Divendres Lana del Rey va estrenar el seu sisè treball discogràfic Norman Fucking Rockwell, que inclou un total de 14 cançons, entre les quals els senzills Doin Time, Fuck It I Love You, Mariners Apartment Complex, Venice Bitch, The Greatest i Hope.
La primera cançó del disc és la que també s'anomena Norman Fucking Rockwell. Musicalment, no hi ha gaire a comentar, la meva única crítica és que la introducció em sobra i la cançó podria començar directament on comença el piano.
La lletra de la cançó sí té coses a comentar: En aquesta cançó Lana del Rey parla de la seva parella, que és un poeta que està convençut és molt bo, però en realitat no ho és. El nom de la cançó (i del disc) és el d'un artista estatunidenc del segle XX, i el tema principal de la obra de Rockwell tenia a veure amb el patriotisme. Per tant es podria interpretar aquesta cançó com una metàfora i que en realitat l'autora de Born To Die parla del seu país.
La segona pista del disc l'ocupa Mariners Apartment Complex, el primer avançament del disc que es va estrenar el Setembre de l'any passat. És una cançó clàssica de l'estil Lana del Rey, també amb una molt bona lletra: en aquesta ocasió, parla d'ajudat a una persona que ho necesita. Tot i que he d'admetre que tampoc he escoltat aquesta cançó moltíssim ja que ni és necessàriament una de les millors cançons de la seva discografia, ni aporta gaire nou; em segueix sonant toalment fresca. A continuació arriba el segon senzill del disc, que també va arribar el mes de Setembre de l'any passat. Probablement ja coneixereu aquesta cançó que supera els 9 minuts de duració, i si no la coneixeu, us la recomano moltíssim: jo la trobo una obra mestra (tot i que podria durar una mica menys) que té dos parts ben diferenciades: en la primera Lana del Rey expressa el seu sentiment de melancolia per un amor passat i la desesperació que sent de voler tornar enrere en el temps, mentre que en la segona narra el retrobament entre tots dos. Una cançó totalment diferent a la resta de música Lana del Rey, i per mi una de les seves millors cançons; una de les millors cançons del 2018 i, una de les meves cançons preferides en general.
I tot seguit encara arriben dos més de les cançons que ja coneixiem: primerFuck It I Love You, que tot i que m'encanta, no és de les meves cançons preferides del disc (no totes poden ser-ho). També resulta interessant al sortir del so habitual de LDR amb una percussió més accentuada. Després Doin' Time, la versió que va fer de la cançó del mateix nom de Sublime. Lana del Rey porta la cançó totalment al seu estil, i no puc dir res més d'aquesta cançó que que m'encanta. Després tenim Love Song, una altra cançó que comença amb una llarga introducció instrumental que se la podria haver estalviat. No aporta res que no hàgim vist ja en altres cançons seves, però és una cançó preciosa. La setena i vuitena cançons són Cinnamon i How To Disappear, dos cançons que no em desagraden, però potser són les que em diuen menys de tot el disc.
Durant la següent cançó, anomenada California, Lana del Rey ens parla amb nostalgia d'un antic amor que ja va anar a viure a un altre país, i pensa en totes les coses que voldria haver-li dit quan era amb ell. Té una de les tornades més èpiques del disc. The Next Best American Record, la següent pista del disc, és una cançó curiosa per diverses raons: Es va filtrar abans del llançament de Lust For Life (i molts fans van donar-li el nom d'Architecture) i es va donar per fet que formaria part del disc, però va quedar-ne fora. Més tard, quan es va estrenar el videoclip d'una altra de les cançons del disc, White Mustang, va haver-hi gent que va notar que el videoclip encaixava sospitosament bé amb TNBAR. I una nova versió de la cançó ha acabat apareixent al nou disc de l'autora de Venice Bitch. És una altra gran cançó, amb una tornada més pop i una producció més cuidada del que acostuma a ser la seva música.
La onzena pista del disc és The Greatest. Em sembla una cançó brutal, i molt sorprenent tenint en compte que t'esperaries que la lletra anés en una direcció totalment oposada amb aquest títol. NFR segueix amb Bartender, una preciosa balada de piano. Sobretot m'agrada la combinació entre la melodia del piano amb la tornada. Lana del Rey va mencionar aquesta cançó per primera vegada en una entrevista a principis del 2018, en què va dir que volia fer un videoclip per la cançó. Veurem si segueix en peu. Happinness Is A Butterfly, la següent pista, ja us confesso que és la meva cançó preferida de totes les que no havien sortit abans. Tot i que pel que he vist, Lana del Rey no és la primera en utilitzar-la, em fascina la metàfora de dir que la felicitat és com una papallona: si la cerques, no l'atraparas; però potser se't posa a sobre sense que tu la persegueixis. El disc el tanca Hope, una cançó que per mi és massa minimalista, però que tampoc em desagrada.
