Divendres per fi es va posar a la venda el cinquè àlbum de Lady Gaga, Joanne. En aquest disc Lady Gaga aposta per un so acústic, molt allunyat de la música dance-electrònica amb la que es va dónar a coneixer i que va seguir sent la protagonista durant els seus quatre primers discos. En totes les cançons d'aquest disc, Lady Gaga ha treballat amb el productor anglès Mark Ronson.
Diamond Heart és la encarregada d'obrir el disc. La primera vegada que vaig escoltar em va deixar fred, però ràpidament no només em va agradar sinó que s'ha convertit en una de les meves preferides del disc. Em recorda a Marry The Night tot i ser molt diferent, pel fet que comença molt tranquil·la i poc a poc va guanyant potència. La segona cançó és A-Yo, que ja va estrenar uns dies abans de la publicació del disc. És una cançó rock molt animada, que tampoc em va acabar d'agradar la primera vegada que la vaig escoltar, però poc a poc em va anar agradant cada vegada més, especialment després de veure l'actuació de Lady Gaga a SNL.
La tercera cançó del disc és Joanne, una cançó on la veu de Gaga només està acompanyada per una guitarra i una mica de percussió. A continuació arriba John Wayne, la cançó del disc més semblant a l'estil de The Fame/The Fame Monster, encara que passada pel filtre del so Joanne. També m'ha recordat una mica a Mary Jane Holland d'ARTPOP en la base. És una cançó molt potent i és una de les meves preferides del disc. La següent cançó del disc és Dancin' In Circles, la sorpresa del disc, i la meva cançó preferida de Joanne a hores d'ara. És una cançó ballable, molt pop però alhora molt original i amb un estil que recorda més a una cançó d'algun cantant d'un país del sud d'Europa que d'una estrella nord-americana. La producció d'aquesta cançó, en la que ha treballat Beck Hansen, és perfecta i la veu també, amb molt contrast entre les parts on Gaga canta normal i les parts on xiuxueja.
Joanne segueix amb dos cançons que ja coneixem: Perfect Illusion i Milion Reasons. Aquesta segona, segueix encantant-me tan o més com la primera vegada que la veig escoltar, i també la considero una de les millors del disc.
Sinner's Prayer, és una altra d'aquelles cançons que la primera vegada que vaig sentir em van deixar bastant fred. Però m'ha anat agradant cada vegada més; tot i que tampoc és de les meves preferides. Les estrofes creen una atmòsfera molt obscura que contrasta molt amb la tornada, molt més lluminosa. A la novena pista apareix Come To Mama, la cançó que més desencertada trobo. És una cançó amb un estil amb moltes reminiscències de la música dels anys 60, i que a mi em recorda bastant a les nadales americanes.
El disc segueix amb Hey Girl, la col·laboració amb Florence Welch, la vocalista del grup Florence and The Machine. Aquesta cançó no em desagrada en absolut, però tampoc m'acaba de convéncer ni en la producció ni en la veu. La edició estàndard la tanca Angel Down, una balada d'aquelles que posa la pell de gallina. Encara que Lady Gaga originalment va composar aquesta cançó amb el productor RedOne, finalment aquesta versió és la que ha produit Mark Ronson (poso en negreta, perquè he vist que hi ha molta confusió en aquest aspecte). La producció és perfecta des del principi fins al final, des de la intro fins a la caixeta de música del final. En un terme més subjectiu, jo diria que Angel Down sencera és una cançó perfecta: és emotiva, la lletra té un significat bo, la veu és excel·lent i la producció encara més.
La primera de les bonus tracks és Grigio Girls, una cançó que Gaga dedica a la seva amiga Sonja, malalta de càncer. No és de les millors cançons de Gaga, però és una de les poques on la lletra explica una història. La segona pista exclusiva de la edició deluxe, tretzena en total; és Just Another Day. Encara que la lletra m'agrada, musicalment la trobo bastant fluixa.
Per acabar tenim el Work Tape (Versió acúsitca/original/demo) d'Angel Down, on només hi ha -a part de la veu de Gaga- ella al piano i Red One a la guitarra. Un molt bon complement, però em quedo amb la versió de Ronson.
Joanne és un gran disc, com tots els de la carrera de Lady Gaga. Jo tenia molta por d'acabar decepcionant-me, però finalment no ha estat així de cap manera. És dificil comparar aquest disc -com a mínim generalment- amb els altres de Lady Gaga, ja que no és un pas endavant ni enrere ni més del mateix, sinó és un pas cap a una direcció completament nova per a ella. Però no per al "món", per dir-ho d'alguna manera, com sí que ho eren ARTPOP i Born This Way. Això podria ser un punt negatiu, però si ens parem a pensar un moment, veurem que en realitat no podem exigir a Lady Gaga que reinventi la música pop a cada disc.
Si em preguntessin és Joanne el millor disc de Lady Gaga, no sabria que respondre. Però en canvi si em preguntessin, és Joane el millor àlbum d'aquest any, ja tindria la resposta més clara: SÍ.
En conclusió, Joanne és un àlbum excel·lent i que pot acabar de convéncer al nou públic que va descobrir la seva gran veu a Cheek To Cheek sense deixar d'agradar-nos als monsters de tota la vida, encara que inevitablement se'n perdin alguns pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada