21 d’abr. 2018

Lana del Rey - LA To The Moon Tour - Barcelona 19/4/18

Resultado de imagen de lana del rey barcelona 2018Pocs minuts després de les 21:30, hora en què estava previst l'inici del concert, va començar el vídeo d'introducció que Lana del Rey té preparat diferent per cada concert, ja que inclou imatges de la ciutat on està actuant mentres sona la peça "Experiment in Terror" de Henry Mancini. A continuació, van començar a sonar els primers compasos de 13 Beaches, i la vam sentir cantar abans del què la vam veure: Lana del Rey va situar-se a l'esquerra de l'escenari i va entrar-hi lentament al llarg de la primera estrofa de la cançó.

L'escenari estava ambientat en una platja idíl·lica que creava una atmosfera molt interessant, amb palmeres, tumbones i en aquest primer moment -i en altres punts de la nit- també gràcies a la pantalla. Sobre l'escenari l'acompanyaven diversos músics i dos ballarines que en algunes ocasions van encarregar-se de fer les segones veus.
El concert va seguir amb una altra de les cançons del seu disc més recent Lust For Life, publicat l'estiu passat: Cherry. És una de les cançons en les què ella va participar en la coreografia. Malgrat que tampoc va ser res excessivament emocionant, és un clar exemple de que, tot i les limitacions que posa l'estil de música que fa, hi ha la intenció que el concert sigui el màxim d'atractiu i interessant visualment. Va combinar Cherry amb Scarbourgh Fair, l'única cançó que del concert que l'hem d'anar a buscar fora del seu extens catàleg..
Lana del Rey i les tres ballarines van jeure al terra per a Pretty When You Cry. La següent cançó la va tornar a cantar ajaguda, en aquest cas sobre del piano, i va ser White Mustang, una de les cançons que més ganes tenia de veure.
 El concert va seguir amb dos dels seus clàssics: Born To Die i Blue Jeans. En aquesta ocasió a les pantalles vam poder veure una adaptació lineal del videoclip, cosa que tornaria a fer amb altres cançons i que feia de complement ideal a la cançó.
Un dels grans punts forts del tipus de concert que fa l'autora de Summertime Sadness és que, al ser precisament un concert més que un espectacle amb una producció complexa, pot introduir sorpreses cada nit. Al seu concert del Palau Sant Jordi d'ahir a la nit, la primera de les sorpreses va ser Terrence Loves You, una de les cançons de Honeymoon, que ella mateixa es va encarregar de dir que encara no havia cantat aquesta gira (i el de Barcelona és el penúltim concert). La va seguir una altra de les habituals, des del mateix disc, la cançó que es diu també Honeymoon. Encara que cap de les dos sigui precisament de les meves preferides, que hi hagi sorpreses així sempre fa el concert molt més interessant.
A continuació, la pantalla es va convertir en les lletres de Hollywood, per cantar com no podia ser d'una altra manera Lust For Life. La va cantar bastant a mitges, tot s'ha de dir, i no només perquè l'hi faltés The Weeknd. Va seguir amb un medley de tres cançons que també és un altre moment dels fixos de la gira: començant per Change i acabant amb Black Beauty, no sense abans passar per Young & Beautiful, la cançó que va fer per la banda sonora de The Great Gatsby.
La pantalla va tornar a emetre una versió lineal del videoclip quan va interpretar Ride. En acabar va asseure's al gronxador per cantar la cançó que la va donar a coneixer: Video Games. La va seguir una altra de les poc habituals: Old Money.


Tot seguit va arribar un dels moments que jo (i crec que puc dir que la majoria) estàvem esperant: l'hi van portar la guitarra i ja sabíem tots el que estava a punt de passar: cantaria Yayo. Abans de fer-ho va parlar una mica sobre aquesta cançó, que ha estat interpretada de maneres diverses per no dir oposades, i aclarir que parla sobre la seva relació amb un amic de l'institut. Aleshores va passar una cosa que em va deixar bocabadat: el públic va començar a cridar Carmen, i efectivament, Lana del Rey la va cantar a continuació (després d'assegurar-se que els músics la tenien a punt) per primera i última vegada en aquesta gira.

A Carmen la va seguir la que segurament és la cançó més coneguda de la seva carrera i una de les meves preferides: Summertime Sadness, tornant a tenir a les pantalles la versió lineal del videoclip. Un cop finalitzada va preguntar al públic quina cançó volíem, i la escollida va ser el primer senzill d'Ultraviolence: West Coast. Mentres l'acabava, Lana del Rey va baixar a la pista i va estar una bona estona signant autògrafs i fent-se selfies amb els fans de la primera fila.

Aleshores va arribar-li el torn a National Anthem, que venia precedida per un homenatge al Happy Birthday Mr President de Marilyn Monroe, que va servir d'inspiració pel videoclip de la cançó. S'apropava el final del concert amb Gods and Monsters, i aleshores va dir que només tenien temps per una última cançó, però va sentir que el públic demanava Ultraviolence, i la va interpretar abans d'acabar el concert, com és habitual amb Off To The Races.


La meva valoració del concert és totalment positiva en tots els aspectes: Visualment m'esperava que fos molt menys interessant del què va fer, vocalment Lana del Rey va estar molt correcta (encara que poques vegades va cantar la cançó diferent i em va semblar brutal la interacció amb el públic fins al punt que va deixar-nos triar les cançons. També trobo un punt a favor que presenti un setlist equilibrat amb com a mínim dos cançons de cada disc.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)