electrònica, com per la barreja de castellà i anglès. No està malament, però una altra vegada la vocal em tira enrere.

Reconec que quan va sortir Magenta Riddim al 2018, la vaig escoltar un parell de vegades, vaig decidir que no m'agradava i no l'havia escoltat més fins el llançament de Carte Blanche. Però la veritat és que ara la trobo no només molt original, sinó també una producció genial. Es tracta d'un midtempo electrònic, que incorpora influències de la música de la Índia; molt contundent i ballable. A continuació tenim Frequency 75; una pista instrumental futurista amb un bon drop però que tampoc és de les meves preferides del disc; i Southside, una altra pista dubstep que no m'interessa gaire.

Ens apropem al final del disc amb No Option, una bona combinació entre Reggae i música electrònica. Bona producció, però la veu no em convenç. I ja per últim tenim Paris, que compta amb la veu de GASHI, un cantant d'origen albanès però establert als Estats Units que ja va col·laborar a Encore. De la mateixa manera que passa amb la primera cançó del disc, Paris és una cançó més aviat funcional, on és clar que la intenció és cedir el protagonisme a la lletra. La producció està bé, però no pren el protagonisme en cap moment.

En general trobo que Carte Blanche és un molt bon projecte i sobretot molt variat. Sembla clara la tendència en el món de la música electrònica d'incorporar elements d'altres gèneres, i poca gent ho fa amb tant d'encert com Snake en aquest disc, que barreja l'EDM amb hip-hop, trap, reggaeton i música de la Índia. Això el fa, independentment de si t'agraden totes les cançons o no, un disc molt interessant. Ara bé, a nivell de qualitat m'ha semblat un disc molt irregular, cosa d'altra banda comprensible si tenim en compte la diversitat d'estils. Sigui com sigui, un dels millors discos del que portem d'any.