Divendres Tom Walker va publicar per fi el seu primer àlbum d'estudi, anomenat What a Time To Be Alive. El disc conté set cançons que ja coneixíem, ja que havien estat estrenades com a senzills or formaven part del seu EP:Angels, Leave a Light On, Not Giving In, My Way, Blessings, Just You and I, i la col·laboració que va fer amb Rudimental Walk Alone. A aquestes cançons se li han d'afegir set d'inèdites, una de les quals amb la col·laboració de Zara Larsson.
Normalment quan no comento les cançons una a una vol dir que és un disc que no m'ha desperat gaire interès. En aquest cas ho faré perquè és un tipus de música de la que no es pot comentar tant de cada cançó individual com si fos un disc d'un altre tipus de pop o si fos un disc d'electrònica.
La valoració que faig del disc és positiva, però també s'ha de dir que és un àlbum molt previsible: probablement sona excatament com us imaginaveu si coneixíeu alguna cançó seva. Precisament una de les cançons que més contrasta amb la resta del disc és Now You're Gone, la col·laboració del disc. I no només ho dic per la raó evident: la de la cantant sueca és la única veu que sentim en tot l'àlbum a banda de la del cantautor (i la combinació de les dos veus és millor del què m'esperava). En aquesta cançó podem sentir la veu de Walker en un registre diferent al què ens té acostumats. De les noves cançons, l'altra que diria que és una de les meves preferides és How Do You Sleep At Night.
Un altre aspecte que hem de comentar i que no sé fins a quin punt seria un punt positiu o negatiu és que moltes cançons estan produides de manera una mica més elaborada i pop que les típiques cançons d'aquest estil que normalment tenen una instrumentació molt senzilla i sense percussió ni sintetitzadors. Ara bé, tenim les versions acústiques de moltes d'aquestes versions disponibles i no crec que la producció extra sigui necessària.
En poques paraules, s'ha quedat un disc amb un contingut nou força escàs (cosa que a llarg termini no és necessàriament dolenta, però que li treu interès al principi) i amb bastanta varietat per ser que és música d'un estil que té el perill que totes les cançons acabin sent una mica el mateix. Juntament amb l'EP de Meghan Trainor, el disc més remarcable del que portem d'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada