Crítica: My Dear Melancholy

Divendres de la setmana passada (és a dir, divendres sant) The Weeknd llançava per sorpresa un EP anomenat My Dear Melancholy que inclou sis noves cançons inspirades en els recents desenganys amorosos que ell ha tingut. Ja en el títol i la portada s'avançava un canvi de registre important en l'artista, ja que en un projecte amb aquest títol no pot ser amb  la mateixa actitut prepotent del seu personatge. D'això en parlarem més endavant, primer anem a comentar cada pista.

La cançó que obre My Dear Melancholy i aparentment el senzill de presentació del projecte és Call Out My Name, una cançó que difícilment podem encasellar en un gènere: per una banda és una balada en 6/8, però per altra, la producció està dominada per sons electrònics molt contundents i obscurs que sembla que no poden casar amb una cançó d'aquestes característiques. El punt fort de la cançó sense cap mena de dubte és que The Weeknd ens aconsegueix transmetre la sensació de "cor trencat" només amb la música, sense ni que faci falta posar-nos a escoltar la lletra, que no comentaré en cap cançó de l'EP.

A continuació ve Try Me, una cançó també on es podria dir que la sensació que es crea és més important que la melodia o la producció, que protagonitzen ritmes trap. No és una mala cançó, però tampoc és res espectacular i trobo que  queda molt eclipsada per altres cançons totalment brillants, com ho és la tercera pista: Wasted Time. Que segueix una mica en la línia de Call Out My Name, però enfocat d'una manera més pop i menys dramàtica.

Les dos següents pistes: I Was Never There i Hurt You, compten amb la col·laboració de Gesaffelstein, un productor francès que ja hem vist treballar amb altres artistes de la vessant més avantguardista dins el hip-hop com Kanye West.

La primera, és una cançó molt interessant amb dos seccions molt diferents entre elles, tant en producció com en atmosfera, cosa que em recorda molt -sense voler caure en la típica comparació fàcil i sense massa fonament, simplement perquè no conec ningú més que ho hagi fet recentment- a algunes cançons de Michael Jackson dels anys 90. La segona té una percussió més marcada, en una manera que em recorda al seu número 1 Starboy i recupera en la producció alguns dels elements anteriors.

Per acabar tenim Privilege, una altra cançó molt obscura, que m'ha recordat molt a l'èxit del seu amic Lil Uzi Vert "XO Tour Life" en la producció. Encara que sigui un projecte més breu, The Weeknd segueix cuidant molt l'ordre de les cançons i això es veu clarament en la outro de la cançó que doóna una gran sensació de final, mentres que la cançó té un to un pèl més optimista.

En conclusió, aquest EP és d'una gran qualitat i una síntesi excel·lent entre els dos The Weeknds: el més introvertit R&B i alternatiu i el més pop. El fet que sigui un projecte breu permet una perfecta cohesió entre les pistes sense resultar monòton. A més el canvi d'actitut per part del seu personatge em fa la seva música atractiva del tot, ja que he de dir que el contingut en la lletra de moltes de les seves cançons em tirava més aviat enrere, encara que musicalment m'agradessin.