Ressenya: El primer dia de Clases

Aprofitant que en els últims dies no hi ha hagut cap novetat que tingui ganes de ressenyar, avui us proposo comentar un disc que va sortir fa uns mesos però que jo no vaig descobrir fins una mica més endavant. El passat mes de Febrer, el cantant porto-riqueny Mora va publicar el seu primer àlbum d'estudi anomenat El Primer Dia De Clases, una col·leció de 16 cançons de trap i reggaeton que no tenen res a envejar a les dels grans noms de la música urbana. 

Tot i que per la majoria del públic, Gabriel Mora sigui un total desconegut, porta ja alguns anys fent de compositor o productor per a artistes de primer nivell, com poden ser Anuel AA, Ozuna o Bad Bunny. També figura als crèdits de diverses cançons del nou disc de Karol G, que encara que hagi sortir després que El Primer Dia de Clases, també em sembla una col·laboració remarcable.

Particularment em sembla destacable la seva feina amb Bad Bunny, ja que no només és el co-autor de tres de les cançons que va publicar al llarg del 2020 (La difícil, Dákiti i Soliá), sinó que també va col·laborar vocalment amb ell a Una Vez. Malgrat no ser una de les cançons més conegudes de Bad Bunny, Una Vez, que supera els 130 milions de reproduccions a Spotify, va ajudar a donar a conèixer el seu nom a un públic molt més extens. De fet, el seu estil em recorda molt al de Bad Bunny. I també em recorda al de Jhay Cortez, un artista que curiosament també va començar composant per altres artistes i que col·labora en dos cançons del disc.

La primera cançó de l'àlbum és la que també es diu El Primer Día de Clases, un reggaeton-pop bastant estàndard pero que no està malament. Sens dubte, la meva part preferida de la cançó és cap al final final, quan apareix una línia de sintetitzador força gruixuda, que trobo que dona molta personalitat a la cançó. Precisament, un dels punts forts del disc és la producció, que aposta per sons variats i incorpora influències prou diverses. Però d'això ja en parlarem més detingudament al final de la reseenya. Aquesta línia de sintetitzador de la que parlàvem, sembla que ens hagi de portar a un drop potent, però on ens porta és a la segona cançó del disc: La Receta, el principi de la qual encaixa totalment amb el final de la primera pista. La Receta és una cançó de trap més que correcta que compta amb la col·labració de Juliito. Després arriba Tuyo, una altra proposta que fusiona reggaeton i pop, en aquesta ocasió amb una atmosfera molt més melancòlica i pausada. Ja he dit que moltes cançons del disc em recorden a l'estil de Bad Bunny, però sens dubte Tuyo és la que més me'l recorda.  

Volando és el títol de la tercera pista d'El Primer Día de Clases, una proposta de pop urbà que acombina sons orgànics amb alguns sintetitzadors que guanyen pes cap al final. Si bé es cert que les síncopes característiques del reggaeton apareixen durant bona part de la cançó, ho fan de manera molt més subtil del que acostuma a ser habitual. Tot seguit arriba la que probablement serà el proper senzill i també la meva preferida del disc: 512, en col·laboració amb Jhay Cortez. És un reggaeton que a nivell vocal i de lletra és bastant estàndard però compta amb una producció extravagant, que fa que soni fresca però resulti familiar alhora. A mi em sona a un dels èxits del'estiu, ja veurem si ho acaba sent però el que està clar és que si la signés una altra persona ho seria. Tot seguit tenim La Carita, una altre reggaeton sense massa a destacar però amb el seu encant. Tornem al trap amb Que Tu Dice, que compta amb la participació d'Omy De Oro. Te Conocí Perriando és una altra proposta de pop urbà on el ritme del reggaeton té una presència més subtil. Una altra de les meves cançons preferides del disc és Afuego, una col·laboració amb Mariah Angeliq bastant enganxosa però trobo a faltar que la seva producció sigui una mica més potent.

A continuació arriba Vacío, una de les cançons més sorprenents del disc perquè no resulta habitual trobar-se una balada a piano en un disc de música urbana. No està gens malament i sobretot serveix per fer un petit parèntesi que tot i que no sigui un disc monòton, s'agraeix. La següent pista del disc es diu Fin Del Mundo i és una cançó de reggaeton suau que em recorda molt a Quiere Beber d'Anuel AA. La isntrumental és extremadament similar, malgrat que no l'hagi produït la mateixa persona. És un so molt fresc i per això no em sembla un punt necessàriament negatiu, però em sembla impossible sentir aquesta cançó i no pensar en Quiere Beber. En un Avión és una cançó de trap amb un so més suau del que acostumem a trobar en aquest gènere i amb la col·laboració d'Arcángel. No em desagrada, però, sincerament, l'escàndol masclista del raper convidat fa unes setmanes fa que no em pugui mirar aquesta cançó amb bons ulls. La següent cançó es diu Desaparecer i un cop més torna a apostar per la combinació de reggaeton suau i sintetitzadors. No Digas Nada és una col·laboració amb Farruko que tampoc trobo que tingui res que la faci destacar gaire. Per acabar tenim el remix de Pégate, que també compta amb la participació de Jhay Cortez. Em sembla curiós que Mora hagi decidit incloure al seu àlbum debut el remix d'aquesta cançó però no la versió original en solitari, quan podria haver inclòs totes dues versions. Pégate em sembla una cançó de reggaeton  decent, però lluny de ser una de les pistes més destacables d'El Primer Día De Clases.

El Primer Día de Clases és un disc debut prou sòlid, i molt més pels estàndards de la música urbana. El primer treball discogràfic de Mora no té res a envejar als discos de la majoria dels noms més grans de la música urbana llatinoamericana, tot i que encara hi ha marge de progrés de cara als seus propers discos. A nivell musical, El Último Día de Clases és un disc molt divers, que combina pop, trap, reggaeton i fins i tot un parell de cançons més lentes. La producció no només està molt cuidada sinó que també és molt variada. Un dels principals problemes que tenen els discos d'aquest estil sota el meu punt de vista és que no aconsegueixen que cada cançó tingui una personalitat única i diferent de l'anterior.  Però en aquest cas, Mora ho ha aconseguit de sobres. Això sí, hi ha algunes cançons que em deixen indiferent i un parell que jo trobo que podria perfectament haver deixat fora.

Tot i que jo no sóc gaire fan del trap, en general he de dir que les cançons d'aquest estil m'han semblat millors que les de reggaeton. Potser perquè el fet que n'hi hagi menys fan que destaquin més. Pel que fa a la veu, trobo que Mora està per davant de bona part dels cantants de música urbana, i això es veu clarament si comparem la seva balada Vacío a les cançons d'aquest estil que han fet altres artistes com per exemple Ozuna a Duele Querer o Bad Bunny a Amorfoda (tot i que s'ha de reconèixer que Bad Bunny ha millorat força en aquest aspecte des del llançament d'aquesta canço fa més de tres anys). On Mora no es distancia gaire de la resta dels seus col·legues és en les lletres, i bona part del disc parla desacomplexadament de temes superficials. Hi ha excepcions, és clar, i agraeixo que n'hi hagin, però no deixen de ser excepcions.