Crítica: I Remember

Divendres passat es va posar a la venda I Remember, el segon àlbum d'estudi d'AlunaGeorge. Com segurament ja sospitareu si llegiu 100% Música, era un dels discos que més ganes tenia d'escoltar d'aquest 2016, i no en tinc precisament una expectativa baixa: espero que sigui un dels millors discos de l'any fins ara, juntament amb ANTI de Rihanna.

Full Swing obre el disc. La producció d'aquesta cançó està protagonitzada per un gran nombre de sintetitzadors que se sobreposen creant, com sempre, un so únic que es combina amb ritmes trap; i com ja és habitual en les cançons d'AlunaGeorge, és igual de protagonista que la veu d'Aluna Francis. Aquesta cançó compta amb la col·laboració del raper de Nova Orleans Pell, que només fa millor la cançó. La segona pista del disc és una de les cançons que ja havíem pogut escoltar: My Blood, on ZHU els ha ajudat a la producció. Es tracta d'una cançó mid tempo, també amb ritmes trap, que si bé no és de les meves preferides, segueix sent excel·lent.
Per primera vegada a I Remember, Aluna Francis i George Reid ens mostren la seva faceta més pop a Not Above Love, una cançó que sense ser ni reggae ni tropical house està clarament influenciada per la música del Carib, però d'una manera que fa pensar que aquesta influència està present més per les arrels d'Aluna Francis que per seguir modes. El disc segueix amb Hold Your Head Up, que es podria dir que és la cançó del disc que més segueix la tendència actual (De fet, la única): el so de DJ Snake, el darrer disc de Justin Bieber, Major Lazer,... Però, com era d'esperar, el resultat és molt millor que el de les cançons dels que acabo de mencionar, encara que potser es pot criticar la falta d'originalitat (Tot i que al seu primer àlbum ells ja feien servir les "vocals deformades" pròpies d'aquest tipus de música, dos anys abans de Lean On). Però bé, per una no passa res; de fet és de les que més m'han agradat.

(Per ordre) Leikeli47, Aluna Francis i Dreezy al videoclip de Mean What I Mean

La cinquena pista l'ocupa el més recent senzill del disc: Mean What I Mean, on hi col·laboren les raperes Leikeli47 i Dreezy. Es tracta d'una cançó potent i arriscada, però amb bon resultat, encara que tampoc sigui de les que més m'agraden del disc. A continuació arriba Jealous, una cançó molt ballable i on també la producció és igual de protagonista que la lletra. La base d'aquesta cançó està protagonitzada per una marimba, d'una manera que m'ha recordat una mica a la de No Mediocre de T.I i Iggy Azalea. La cançó que fa set és I'm in Control, el primer senzill del disc, que compta amb la col·laboració de PopCaan i que van publicar al Gener. Possiblement ja la coneixereu, però és una cançó molt contundent i també amb considerable influència de la música del Carib.
La següent cançó és el segon senzill del disc, i la cançó que dóna nom al disc. És una cançó molt elegant, amb una producció molt subtil a les estrofes, però que es torna més potent a la tornada. Només us diré que per mi és la millor cançó publicada aquest any. El disc segueix amb In My Head, on s'endinsen al Deep House per primera vegada en la seva discografia (Si no m'equivoco) amb molt bon resultat. Menció especial al moment en que d'una manera totalment inesperada entren un gran nombre de sintetizadors cap al final de la cançó. Després ve Mediator, la última cançó que van estrenar abans del llançament del disc. Una cançó downtempo excel·lent, on mostren una faceta nova per a ells.

George Reid ha desaparegut completament de l'ull públic durant la promoció del disc, cedint completament el protagonisme a la seva col·lega, però seguint sent l'encarregat de la producció de les cançons.

La penúltima cançó és Heartbreak Horizon. La producció d'aquesta cançó, basada en instruments de vent metall, sota el meu punt de vista és la menys encertada del disc, sense estar gens malament. Wanderlust és la encarregada de tancar el disc, on novament les "vocals deformades" protagonitzen la producció de la cançó, de la mateixa manera que ja ho feien al seu àlbum debut Body Music, llançat al 2013.

Fins ara he comentat els trets característics de cada cançó, però n'hi ha uns quants que estan presents a totes: la producció de totes les cançons està cuidada al mil·límetre i en aquest aspecte realment es veuen els anys de feina i fan que els hi perdoni els 5 mesos que han passat des de quan havien de treure el dia (29/4), en cap moment són repetitives harmònicament, i tot sovint les cançons fans girs que surten del que és previsible (Res del copiar pegar que abunda a la música electrònica). I Remember segueix molt en la línia de Body Music, mantenint tot allò que els diferencien de la resta però alhora introduint nous sons.
Ja us he avançat que tenia unes expectatives altíssimes amb aquest nou projecte d'AlunaGeorge i no estic en absolut decepciont: I Remember és sens dubte un dels millors discos publicats en el que portem del 2016.