Divendres es va posar a la venda l'àlbum debut en solitari de Harry Styles, on l'ex-membre de One Direction presenta un estil radicalment diferent al de la música que llançava en aquesta formació.Veurem si el canvi és per a millor.
La cançó que obre el disc és Meet Me in The Hallway, una cançó pop acústica, amb la influència del rock clàssic que es troba present en tot el disc. La veu està retocada amb ecos prominents, cosa que a mi no m'acaba de convéncer mai, recordant a una versió menys obscura del so del disc de Lana del Rey Ultraviolence. La segona pista de l'àlbum és el senzill Sign Of Times, una balada rock que el propi Styles ha dit que està inspirada per la música de Queen i David Bowie. És una cançó més que correcta, però que com ja vaig dir presenta un estil que per mi és molt poc atractiu.
La tercera cançó és Carolina, on la influència del rock clàssic es fa més present que en cap altra cançó del disc. El disc segueix amb la balada Two Ghost, que és la meva preferida del disc. Escrivint això de vegades tinc la sensació que sembla que tot ho vulgui comparar al que fa Lady Gaga, però el cert és que és innegable que les estrofes d'aquesta cançó són calcades a les de la cançó de la novaiorquesa del 2011 You and I. I ja posats, deixeu-me dir-vos que Carolina m'ha recordat molt a A-Yo, encara que en aquest cas és evident que Harry no s'ha copiat de Gaga, sinó que totes dues cançons s'han inspirat en la mateixa estètica musical.
El disc segueix a Sweet Creature, una altra cançó mid-tempo amb influències country que ja va ser estrenada fa unes setmanes amb la reserva del disc; i Only Angel, una cançó rock força potent, però amb una intro de més d'un minut que sembla que no porta a cap lloc, amb un so molt Lana del Rey.
A continuació arriba Kiwi, una altra cançó rock, Ever Since New York, una cançó midtempo acústica; i Woman, totes tres amb estils que ja hem vist en aquest disc.
From The dining Table tanca el disc, que sens dubte és un important pas endavant en la seva carrera en solitari, i fa que sigui molt dificil no considerar a Harry Styles un artista """"""seriós"""""" -no m'agrada fer servir aquest terme, però m'heu entés; cosa que mai pensava que ell arribaria a aconseguir.
En conclusió Harry Styles és un àlbum més que correcte, amb un estil retro, rock clàssic i totalment allunyat del pop bubblegum que pot sorprendre positivament a molta part del públic però a mi, sincerament no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada