Crítica: AVICI (01)

Com segurament sabreu, ahir Avicii va publicar un EP que inclou sis noves originals i una remescla inèdita, que més que un EP individual seria la primera meitat del seu tercer àlbum. És el primer disc que Avicii publica de manera independent, i tot i que això en principi em sembla fantàstic, podriem quedar-nos sense edició física per aquest motiu.
El dia d'any nou, el suec va publicar a les seves xarxes socials que el seu propòsit per aquest 2017 era llançar el millors disc de la seva trajectòria. Encara falta una meitat per sentir del projecte sencer, però igualment crec que ja podem valorar.



La cançó que obre aquest projecte és Friend Of Mine, on la veu la posen el duo Vargas & Lagola (Que en realitat són Salem Al Fakir i Vincent Pontare, tots dos antics col·laboradors d'Avicii). Aquesta cançó ha estat una sorpresa enorme per mi ja que el principi (Que era el que haviem pogut escoltar en l'avançament) sona bastant fluix, però la resta de la cançó -quan ja van entrant més instruments- és brutal. La melodia del drop sona 100% a Avicii, en la millor manera possible.
A continuació arriba Lonely Together, potser la cançó on el suec mostra un registre més diferent del que ens té acostumat; però amb un resultat sublim (Cosa que no sorpren a ningú, suposo). La veu és de Rita Ora.
La tercera pista és Lonely Together, una cançó que com és habitual en molts dels llançaments d'Avicii comença de manera molt calmada i melancòlica, però poc a poc va "pujant" fins arribar un drop melòdic, on el segell del suec és més que evident. El resultat és brillant, i és un dels millors exemples que trobarem en el disc d'una cosa que es pot dir de la majoria de cançons: l'apartat vocal, que en aquest cas corre a càrrec del canadenc Billy Raffoul; està més cuidat que en altres projectes.
La quarta cançó és una cançó que ja coneixereu tots de sobres; ja que va ser la intro de la gira de despedida d'Avicii, tot i que la versió del disc ha quedat retallada força (Passa de practicament sis minuts a 3 exactes). Compta amb la veu de Sandro Cavazza, i és la cançó "estil Avicii" perfecta.

La última original que ens queda és What Would I Change It To, la col·laboració amb AlunaGeorge. És una cançó sense drop, molt bona, que d'alguna manera és el Trouble. Està molt bé, com ja he dit; però trobo que l'hi falten potser alguns elements més que la podrien fer més interessant. He vist que en aquesta cançó no hi ha intervingut en absolut George Reid, cosa que tampoc em sorpren, però crec que una fusió dels estils de tots dos productors hauria pogut estar brutal. Potser els "elements que falten" els aportaria el toc futurístic i experimental que sempre sap donar George Reid.

Tanca el disc la remescla d'Avicii a So Much Better, cançó del seu compatriota i col·laborador habitual Sandro Cavazza -de fet també participa en una de les cançons d'aquest EP, com ja heu vist. No sabria dir-vos si en aquesta ocasió Avicii s'allunya del seu estil habitual molt o poc, ja que les melodies clàssiques del seu estil hi són ben presents; però es queden en segon pla darrere d'uns greus molt obscurs que no recorden a res del que Avicii hagi fet fins ara.

En general, totes les cançons tenen el primer drop retallat, cosa amb la què puc sobreviure perfectament i que trobo comprensible que no posi les mateixes versions preparades per mesclar al disc cosa que hauria pogut oensar abans de posar una versió de Dear Boy de 8 minuts a True però que trobo que potser no calia fer-ho tanr curt.

Aquest és un disc excel·lent, tot i que venint d'Avicii no em sorpren gens. És el que esperàvem, i ell ens ho ha presentat amb una qualitat que fa que ràpidament ens oblidem del llarg any que ha passat des que Avicii va abandonar *definitivament* els escenaris l'Agost passat.
I ara toca respondre a la pregunta: Jutjant per la primera meitat, pot ser el millor disc de la seva carrera? Mireu que a mi True i Stories m'encanten, però no ho veig possible. Ho veig clar.