La primera pista del segon CD és la versió que Kylie Minogue ha fet de Marry The Night. La cantant australiana porta la cançó al registre disco del seu últim treball discogràfic de manera bastant encertada, però trobo a faltar més força en la interpretació vocal. Sobretot si la comparem amb la de la pròpia Lady Gaga. Tot i que la producció és molt més simple que la de la versió original, trobo que aquest nou estil encaixa prou bé i és una de les millors reimaginacions del projecte.
Big Freedia ha estat l'encarregada de reimaginar Judas, la segona pista del segon disc. Aquesta rapera de Nova Orleans porta la cançó al seu estil i, tot i que no m'entusiasma excessivament, crec que objectivament és una de les que més ha reimaginat la cançó, i en cap cas es pot dir que el seu cover sigui estàndard ni previsible. Pel que fa a la producció, aquesta nova versió aposta per un so totalment diferent del de la versió original, però alhora manté alguns elements clau de l'instrumental de Judas.
Sens dubte la reimaginació més sorprenent (i segurament la meva preferida) és la que The Highwomen han fet de Highway Unicorn. No només pel fet que només hagin escollit una cançó més enllà dels 5 senzills de Born This Way i hagi estat aquesta, sinó perquè han agafat una cançó amb un so molt obscur i contundent i l'han portat al country.
L'encarregat de reimaginar You And I ha estat Ben Platt, un cantant estaunidenc que tot i haver publica també alguns treballs discogràfic és conegut sobretot pel seu paper al musical (i, properament, a la pel·lícula) Dear Evan Hansen. Probablement sigui la versió que m'ha agradat menys, potser perquè You And I és una de les meves cançons preferides i la versió original ja és pràcticament pefecta com és.
El cantant anglès Olly Alexander, més conegut pel pseudònim Years & Years, ha fet la seva versió de The Edge Of Glory. El cover no està malament i m'agrada el timbre suau de la seva veu, però trobo que la seva versió no aconsegueix transmetre l'energia i l'epicitat que té la versió original de la cançó i converteix en una cançó pop-dance estàndard (tot i que correcta) una cançó que d'estàndard, no té gaire. Tot i que la producció és bastant repetitiva, m'agrada com sona. Ara bé, TEOG perd molt sense la instrumentació espectaculars a què estem acostumats.
En primer lloc, voldria dir que m'alegro molt de veure que Lady Gaga hagi decidit celebrar com és mereix el desè anniversari de Born This Way, sobretot que deixés passar els de The Fame i The Fame Monster sense fer gaire cosa al respecte. I crec que la idea és bona, però crec que aquesta reedició es queda curta: la idea és bona però m'hauria agradat veure versions noves de totes les cançons del disc. O, com a mínim, de més de 6 de les cançons del disc. D'altra banda, penso que han allargat massa aquest projecte, que Lady Gaga va anunciar la setmana després de l'aniversari i ha arribat un més mes tard; ens han fet esperar massa pel que és.
Ara tocarà a esperar al disc de remescles de Chromatica, que tot apunta que arribarà el mes que ve i que ja tinc moltes ganes de poder escoltar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada