Crítica: So Good

 Divendres es va publicar el disc amb el que ha debutat internacionalment Zara Larsson, i que ha estat retrassat tantes vegades que jo (i crec que tots) hem tingut temps d'estar emocionats per aquest disc, perdre'n l'interès i recuperar-lo unes quantes vegades.

El disc comença amb What They Say, una cançó dance midtempo que no és nou però segueix sent bona, que m'ha recordat una mica a Never Forget You, tot i que trobo millor aquesta cançó que la seva col·laboració amb MNEK.

Les pistes 2,3 i 4 les ocupen tres cançons que ja hem pogut escoltar. La segona cançó del disc és Lush Life, que tot i que va estrenar-se fa més d'un any i mig, encara segueix sonant molt fresca, la qual cosa considero que és la prova definitiva que és una cançó pop molt ben feta. Després ve I Would Like, una cançó que combina pop i deep house amb un molt bon resultat, per mi el millor de tots els avançaments però que sabeu tots que la tornada és tota sencera un sample. El més recent dels avançaments del disc és So Good, una cançó R&B en col·laboració amb el raper Ty Dolla Sign que a mi no m'ha acabat de convéncer i sembla que no sóc l'únic perquè la recepció de la cançó internacionalment jutjant per les llistes ha estat molt, molt freda.

La cinquena cançó del disc és TG4M, una altra cançó dance amb ritmes tropical house, però amb sons que no són els més habituals en aquest subgènere. Per cert, el títol de la cançó es correspon a Too Good For Me. És una canço bona, però massa repetitiva pel meu gust. M'ha recordat bastant a l'estil d'AlunaGeorge, per el joc que es fa de la vocal. A continuació arriba Only You, una cançó similar al Lost On You de LP però amb una producció més pop i menys balada. Però igualment el resultat és molt bo, i la trobo una de les cançons més remarcables del disc.

A la setena pista hi trobem una altra vegada una cançó ja coneguda: Never Forget You en col·laboració amb el cantant i productor Britànic MNEK. No m'ha atret mai, i al tornar-la a escoltar tampoc ho ha fet. A continuació arriba Sundown, una col·laboració amb el raper nigerià WizKid, el mateix que col·labora a One Dance Drake. Aquesta cançó té dos meitats: la primera (Molt més llarga que la segona) amb un marcat ritme de reguetón/dembow a la base i reciclant la percussió de Sorry de Justin Bieber a la tornada fins que després del pont apareixen ritmes trap, i des d'aleshores no torna a apareixer la percussió del principi.



La novena cançó de So Good és Don't Let Me Be Yours, una cançó pop mid tempo que he trobat encertada però sense ser res especial, com de fet trobo que són la majoria de cançons del disc. Tot seguit arriba Make That Money Girl, una power ballad que trobo la cançó més fluixa de So Good. La següent cançó és una altra de les que ja coneixem: Ain't My Fault, una cançó Hip-Hop que em va convéncer des de la primera escolta, tot i que la base s'ha de dir que pot ser una mica irritant.

La dotzena cançó és One Missisipi, una power ballad en la qual Julia Michaels hi ha col·laborat en la composició. Al mateix gènere pertany Funeral, tot i que en la segona estrofa entra una percussió més marcada que sembla que en princpi podria deixar-la fora d'aquest gènere. Tot i que sempre dic que trobo que és el gènere que està més vist en la història de la música pop i normalment no em convencen, no és el cas d'aquestes dos cançons.

Tot disc pop ha de tenir la seva balada, i la de So Good és la penúltima cançó del disc I Can't Fall In Love Without You. Com moltes ja he dit que fan altres cançons del disc, de nou al llarg de la cançó hi ha moments on s'hi afegeix o canvia la percussió, que aquí és la segona estrofa, cosa que contribueix a que la cançó tingui un punt d'originalitat. 

Tanca el disc Symphony, la col·laboració de la jove cantant sueca amb Clean Bandit.

El disc és molt bo, però res nou ni original: si us fixeu practicament dic que totes les cançons me n'han recordat altres. Això, sota el meu punt de vista no és un problema molt greu, però està clar que tampoc es pot dir que sigui un punt a favor de Larsson.

Particularment m'ha recordat als discos de Rihanna d'abans d'ANTI: una sèrie de cançons bastant sòlides (amb alguna excepció) de diversos gèneres sense cap element comú, però que es fa molt entretinguda d'escoltar.

En conclusió el disc m'ha agradat, puc dir que ha estat una mica millor del que m'esperava però que sobretot, deixant de banda les meves preferències és un disc molt variat i molt enretingut d'escoltar, encara que no ofereixi res nou.