Com ja deveu imaginar-vos pel comentari que he fet de cada cançó, Norman Fucking Rockwell m'ha semblat un disc brutal. Si bé és cert que les cançons noves em van deixar una mica indiferent en les primeres escoltes, m'han anat agradant cada vegada més molt ràpidament. També s'ha de dir que és una música que has d'estar d'una humor determinat per descobrir-la. Born To Die, l'àlbum debut que Lana del Rey va publicar al 2012 per mi és una obra mestra, probablement entre els meus tres discos preferits. La majoria dels discos que havia publicat posteriorment m'havien anat agradant molt (ho sento Honeymoon) però cap d'ells em semblava del mateix nivell, fins ara.
La segona pista del disc l'ocupa Mariners Apartment Complex, el primer avançament del disc que es va estrenar el Setembre de l'any passat. És una cançó clàssica de l'estil Lana del Rey, també amb una molt bona lletra: en aquesta ocasió, parla d'ajudat a una persona que ho necesita. Tot i que he d'admetre que tampoc he escoltat aquesta cançó moltíssim ja que ni és necessàriament una de les millors cançons de la seva discografia, ni aporta gaire nou; em segueix sonant toalment fresca. A continuació arriba el segon senzill del disc, que també va arribar el mes de Setembre de l'any passat. Probablement ja coneixereu aquesta cançó que supera els 9 minuts de duració, i si no la coneixeu, us la recomano moltíssim: jo la trobo una obra mestra (tot i que podria durar una mica menys) que té dos parts ben diferenciades: en la primera Lana del Rey expressa el seu sentiment de melancolia per un amor passat i la desesperació que sent de voler tornar enrere en el temps, mentre que en la segona narra el retrobament entre tots dos. Una cançó totalment diferent a la resta de música Lana del Rey, i per mi una de les seves millors cançons; una de les millors cançons del 2018 i, una de les meves cançons preferides en general.
I tot seguit encara arriben dos més de les cançons que ja coneixiem: primerFuck It I Love You, que tot i que m'encanta, no és de les meves cançons preferides del disc (no totes poden ser-ho). També resulta interessant al sortir del so habitual de LDR amb una percussió més accentuada. Després Doin' Time, la versió que va fer de la cançó del mateix nom de Sublime. Lana del Rey porta la cançó totalment al seu estil, i no puc dir res més d'aquesta cançó que que m'encanta. Després tenim Love Song, una altra cançó que comença amb una llarga introducció instrumental que se la podria haver estalviat. No aporta res que no hàgim vist ja en altres cançons seves, però és una cançó preciosa. La setena i vuitena cançons són Cinnamon i How To Disappear, dos cançons que no em desagraden, però potser són les que em diuen menys de tot el disc.
Durant la següent cançó, anomenada California, Lana del Rey ens parla amb nostalgia d'un antic amor que ja va anar a viure a un altre país, i pensa en totes les coses que voldria haver-li dit quan era amb ell. Té una de les tornades més èpiques del disc. The Next Best American Record, la següent pista del disc, és una cançó curiosa per diverses raons: Es va filtrar abans del llançament de Lust For Life (i molts fans van donar-li el nom d'Architecture) i es va donar per fet que formaria part del disc, però va quedar-ne fora. Més tard, quan es va estrenar el videoclip d'una altra de les cançons del disc, White Mustang, va haver-hi gent que va notar que el videoclip encaixava sospitosament bé amb TNBAR. I una nova versió de la cançó ha acabat apareixent al nou disc de l'autora de Venice Bitch. És una altra gran cançó, amb una tornada més pop i una producció més cuidada del que acostuma a ser la seva música.
La onzena pista del disc és The Greatest. Em sembla una cançó brutal, i molt sorprenent tenint en compte que t'esperaries que la lletra anés en una direcció totalment oposada amb aquest títol. NFR segueix amb Bartender, una preciosa balada de piano. Sobretot m'agrada la combinació entre la melodia del piano amb la tornada. Lana del Rey va mencionar aquesta cançó per primera vegada en una entrevista a principis del 2018, en què va dir que volia fer un videoclip per la cançó. Veurem si segueix en peu. Happinness Is A Butterfly, la següent pista, ja us confesso que és la meva cançó preferida de totes les que no havien sortit abans. Tot i que pel que he vist, Lana del Rey no és la primera en utilitzar-la, em fascina la metàfora de dir que la felicitat és com una papallona: si la cerques, no l'atraparas; però potser se't posa a sobre sense que tu la persegueixis. El disc el tanca Hope, una cançó que per mi és massa minimalista, però que tampoc em desagrada.
Com ja deveu imaginar-vos pel comentari que he fet de cada cançó, Norman Fucking Rockwell m'ha semblat un disc brutal. Si bé és cert que les cançons noves em van deixar una mica indiferent en les primeres escoltes, m'han anat agradant cada vegada més molt ràpidament. També s'ha de dir que és una música que has d'estar d'una humor determinat per descobrir-la. Born To Die, l'àlbum debut que Lana del Rey va publicar al 2012 per mi és una obra mestra, probablement entre els meus tres discos preferits. La majoria dels discos que havia publicat posteriorment m'havien anat agradant molt (ho sento Honeymoon) però cap d'ells em semblava del mateix nivell, fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada